Romanització Ibèrica i Mite de Teseu: Història i Llegenda

La conquesta i romanització de la península Ibèrica

A principis del segle II aC, concretament l’any 197 aC, els territoris conquerits per Roma a la península Ibèrica ocupaven la costa oriental (Hispània Citerior) i la zona meridional i alguns punts a l’interior (Hispània Ulterior). Abans de retirar-se de la península, Publi Corneli Escipió havia organitzat la fundació d’un enclavament romà a Itàlica.

Resistència a la colonització romana

En general, les àrees que havien estat prèviament colonitzades per fenicis o grecs, la Lusitània i la Celtibèria, van oposar una gran resistència als invasors. A la pèrdua de llibertat havien d’afegir el pagament d’un tribut o stipendium a Roma. A mitjan segle II aC, el líder lusità Viriat es va convertir en el símbol d’aquesta resistència i, amb la seva tàctica de guerrilles, va causar problemes a les tropes romanes; va morir a causa d’una traïció. D’altra banda, fins l’any 133 aC no va caure la ciutat de Numància, capital de la tribu celtibèrica dels arevacs. Aquesta ciutat només tenia uns 8.000 habitants, però Roma va haver de mobilitzar un exèrcit de prop de 60.000 soldats. En aquella mateixa època, una expedició va arribar al territori de l’actual Galícia.

La importància de les ciutats

No va ser fins al 19 aC que es va completar la conquesta de la península. Durant la conquesta de la península, Roma no va deixar de fundar noves ciutats que contribuïen triplement a la romanització. Molts d’aquells enclavaments es van formar a partir d’assentaments militars romans. El repartiment de terres entre els veterans assentats a la zona permetia posar en marxa la colonització agrícola. L’augment del nombre de ciutats estimulava l’intercanvi comercial i feia progressar econòmicament la zona circumdant. D’una manera lenta, però imparable, les llengües indígenes (com ara l’iber) van anar donant pas al predomini absolut del llatí com a llengua de comunicació.

La divisió de la península en províncies

Cap a l’any 14 aC, la península va quedar dividida en tres territoris o províncies:

• Tarraconensis: la més gran, incloïa el nord, l'est i el centre de la península, amb la capital a Tàrraco (Tarragona).
• Baetica: al sud, era un dels territoris més romanitzats, amb Corduba (Còrdova) com a centre administratiu.
• Lusitania: a l'àrea sud-occidental de la península, amb Emerita Augusta (Mèrida) com a capital.

Aquesta divisió es va mantenir vigent durant més de dos segles. Per facilitar el domini d’una zona massa allunyada de la capital, l’any 212, l’emperador Caracal·la va subdividir la Tarraconensis, i d’aquesta divisió va sorgir la nova província Gallaecia. Abans d’acabar el segle III, l’any 297 dC, Dioclecià va tornar a subdividir el que quedava de la Tarraconensis i va formar la província Carthaginensis. Al final del segle IV, Teodosi va separar les illes Balears, a les quals va dotar de la categoria provincial (província Balearica).

Teseu i el Laberint de Creta

Teseu era fill del rei d'Atenes, Egeu, que s'havia unit amb Etra, una princesa de l'Argòlida. Segons la tradició, després d'aquesta unió amorosa, Egeu no va esperar que nasqués el nen i va tornar a la seva ciutat. Quan va arribar a l'adolescència, Teseu va fer un viatge a Atenes, on Egeu el va reconèixer com a fill. El seu pare li va donar unes veles negres per al viatge d'anada i unes veles blanques per al de tornada, si aconseguia matar el Minotaure. Però a Naxos, Ariadna va quedar retinguda per l'enamoradís déu Dionís. Teseu va continuar el viatge, però es va oblidar de canviar les veles negres. Ja a Atenes, Teseu va aconseguir la cèlebre Hèlena a Esparta, però va fracassar en l'intent d'aconseguir alliberar Persèfone de l'Hades per al seu amic. Del món subterrani va ser rescatat per Hèrcules. Refugiat a l'illa d'Esciros, el rei Licomedes el va matar tirant-lo per un precipici.

Referències al mite de Teseu

La tradició del mite de Teseu ha inspirat nombroses obres d'art:

• La Teseida (1341)
• Contes de Canterbury (1615)
• El laberinto de Creta (1618)
• El combat de les amazones (1713)
• Teseu i el Minotaure (1783)
• La casa de Asterión (1949)
• Les roques i el mar, el blau (1981).