Rodoreda, La plaça del Diamant i la narrativa catalana postguerra

La plaça del Diamant i l'etapa de maduresa de Rodoreda

Després de la Guerra Civil, Mercè Rodoreda s'exilia i passa anys vivint a França i Suïssa, amb una llarga estada a Ginebra. Aquesta etapa d'exili marca un període d'inactivitat literària que finalitza al cap de vint anys amb la publicació de Vint-i-dos contes (1958), obra que inaugura una etapa de maduresa.

Durant aquesta època, Rodoreda introdueix canvis significatius en la seva narrativa, abandonant el narrador omniscient i adoptant un estil més directe i col·loquial, com si els personatges parlessin en primera persona. Aquest recurs s'aprecia clarament a La plaça del Diamant (1962), on Natàlia explica la seva història amb un estil "parlat" i intimista, dotant la llengua col·loquial d'una gran categoria literària. Així, Rodoreda aconsegueix un equilibri entre la normativa gramatical i un llenguatge viu, afegint a la narració un profund alè poètic. Aquesta obra representa la culminació del seu estil i la consagració literària.

Evolució del gènere narratiu català posterior

A partir de la dècada dels 70, la narrativa catalana experimenta una transformació amb la novel·la de trencament, caracteritzada per:

• Rebuig de les tècniques clàssiques i exploració de recursos com el monòleg interior i l'escriptura automàtica.
• Manipulació del codi textual i absència d'un argument definit.
• Temes transgressors, com la crítica política, la dissidència social i la ruptura amb els valors tradicionals.

Durant els anys 80 i 90, s'abandonen aquestes experimentacions i es retorna a una narrativa més clàssica, amb arguments ben estructurats. També hi predomina una visió desencantada de la societat urbana i capitalista. Actualment, hi ha un eclecticisme d'estils i tècniques, afavorit per un públic lector més divers i l'auge del sector editorial.

Altres autors catalans contemporanis

• Llorenç Villalonga: Autor de frescos d'època amb una forta càrrega crítica, com a Mort de dama, i d'obres elegíaques com Bearn, on retrata la decadència d'una societat aristocràtica.
• Josep Maria Espinàs: Capdavanter del realisme social a la dècada dels 50, amb novel·les com El gandul o Combat de nit, que combinen crítica social i elements neorealistes.
• Maria Aurèlia Capmany: Amb obres com Betúlia i Un lloc entre els morts, combina narrativa i teatre, abordant temes de gènere i societat.
• Montserrat Roig: Autora de novel·les i reportatges com El temps de les cireres o Els catalans als camps nazis, amb una escriptura marcada pel compromís social i la memòria històrica.

Corrents literaris de l'època

1. Anys 50:

• Novel·la catòlica: Narrativa tradicional amb temes religiosos i herència de la preguerra.
• Realisme social: Obres inspirades en el neorealisme italià i nord-americà.

2. Fins als 60:

• Novel·la psicològica: Exploració de la interioritat dels personatges. Exemples: Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga.
• Novel·la testimonial: Narracions històriques i col·lectives.

3. A partir dels 70:

• Novel·la experimental: Influïda pel "boom" llatinoamericà, es caracteritza per l'antirrealisme i l'exploració formal (Pere Calders, Quim Monzó).
• Realisme crític: Narratives de denúncia i reflexió sobre la societat contemporània.