Romanticisme i Renaixença a Catalunya: Literatura i Cultura

Romanticisme i Renaixença

El Romanticisme és el moviment cultural que va predominar a Europa durant el segle XIX. Va significar una renovació profunda en molts aspectes, sobretot en la literatura.

Les principals característiques són:

• Exaltació de la natura per representar l'estat d'ànim de l'artista.
• Exaltació de l'individu com a ésser únic i del sentiment per sobre la raó.
• Exaltació dels valors culturals i nacionals.

Els romàntics són idealistes i menyspreen la realitat quotidiana, buscant evasió en la fantasia, en èpoques i espais exòtics.

A Catalunya, el Romanticisme va tenir una gran rellevància, ja que va ser el detonant que va engegar la Renaixença catalana. La Renaixença sorgeix al 1830 per mitjà de revistes com El Europeo i El Vapor. És un moviment cultural, literari, com el Romanticisme, però també de conscienciació política, per tant el seu abast és superior al romàntic. Pretén recuperar la llengua i la literatura catalanes. Hi ha un interès per l'època medieval de Catalunya en concret i per la recerca de les arrels culturals. Volen recuperar els Jocs Florals. Tot i això, l’esperit de la Renaixença era latent en els il·lustrats.

A més, Renaixença i Romanticisme coincideixen en l’espai i temps, però són distints en el seu abast i les característiques.

Els Jocs Florals

En el transcurs del segle XIX, el coneixement del passat medieval i el desig de donar una base social i literària a la literatura catalana, va sorgir la idea de restaurar la festa dels Jocs Florals. El 1859 es va restaurar la festa amb el suport oficial de l'Ajuntament de Barcelona. Les bases se centraven en el lema “Pàtria, Fe i Amor”, corresponent a tres premis: l'englantina, la flor natural i la viola. Al poeta guanyador se li atorgava el títol de "Mestre en Gai Saber". Crearen un públic que podia consumir literatura escrita en català, i va aparèixer la primera editorial en català que publicà l'anuari dels Jocs Florals on es recollien tots els treballs presentats. A més, els Jocs van permetre i potenciar l'aparició de noves generacions de poetes i prosistes catalans, van crear una poètica i van propulsar els gèneres literaris.

La poesia renaixentista: Jacint Verdaguer

Vida: Nasqué a Folgueroles el 1845, fill d'una família camperola. El 1870 fou ordenat sacerdot. Va morir el 1902.

Obra: Poeta i prosista. Té tres etapes:

1. Poesia religiosa (L'Atlàntida).
2. Gran activitat literària, poema èpic Canigó.
3. Bon coneixement de la llengua llatina i preparació adeqüada per a realitzar una tasca poètica de primera línia (En defensa pròpia).

Va ser creador d'una retòrica molt personal, amb gran categoria literària, total simbiosi poeta-poble en poemes com “Virolai” i “L'emigrant”.

L'Atlàntida (1877) està format per deu cants, una introducció i una conclusió. Narra l’enfonsament del continent dels atlants. No té protagonistes-herois, el veritable protagonista és la naturalesa. Utilitza el vers alexandrí i el decasíl·lab èpic amb cesura femenina.

Canigó (1886) és un poema èpic que consta de dotze cants i un epíleg amb temàtica i emmarcament apropats a la realitat catalana. Trobem harmonitzats els elements èpics i lírics. Tot el que hi succeeix és més humà i realista, llevat d’ambientacions de fades i de les situacions guerreres.

Realisme i Naturalisme: Narcís Oller

Realisme: Moviment literari on els autors pretenien reflectir de forma fidedigna la realitat de l'època.

Naturalisme: Tendència que surt del Realisme i que vol representar la naturalesa amb una objectivitat documental, on l'autor fa una espècie de “fotografia” al món i l'explica amb una visió sòrdida i agressiva.

Vida: Nasqué a Valls el 1846, va estudiar la carrera d'advocat a Barcelona.

Obra:

• La papallona (novel·la plena de descripcions minucioses de l'entorn i del caràcter dels personatges).
• L'escanyapobres (novel·la esquemàtica que parla sobre la societat rural en vies d'industrialització).
• La febre d'or (la seva novel·la més coneguda. Retracta una època de la vida social i econòmica de Barcelona. El pas d'una Barcelona menestral a una Barcelona burgesa i industrial arran de la febre burgesa dels anys 1890-1891).
• La bogeria (novel·la-estudi psicològic d'una malaltia -la demència- i de les conseqüències socials d'aquest fet en la persona de Daniel Serrallonga des de tres punts de vista: el narrador, un amic del malalt i un metge).

El teatre durant la Renaixença: Àngel Guimerà

Va néixer a Tenerife el 1845. Començà a escriure en castellà però ben aviat es féu conèixer pels seus articles catalans. Guanyà els tres premis dels Jocs Florals. Morí el 1924.

En teatre utilitzà els cànons romàntics, però en aquell moment ja era una estètica morta. Això crearà una inseguretat creixent i després entrarà en una etapa de vacil·lacions i dubtes permanents. Malgrat el seu romanticisme, Guimerà és un renovador. La seva producció dramàtica es divideix en quatre etapes:

1. Tragèdia romàntica: s'inicià amb l'estrena de Gal·la Placídia i també destaca Mar i cel.
2. Drama realista: és l’etapa de màxima plenitud de l'autor. Destaquen En Pólvora, on fa una síntesi personal de tragèdia romàntica i costumisme (drama realista) i tracta la qüestió anarquista, Terra baixa, La filla del mar i Maria Rosa.
3. Vacil·lacions: els intents modernistes: Arran de terra (abandona la síntesi de realisme i romanticisme i assatjà el drama burgès).
4. Tornada als orígens: presentà alguns textos nous, que no aportaren cap novetat. L’ànima és meva.

Modernisme

Definició: Ampli moviment cultural que es produí a Catalunya en el tombant dels segles XIX i XX.

Característiques:

• Reclama un lloc dirigent en la cultura i propugnà una modernització total i profunda de Catalunya.
• Enfrontament entre els il·lustrats i la societat burgesa.
• Refugi en l'art -convertit en una mena de religió- i sovint caigué en la bohèmia.
• Influència de filosofies irracionalistes (Nietzsche, Schopenhauer) que es refugiaren en el seu món interior o en la fantasia.

Etapes:

1. Anys de formació i de lluita (1890-1900): època agressiva i per tant la més creadora (cal destacar revistes com “L'Avenç” i “Catalònia” i “Les festes modernistes de Sitges”).
2. Consolidació i triomf (1900-1910): es consolida i passà a ser la literatura habitual de la societat burgesa catalana (cal destacar revistes com “Joventut” i “El poble català”).