El Romanticisme i la Renaixença a Catalunya: Verdaguer, Guimerà i Oller

El Romanticisme: Origen i Essència

Definició i Actitud Romàntica

El Romanticisme és un moviment estètic que s'inicià cap a mitjan segle XVIII, durà prop d'un segle i condicionà no sols l'art, sinó la sensibilitat i les actituds dels artistes europeus. Representa una nova manera de veure el món, que dóna preferència a la passió per damunt de la raó, i marca una actitud de revolta, sempre present en els artistes romàntics.

• Poeta subjectiu: L'estat d'ànim és molt important.

Origen: Sturm und Drang (Alemanya, 1770)

L'origen del romanticisme cal buscar-lo a Alemanya, cap al 1770. Allà s'inaugurà el moviment Sturm und Drang (Tempesta i Ímpetu), la característica principal del qual és l'enfrontament amb les pautes rígides del classicisme i la voluntat de recuperar "l'ànima germànica profunda". El millor testimoniatge és Goethe amb Werther i el Faust.

Característiques del Romanticisme Europeu

El romanticisme europeu, i posteriorment també l'espanyol, tingué un vessant liberal i un altre de conservador. L'esperit romàntic sorgeix com un enfrontament:

• Revolta: D'una banda, hi ha els defensors del classicisme, de la raó per damunt de tot; d'altra, apareixen els defensors de la llibertat creadora o de la importància del món irracional, de les passions humanes.
• Estat d'ànim: La insatisfacció és el sentiment romàntic fonamental, que desemboca en dues actituds vitals contrastades: l'entusiasme o la decepció.
• Programa literari: El lirisme, en literatura, és una manera d'expressar-se, un llenguatge apassionat i exaltat, que vol comunicar una emoció. Per això, els romàntics, que tenen la finalitat de commoure, recorren sovint a les innovacions i les exclamacions.

Temes Centrals del Romanticisme

A l'hora de parlar dels temes no hem d'oblidar el moment històric en què sorgí el moviment: temps de conflictes socials a tot Europa, inspirats per la recent Revolució Francesa i motivats per l'inici de la Revolució Industrial. Va ser una època de grans canvis.

• El "mal del segle": S'anomena així la malenconia que presidí l'estat d'ànim de molts joves autors romàntics.
• La nostàlgia del passat: L'ànsia de fugida fa que molts d'aquests autors girin els ulls cap a una Edat Mitjana idealitzada i cap a la institució de la cavalleria.
• El jo: Com que el més important d'un individu és el seu món interior (la seva sensibilitat i les seves passions), la font d'inspiració primera és aquest "jo".
• La natura: En el marc del món convuls que els toca viure, els romàntics veuen la natura un refugi per a les ànimes sensibles.
• El sofriment del poble: Els romàntics consideraven injusta i vergonyosa la misèria en què vivien amplis sectors de la societat.
• El desvetllament de la identitat nacional: El descobriment de la realitat històrica i l'estudi del passat que va impulsar l'esperit romàntic va desvetllar la consciència nacional.

El Romanticisme a Catalunya i la Renaixença

El Romanticisme a Catalunya

El moviment romàntic arribà a l'Estat espanyol per Catalunya, gràcies a l'exaltació que feia de la personalitat i la cultura pròpies i de les llibertats dels pobles. Entre els anys 1824 i 1825 s'edità a Barcelona la revista El Europeo, redactada per dos autors catalans (Ramon López Soler i Bonaventura Carles Aribau) i per tres autors estrangers. El Europeo representa l'eclosió i la sistematització dels ideals romàntics a la península. La revista El Vapor també canalitzà aquests ideals.

La Renaixença: Recuperació Cultural Catalana

La Renaixença és un moviment global de recuperació de la cultura i la personalitat catalana durant el segle XIX, especialment el procés de dignificació de la llengua i la literatura.

Marc Històric i Factors Propiciadors

Cronològicament, l'inici de la Renaixença és més o menys paral·lel a la irrupció del romanticisme a les nostres terres. Però hem de buscar les arrels al segle anterior, sobretot al segle XVIII, en institucions com la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, la Universitat de Cervera i la Junta de Comerç.

Tots aquests precedents s'uniren, durant el segle XIX, a l'anomenada Revolució Industrial, que arrelà significativament a Catalunya i convertí la burgesia catalana en una classe poderosa que reclamava una protecció dels seus interessos econòmics i un reconeixement de la seva realitat cultural. Gràcies al romanticisme, que volia recuperar el passat, enaltia la cultura popular i tradicional i defensava les minories nacionals i lingüístiques d'arrels històriques, es van desvetllar les ànsies de redreçament cultural.

Límits Cronològics de la Renaixença

Els límits de la Renaixença se solen situar entre 1833 i 1877. L'any 1833, el poema La Pàtria (més tard anomenat Oda a la Pàtria) va ser publicat a la revista El Vapor.

Bonaventura Carles Aribau i la Poesia Romàntica

Bonaventura Carles Aribau i l'Oda a la Pàtria

Bonaventura Carles Aribau (1798-1862) va néixer a Barcelona. El 1826 va anar a Madrid a treballar amb el banquer català Gaspar Remisa. A causa de la lluita entre lliurecanvistes i proteccionistes i desenganyat per la política, va tornar a Barcelona, on va morir molt pobre. És considerat un símbol del romanticisme català.

El pròleg de Rubió i Ors a la primera edició de Lo Gayter del Llobregat és una manifestació a favor de la llengua catalana.

Característiques de la Poesia Romàntica Catalana

Els poetes romàntics catalans tendeixen a mostrar la nostàlgia i el desarrelament personal, a recrear un passat més sòlid i a rescatar figures heroiques de l'Edat Mitjana. Aquest món perdut i enyorat es converteix en un tema literari; al seu voltant emergeixen, com a tòpics que sovintegen, les nits de lluna plena, les ruïnes, etc. Són freqüents, també, els temes dels amors exultants i les preocupacions religioses. Formalment, aquesta poesia presenta una estructura estròfica d'influència clàssica.

Els Jocs Florals van ser una institució decisiva per a la recuperació de la producció literària en català, especialment en poesia.

Jacint Verdaguer: El Poeta de la Renaixença

Biografia i Trajectòria

Jacint Verdaguer és, sens dubte, el poeta més prestigiós de les lletres catalanes del segle XIX i un dels més significatius de tota la nostra història literària. La seva força poètica neix de la confluència de dos procediments antagònics. Dotat d'un talent excepcional, va saber acoblar un gruix literari de gran coherència: d'una banda, la utilització d'una imaginació desbordant, i d'altra, el Verdaguer miniaturista.

Jacint Verdaguer i Santaló va néixer el 17 de maig de 1845 a Folgueroles, un poble de la Plana de Vic. L'any 1865 va participar als Jocs Florals de Barcelona, on va obtenir dos guardons. Entorn seu es va formar un grup de poetes vigatans que, amb el nom d'Esbart de Vic, es reunien a la Font del Desmai per fer-hi sessions de lectura dels seus poemes. Va ser ordenat sacerdot el 2 d'octubre del 1870.

La seva vida està molt relacionada amb la poesia: només va fer poesies oficials de fe i pàtria (religioses també); les d'amor les escrivia i les amagava. Es trasllada a Barcelona, on, aconsellat per amics i metges, es va embarcar com a capellà en un vapor de la Companyia Transatlàntica que feia la ruta de les Antilles. Va viatjar molt gràcies al Marquès de Comillas.

Als Jocs Florals del 1877 li van premiar la tercera i definitiva versió del gran poema èpic que des dels 20 anys havia elaborat i reelaborat i que intitulà definitivament L'Atlàntida. Verdaguer va ocupar la capellania del palau d'Antoni López, Marquès de Comillas, a Barcelona.

L'Atlàntida: Poema Èpic

Estructura i Referents de L'Atlàntida

L'Atlàntida és un llarg poema èpic format per deu cants, una introducció i una conclusió, que narra l'enfonsament de l'antic continent dels atlants, recollint elements mitològics de diverses procedències, sobretot grecs, egipcis i bíblics. De L'Atlàntida n'hem de destacar el gran potencial imaginatiu de Verdaguer. A l'hora de narrar els daltabaixos marins no tenia altres referències que els records d'adolescència i els coneixements adquirits al seminari. Un altre dels referents a l'hora d'escriure L'Atlàntida va ser l'experiència dels viatges que el poeta va fer a Cuba.

Argument de L'Atlàntida

A la introducció del poema narra com Cristòfor Colom, molt jove encara, arriba a la costa peninsular després d'un naufragi i un ermità li conta l'esfondrament continental de l'Atlàntida. Aquest tema principal es barreja amb altres subtemes:

• El naixement d'Espanya.
• El món mediterrani.
• La recerca de les Hespèrides per part d'Hèrcules.
• La futura descoberta d'Amèrica.

Cap dels personatges aconsegueix erigir-se com a autèntic protagonista del llarg poema; l'autèntic protagonisme el té la natura, els seus capricis i els seus daltabaixos. La força descriptiva del poeta és allò que, realment, presideix tota l'obra. En el pla formal, Verdaguer mostra a L'Atlàntida tota la seva destresa poètica, fent ús de múltiples recursos retòrics que esdevingueren un punt de referència essencial per als poetes posteriors. S'hi fa evident la influència d'importants poetes romàntics, com Victor Hugo.

Obra Poètica i en Prosa de Verdaguer

• Poesia èpica: L'Atlàntida i Canigó.
• Poesia lírica: De caire patriòtic (Pàtria i Montserrat) i de caire religiós (Flors del Calvari i Idil·lis i cants místics).
• Obra en prosa: Articles en defensa pròpia i llibres de viatges.

Canigó: L'Èpica Nacional

Canigó és un poema èpic treballat a consciència durant set anys. En aquest poema es centren els ideals més romàntics de recuperació del passat medieval d'un poble i de les seves figures heroiques. Verdaguer prengué com a tema principal de la seva obra literària l'origen de Catalunya, i com a protagonista, a més de la natura, grans figures mítiques de l'Edat Mitjana. Així el poeta volgué rebatre l'opinió que el qualificava d'espanyolista a causa de L'Atlàntida.

Canigó supera L'Atlàntida pel fet que presenta molta més harmonia entre els elements èpics i els lírics i humanitza molt més el tema. Ens trobem davant la millor obra de Verdaguer, en què aconseguí trenar amb gran habilitat tot un seguit de narracions i llegendes populars que donen a l'obra un encant especial.

Argument de Canigó

Consta de 12 cants i un epíleg en què conversen el campanar de Sant Miquel de Cuixà i el de Sant Martí del Canigó. Aquest epíleg és el primer fragment que Verdaguer va escriure i que donà peu a tota l'obra. El cos del poema narra la història de Gentil, que combat al costat del seu oncle Guifré contra els moros que envaïen la terra catalana. Atret pel món fantàstic del Pirineu, Gentil abandona la batalla i s'enamora de Flordeneu, fada de fades, que ha suplantat la figura d'una pastora anomenada Griselda.

Acompanyat per Flordeneu, Gentil fa un viatge pel Pirineu. El seu oncle Guifré, dolgut per la traïció del nebot, l'estimba muntanya avall. Això provoca una baralla entre Guifré i Tallaferro (pare de Gentil), però l'abat Oliba els fa reconciliar. L'abat mana al comte culpable, per redimir el crim i neutralitzar el poder de les fades, construir un monestir. Aquest desenllaç narratiu és típicament cristià: el món pagà representat per les fades queda vençut pel poder suprem de Déu, que santifica la muntanya i redimeix els personatges.

La Poesia Lírica de Verdaguer

Podem dividir la producció lírica de Verdaguer en dos vessants: els poemes de caire patriòtic i els de caire religiós. Fent ús sovint de fórmules pròpies de la poesia popular, Verdaguer recupera per a la literatura un lèxic i unes expressions de la seva terra i del poble senzill.

Poesia Patriòtica i Religiosa

• Poesia patriòtica: Es troba recollida als llibres de Pàtria, Montserrat, Aires del Montseny i Barcelonines. Verdaguer aprofità la seva indescriptible personalitat poètica en tractar el tema de la pàtria.
• Poesia religiosa: Presenta dos vessants: el que podríem anomenar poesia devota, en obres com Montserrat o Jesús Infant; o el que pot ser qualificat de poesia mística, com Idil·lis i cants místics.

La Prosa de Verdaguer

La prosa de Verdaguer sorgeix en moments d'intens conflicte interior. És en la confecció de la prosa, lluny de retòriques i falsos sentimentalismes, on emergeix Verdaguer com un autèntic escriptor professional. La necessitat de fer-se entenedor, per afrontar amb dignitat i arguments de pes les acusacions que li plogueren, li exigí una prosa neta, clara i funcional.

Verdaguer, Creador del Català Literari Modern

Tant en vers com en prosa, Verdaguer va ser l'escriptor més brillant de la Renaixença literària i, també, un autèntic escultor de la llengua, que aconseguí, amb el seu talent, el redreçament definitiu del català com a eina literària. Cal recordar que l'obra en prosa de Verdaguer fou decisiva en l'evolució posterior del català literari.

Entre els partidaris d'una llengua arcaica i els partidaris del català popular, Verdaguer sabé fusionar les dues tendències i va crear una prosa correcta i expressiva, clara i funcional. Verdaguer, coneixedor dels clàssics i intens coneixedor, també, de la llengua rica i variada del poble, va fer un esforç notabilíssim per demostrar que aquesta llengua popular podia ser elevada, per poc que s'hi treballés, a la categoria de prosa literària. El resultat fou l'enriquiment evident del català literari del segle XIX, amb una precisió, una vivesa i una bellesa inqüestionables.

Àngel Guimerà: Poeta i Dramaturg

Biografia i Influències

Àngel Guimerà (1845-1924) adquirí en el teatre la seva gran popularitat. Col·laborà decisivament en la revifalla del gènere, participà en els Jocs Florals i obtingué el 1877 el títol de Mestre en Gai Saber. La importància poètica d'Àngel Guimerà és indiscutible, no només perquè va compondre poemes de gran qualitat, sinó perquè totes les seves peces teatrals traspuen poesia. Com a poeta, Guimerà rebé l'empremta romàntica del segle.

Àngel Guimerà va néixer a Tenerife el 6 de maig de 1845. Els seus pares es van casar després del seu naixement, un fet que el va marcar tan profundament que fins i tot va canviar la data de naixement per adequar-la a la data de casament dels seus pares. Va deixar Tenerife per traslladar-se al Vendrell. L'allunyament de la terra on havia nascut minvava amb la presència de la mare, el nexe que l'unia amb la pàtria que havia abandonat el 1853. La seva mare, idealitzada, es va anar convertint en un mite que Guimerà traslladà moltes vegades a les seves obres dramàtiques. Potser per aquesta idealització i perquè la seva relació sentimental amb una noia va fracassar, Guimerà no es va arribar a casar mai.

Guimerà va haver de renunciar a aquells anys d'infantesa per crear nous records que l'ajudessin a formar part de la terra i la gent catalana i arribar a sentir un cert "fanatisme" per Catalunya i per tot el que era català. Però el record de la infantesa canària no el va deixar mai, perquè a través dels personatges torna a un món d'éssers marginats i ètnicament mestissos.

La Poesia d'Àngel Guimerà

La poesia d'Àngel Guimerà està marcada per un to gairebé sempre declamatori i efectista, i per una tendència a l'acció dramàtica; no oblidem que en Guimerà poesia i teatre caminen estretament units. Els poemes de Guimerà tenen argument, una acció que comença i acaba, i fan l'efecte que són treballs preparatoris per a les obres de teatre. És ja en la seva poesia on trobem característiques que després nodriran les seves peces teatrals.

Característiques de la Poesia de Guimerà

Es donà a conèixer com a poeta l'any 1875. Les principals característiques de la poesia de Guimerà giren a l'entorn de tres aspectes importants:

1. El caràcter èpic, en contraposició a l'exaltació lírica de la pàtria dels poetes dels Jocs Florals.
2. L'aspecte religiós (exaltació de les virtuts cristianes i fe ingènua i sincera).
3. El descobriment i la idealització del món rural, a partir dels records infantils dels anys que va passar al Vendrell.

Obra Teatral de Guimerà: Les Quatre Etapes

1a Etapa (1879-1890): La Tragèdia Romàntica

Els protagonistes d'aquesta obra representen la síntesi entre dues cultures diferents, i això els llança vers el final tràgic de l'obra. Les dues tragèdies esmentades se serveixen del pretext històric per desenvolupar-se, cosa que no passa a la resta de tragèdies d'aquesta etapa. Mar i Cel (1888) és l'obra més ben construïda de la primera etapa. En canvi, a Rei i Monjo, Guimerà sí que recupera un pretext històric real per desenvolupar l'obra. A La Boja, però, torna a eliminar la perspectiva històrica i, per primera vegada, s'enfronta amb un fet contemporani i comença a posar en pràctica un estil de diàleg entre els personatges que, posteriorment, aplicarà a totes les seves obres.

2a Etapa (1890-1900): Introducció del Realisme

Guimerà va dur als escenaris les seves obres més importants i es va imposar d'una manera absoluta com a primer dramaturg en llengua catalana. Maria Rosa (1894) és una bella mostra d'aquesta nova etapa. A Terra Baixa (1897), Guimerà presenta, a través dels conflictes d'un món rural que aparentment sembla feliç, una relació d'amor-odi entre tres personatges, que resol amb la mort inevitable del "mal del llop". Filla del Mar (1900) és el drama en què Guimerà es va recrear més en un sol personatge, construït amb una gran intensitat: Àgata. Paral·lelament a aquests grans drames, Guimerà va escriure dues obres patriòtiques (Mestre Oleguer i Mort d'en Jaume d'Urgell) i dues obres religioses (Jesús de Natzaret i Les monges de Sant Aiman).

3a Etapa (1901-1911): La Conversió Modernista

A final del segle, una nova tendència estètica, el Modernisme, s'anava imposant, i Guimerà provà d'escriure peces teatrals seguint la nova moda. Però, com li havia passat amb els corrents romàntics, es va interessar pel Modernisme massa tard i sense convenciment. Malgrat tot, les obres d'aquest període tenen un cert aire modernista; és obvi que són peces molt diferents de les que havia fet i que incorporen elements molt propis de la nova tendència.

4a Etapa (1917-1921): Últimes Obres

En aquesta darrera etapa descobrim un Guimerà preocupat per la història immediata. Va estrenar una tragèdia, Indíbil i Mandoni, en la qual va voler superar la temàtica que anys enrere ell mateix havia recreat en un poema. En una obra com ara Jesús que torna, Guimerà ens fa evident la preocupació que sentia pel conflicte europeu de la Primera Guerra Mundial.

Àngel Guimerà fou l'artífex dramàtic més gran que havia tingut la literatura catalana, l'home que, dins del marc de la Renaixença, contribuí d'una manera absoluta al desenvolupament del teatre en català.

La Novel·la al Segle XIX: Realisme i Naturalisme

La Novel·la Europea i la Burgesia

El segle XV havia estat un segle important per a la novel·la, no només per la novetat de la impremta, sinó també perquè una classe social poderosa i cada vegada més culta (la burgesia) reclamava novel·les per omplir el temps d'oci. De fet, la novel·la europea moderna (des del segle XV fins als nostres dies) constitueix una història paral·lela al desenvolupament de la ideologia burgesa, sobretot perquè els autors s'adapten als gustos del lector i aquests lectors els busquem entre la burgesia. La burgesia va viure al llarg del segle XIX el seu gran moment històric, que coincideix amb el punt final de la història de la novel·la.

La Novel·la Realista

La burgesia del segle XIX no necessitava evadir-se cap a mons desconeguts i fantàstics a través de la lectura, ja que el seu propi món li era molt plaent, i era aquest món el que esperava trobar reflectit a les novel·les. Durant els primers anys del segle XIX a Europa es va conèixer el nom i la producció literària de l'escriptor escocès Walter Scott, que acabava de posar en pràctica un model de novel·la històrica nou que es va estendre ràpidament entre els escriptors europeus. Aquesta novel·la estava influïda fortament pel romanticisme.

El capdavanter de la concepció de la novel·la com a expressió de la mentalitat burgesa del segle XIX va ser l'escriptor francès Honoré de Balzac. El concepte de realisme va estretament lligat amb el concepte de versemblança literària. Qualifiquem de versemblant tot allò que és possible, que ens és creïble. La novel·la realista és aquella ficció literària que, sense ser veritat, pot semblar-ho.

El Naturalisme: Enfocament Científic

El Naturalisme és el corrent encapçalat per Émile Zola a la segona meitat del segle XIX que pretén dotar la novel·la d'unes característiques gairebé científiques per tal que les obres literàries col·laborin a l'estudi de la ment humana.

El Rerefons Científic del Naturalisme

El naturalisme no es pot entendre si no es té en compte que el segle XIX fou un segle d'importants avenços científics, que arribaren a sorprendre tota la societat i dividiren els seus membres en apassionats defensors de les noves teories i en detractors furibunds dels insòlits espais de coneixement que la ciència anava obrint amb les seves descobertes.

Un Model de Novel·la

Émile Zola marcà el naixement del naturalisme novel·lístic amb la publicació de Thérèse Raquin (1867). Zola proposà un nou concepte de novel·la i adoptà una disciplina científica. El 1875 publica La novel·la experimental, on exposa la teoria sobre allò que ha de ser una novel·la.

La Novel·la Realista a Catalunya

Tant l'arribada dels models realistes europeus com el pas social i cultural que va produir la Revolució Industrial i l'hegemonia de la burgesia van ser tardans a Catalunya. De fet, la nova visió del món des d'uns paràmetres realistes, basats en la raó i lluny dels valors que havia lloat el Romanticisme, a Catalunya només la van adoptar el grup format per Yxart, Sardà i Narcís Oller, partint del costumisme.

El primer que va incorporar en català el model de novel·la realista creat per Balzac va ser Josep Pin i Soler (1842-1927), que, partint del costumisme, va tractar la realitat contemporània fent servir el llenguatge de l'època. Carles Bosch de la Trinxeria (1831-1897) és un autor proper encara al costumisme rural i a l'ideari romàntic i patriòtic de la Renaixença. L'autor més important d'aquest grup de novel·listes és Marià Vayreda (1853-1903).

Narcís Oller i la Novel·la Naturalista