Romanticisme i Renaixença: Característiques i Recuperació Lingüística

1. El Romanticisme

1.1 Definició

És el moviment cultural europeu que va nàixer a Alemanya a finals del segle XVIII i es va estendre per Europa durant la primera meitat del segle XIX.

1.2 Característiques

• Subjectivisme: L’art és la manifestació del jo de l’autor, és a dir, de la seua pròpia subjectivitat.
• Nacionalisme: Exaltava la llibertat política i nacional dels pobles, el seu folclore, la seua història i, sobretot, la seua llengua.
• Llibertat en la creació: Rebutjaven les rígides normes neoclàssiques anteriors.

2. La Renaixença

2.0 Idees prèvies: la Decadència

Després del Segle d'Or de la nostra literatura (el segle XV), anomenen Decadència a l'etapa que transcorre entre els segles XVI i XVIII, en què l'ús [del català/valencià] va disminuir en els àmbits cultes.

2.3 Alguns esdeveniments importants

Com que els poetes de la Renaixença eren amants del passat medieval, van recuperar els Jocs Florals, que eren concursos poètics que s’havien celebrat a l’Edat Mitjana. El lema dels Jocs Florals era: “Pàtria, Fe, Amor”, i els poemes cantaven a aquests temes. Se celebraven amb èxit a València i Barcelona.

A València, Teodor Llorente i Constantí Llombart funden l’associació cultural “Lo Rat Penat” amb la idea de recuperar la llengua i la cultura pròpies.

2.4 La Renaixença i la qüestió de la recuperació de la llengua

Els autors de la Renaixença busquen recuperar el prestigi literari perdut de la nostra llengua, però van sorgir diferents postures sobre quina havia de ser la llengua literària:

• Poetes de guant o cultistes: Provenien de famílies burgeses, amb estudis universitaris i contactes amb Barcelona. Defensaven una llengua culta i arcaïtzant. A més, escrivien sobre temes cultes i elevats (per exemple, els temes jocfloralescos: pàtria, fe i amor). Representants: T. Llorente i V. W. Querol.
• Poetes d'espardenya o populistes: Provenien de famílies populars, autodidactes, poc coneguts fora de València. Defensaven l'ús d'un valencià espontani, com el que es parlava al carrer (incloïa col·loquialismes, castellanismes...). Escrivien sobre temes menys elevats. Representants: E. Escalante i C. Llombart.

2.5 La poesia de la Renaixença

Va ser el gènere més conreat pels autors de la Renaixença.

Temes:

• La nació: S'exalten els valors nacionals i les tradicions populars i es recupera el nostre passat històric.
• La llengua: Reivindiquen l'ús de la nostra llengua, la qual esdevé el símbol patriòtic més important.
• El paisatge: Idealitzat, esdevé l'espill en què el poeta projecta i comunica els seus sentiments. Es mitifica la vida al camp, on es preserva la tradició i la llibertat.
• La poesia popular: Hi ha voluntat de recuperació del folklore popular, que influirà en la poesia culta.

Alguns autors importants: Jacint Verdaguer, Teodor Llorente, Constantí Llombart.

2.6 El teatre de la Renaixença

• Teatre culte: El seu principal autor és Àngel Guimerà, que va escriure:
  • Tragèdia històrica: Es basa en una història d'amor impossible entre un heroi i una donzella. El destí sempre és tràgic: la mort. Té lloc en ambients històrics. Utilitza una llengua culta i arcaica. Destaca Mar i cel.
  • Drama realista: Presenta problemes socials i un conflicte amorós en escenaris contemporanis. Destaquen Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar.
• Teatre popular: Representat pel sainet, subgènere teatral que reprodueix la vida quotidiana amb intrigues amoroses i actuacions còmiques d'uns personatges i uns costums populars, amb la intenció de divertir el públic. El seu llenguatge és una deformació del valencià i del castellà, col·loquial i ple de vulgarismes. Criticava sovint les persones cursis i presumides (coentes) que tractaven d'ascendir en l'escala social utilitzant el castellà. Destaca Eduard Escalante, amb obres com Les xiques de l'entresuelo, Bufar en caldo gelat i Tres forasters de Madrid.