El Romanticisme i la Renaixença a Catalunya al segle XIX

El Romanticisme i la Renaixença

Al segle XIX s'inaugura l'edat contemporània, marcada per les conseqüències de la Revolució Francesa i la Revolució Industrial. Políticament, les monarquies absolutes deixen pas als estats liberals; econòmicament la industrialització provoca canvis en les relacions comercials (sorgiment i progressiva consolidació del sistema econòmic capitalista); culturalment s'imposa una classe social, la burgesia, que pren el relleu d'una aristocràcia cada cop més decadent. A Catalunya hi ha un desvetllament polític iniciat l'any 1833 amb la Renaixença. Paral·lelament, a Europa apareixen les primeres manifestacions del Romanticisme. L'esgotament de les fórmules romàntiques afavoriran l'aparició del Realisme i el Naturalisme, moviments que intentaran reflectir les grans transformacions socials viscudes a mitjans del s. XIX.

El Romanticisme

L'adjectiu "romàntic" té dos significats:

1. Significat culte: propi del moviment artístic i cultural del s. XIX, que va generar els conceptes actuals de nacionalisme, per una banda, i de genialitat i individualitat de l'artista, per l'altra.
2. Significat col·loquial: que exalta el sentiment i la fantasia, s'associa a les relacions de parella quasi exclusivament.

Característiques generals:

El Romanticisme situa l'individualisme i el subjectivisme com a eixos de la creació artística, que esdevé així l'obra d'un geni. Per això, l'artista romàntic es malfia de la raó i s'endinsa en el somni. Aquesta concepció de l'artista es concreta en la figura de l'heroi romàntic: un personatge proscrit, en rebel·lió permanent contra la societat. El conflicte amb la realitat i el desig d'infinit fa que l'artista romàntic cerqui el refugi en la natura, els escenaris solitaris, la boira, les tempestes, els espais nocturns o els cementiris. L'evasió del temps explica la mitificació de l'època medieval, que s'identifica amb el món cavalleresc. Al mateix temps, els romàntics se senten atrets per la cultura popular.

L'orientació política

En quan a la concepció política la societat es parteix en dos grans grups: d'una banda els qui s'emmirallen amb l'edat mitjana i defensen posicions conservadores. D'altra banda, els qui defensen la llibertat i les idees polítiques més avançades. Sigui quina sigui la tendència, el Romanticisme valora la llibertat dels pobles. Per això, les idees romàntiques afavoreixen el sorgiment de moviments de reivindicació nacional.

La concepció literària

Segons els romàntics, l'obra d'art exigeix la llibertat creadora del geni artístic, i per tant, no pot cenyir-se a cap de les normes que regulen les convencions i els gèneres literaris. D'aquesta manera s'introdueixen nous conceptes estètics, com ara la lletjor i el grotesc.

La novel·la és el gènere en voga durant el Romanticisme.

El Romanticisme a Catalunya

A Catalunya, les primeres idees romàntiques s'implanten a través de la revista barcelonina El Europeo (1823-24), que introdueix l'ideal romàntic medievalitzant i dóna a conèixer els noms de Walter Scott o Alessandro Manzoni.

L'absolutisme, recuperat per Ferran VII entre 1814 i 1833, desarticula la revista i impedeix la consolidació del projecte. La represa del moviment es produeix arran de la mort del monarca el 1833 i el retorn dels exiliats. En aquests anys d'efervescència política i social, sorgeix la publicació El Vapor el 1833, en la qual el mateix any es publica La Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau. Aviat esdevé un símbol del moviment renaixentista. El Romanticisme predominant a Catalunya durant aquesta etapa és de caire liberal, inspirat per Victor Hugo, i d'idees progressistes que s'expressen a través de la pàgina d'El Propagador de la Libertad (1835-1838).

La Renaixença

La Renaixença es tracta d'un moviment complex, que propugna la recuperació de la consciència nacional i l'impuls de la llengua i la literatura catalana, introduint una diglòssia en alguns sectors de les classes dirigents de la societat catalana. La diglòssia és una situació sociolingüística en què en el segle XIX la llengua castellana s'utilitzava com a llengua formal, com a llengua culte, mentre que el català només s'utilitzava en petits cercles i d'una forma informal, això va anar canviant a partir de la publicació del poema La Pàtria (1833), de Bonaventura Carles Aribau. Aviat el poema esdevé un símbol del moviment renaixentista. La contribució de Joaquim Rubió i Ors (1818-99) també resulta decisiva en la consolidació de la Renaixença.

Els Jocs Florals

La recuperació dels Jocs Florals no es materialitza fins al 1859. És un certamen de la Gaia Ciència, creat el 1324 a Tolosa de Llenguadoc, que a mitjan segle XVI es recupera amb el nom de Jocs Florals. Els Jocs Florals aconsegueixen impulsar la producció poètica, incorpora'n-hi altres gèneres i, malgrat l'aire medievalitzant, impliquen en el projecte personalitats de perfil ideològic progressista. Així impulsa una plataforma que impulsa la creació poètica en català.

Es fa sota el lema "pàtria, fe i amor", que correspon als tres guardons que es donen: l'englantina d'or, la viola d'or i argent, i la flor natural. En una primera etapa el certamen dóna a conèixer a Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller.

La poesia catalana del segle XIX

La poesia catalana del segle XIX està composta per tres etapes: entre el 1808 i 1833 es posa al servei de les lluites ideològiques i polítiques del període. Es dóna a conèixer Antoni Puigblanch (1775-1840) que va escriure Les comunitats de castellà. L'altra etapa compon entre el 1833 i el 1859 on la producció poètica incorpora una línia més culte en la qual podem situar a Aribau i Joaquim Rubió i Ors. I per últim la poesia entre el 1859 i 1874 on a partir de la restauració dels Jocs Florals es dóna a conèixer a Jacint Verdaguer, Marià Aguiló, Víctor Balaguer i Jaume Coll.

Llegim

Pus parla català, Déu li'n don glòria i Oda a Barcelona son de Joaquim Rubió i Ors.

La Pàtria d'Aribau. El tema general del poema és l'enyor de la pàtria i de la llengua, com a representant de la pàtria. L'estructura del tema, pel que fa a cada octava, és la següent:

• Les dues primeres octaves parlen de l'enyor de la terra.
• Les tres següents octaves parlen de la llengua.
• La darrera octava serveix per a fer l'homenatge al patró.

Mètricament parlant, el poema té 6 octaves reials, de 8 versos alexandrins (12 síl·labes) amb cesura 6+6 i amb els dos hemistiquis. La rima és consonant, masculina i femenina. i l'estructura és ABBA ACCA- DEED DFFD - GHHG GIIG - JKKJ JLLJ - MBBM MNNM - OPPO OQQO, una estructura creuada, que manté la mateixa rima en les posicions 1a, 4a, 5a, i 8a de cada octava.