Revolucions, Nacionalisme i Imperialisme (1776-1914)

L'era de les Revolucions (1776 - 1848)

1. El món cap a 1750: el domini mundial d'Europa

Món petit: grans extensions desconegudes; moltes àrees sense pobladors; la vida de les persones es concentra en espais reduïts. Població escassa i petita (la majoria dels homes no arriben a 1,60 m). Dificultat dels transports i de les comunicacions (excepció: costes). Món rural (90% població o més) i de petites ciutats. A Europa: Creixent tensió entre burgesia emergent i monarquies conservadores i el seu absolutisme i els seus valors. Segle XVIII: segle de guerres, però no destructives com anteriorment.

Característiques de la contemporaneïtat

• Revolució econòmica (comercial, agrària, industrial)
• Revolució política (EUA, França: liberalisme i democràcia)
• Revolució científica: la ciència transforma la vida humana en profunditat
• Revolució geopolítica: l'era contemporània és l'era d'Europa
• Revolució demogràfica: la població humana creix amb un ritme abans desconegut
• Revolució de les comunicacions: l'home i els pobles es mouen a escala planetària, les distàncies es redueixen

La Gran Divergència

Es coneix com 'Gran Divergència' el procés pel qual Europa (Occident) afirma la seva superioritat sobre la resta del món a partir de finals del s. XVIII

Punt fonamental: revolució econòmica:

• Noves tecnologies de producció
• Noves tecnologies de transport
• Noves tecnologies militars

Per què Europa? Té carbó, té colònies, i té estímuls per innovar la producció perquè els seus competidors (Àsia), de moment, eren més eficients

Accions-clau: Inici de la colonització britànica de l'Índia / Independència dels EUA (fi de les barreres a l'expansió d'Àsia / Oest d'Amèrica)

Conseqüències: Europa exporta capitals i manufactures (domini econòmic d'Occident)

La revolució cultural i intel·lectual

Avantatges europeus respecte als competidors (Xina, món islàmic)

• A Europa es comencen a criticar poder i religió des de 1750
• Els europeus creuen en l'experimentació, superant o posant al dia el coneixement clàssic
• Els europeus mostren molt més interès respecte al món que els seus competidors

Entre les causes: Europa ha colonitzat Amèrica: experiència que modifica la seva forma de veure el món

Conseqüència: neix una concepció segons la qual els europeus són més civilitzats i 'millors' que la resta dels pobles (consciència de superioritat → Racisme)

2. Revolució econòmica: demografia, agricultura, comerç i indústria

Evolució General de la Població. L'evolució demogràfica mundial no és uniforme. Hi ha fases d'expansió, d'estancament i de reducció, amb transicions i comportaments demogràfics irregulars. El pes demogràfic de les regions canvia en el temps.

La revolució demogràfica europea del s. XVIII

Acceleració demogràfica mundial: de 680 a 954 milions d'habitants.

Causes generals: millora de les condicions climàtiques (fi de la 'petita glaciació')

Europa: el creixement afecta països rics i pobres (no hi ha connexió directa amb la industrialització). Tendència a ocupar àrees buides (Europa Occidental)

Baixada de la mortalitat: Millora de l'alimentació (nous cultius), Petites millores sanitàries., Menor incidència de les malalties (pesta), Menor incidència de la fam (millores dels transports), Menor incidència de les guerres generalitzades.

Augment de la natalitat: Baixada de l'edat dels casaments (per la difusió del treball assalariat), Inici de la gran transició demogràfica contemporània.

La revolució agrícola

Element més característic (a GB): passatge de openfields a enclosures. (concentració i redistribució de la propietat)

Resultat: beneficis als propietaris/proletarització dels pagesos pobres.

En les noves propietats és més fàcil introduir innovacions i nous cultius, gran interès per l'agronomia.

Conseqüències: Major disponibilitat d'aliments, Major disponibilitat de força treball, Augment del nivell de vida general, Estructura trinitària al camp anglès.

Estructura trinitària al camp anglès

Contracten a jornalers que són els camperols pobres (segueixen sent mesurables però ara tenen un sou segur) miserable amb un món de seguretat, abans sense seguretat.

La Revolució Industrial

Segona meitat del s. XVIII a Anglaterra en l'àmbit tèxtil, canvia el món (industrialització (revolució industrial). Acord general: canvi fonamental per la història humana, la transformació més radical des del Neolític (Hobsbawm)

Consisteix en:

1. Mercantilització indústria tèxtil.
2. Innovacions en la siderúrgia
3. Màquina de vapor
4. Sistemes de fàbriques.

Una definició: va ser la capacitat d'aplicar als processos productius els coneixements científics, sota forma de tecnologia.

Per què a Anglaterra? Revolució agrícola, Polítiques d'innovació tecnològica aplicades als processos productius, Mercat integrat i demanda en augment (interna i comercial), Fonts d'energia barates (carbó) → substitució de les matèries primeres orgàniques (vegetals) per les inorgàniques (minerals), Estabilitat política i legislativa que tutela els drets de propietat.

Innovacions en la indústria tèxtil:

1733: Llançadora volant de J. Kay

Cap a 1760 escassetat de fil, pujada dels preus dels filats. La innovació dels tissatge va provocar un coll d'ampolla tecnològic en la filatura:

• 1764: J. Hargreaves patenta la spinning jenny (Fila fins a 80 fils alhora)
• 1770: A. Arkwright patenta la water frame (fila entre 250 i 370 fills alhora)
• 1779: S. Crompton inventa la mule jenny (fila fins a 2.000 fills ara)

Cap a 1780 els teixidors no donen a l'abast per teixir els fils que produeixen els filadors equipats amb aquesta maquinària. Al 1785: Cartwright patenta el primer teler mecànic.

El sistema de fàbriques

La mecanització de la indústria tèxtil comporta la implantació d'un nou sistema productiu: el sistema de les fàbriques. Aquest sistema:

• Supera els límits del putting out system.
• Respon a les exigències de noves fonts energètiques (vapor, d'aigua)

La concentració de la producció en fàbriques comporta:

• La separació del productor dels mitjans de producció
• La separació del lloc de treball del lloc de residència.
• L'aparició de nous ritmes laborals.
• L'enduriment de la disciplina laboral.
• Avenços en la especialització i divisió del treball.
• Aparició d'una nova categoria social: el proletariat industrial.
• Sobretot, el gran creixement de la productivitat

Ciutat industrial per excel·lència a Anglaterra: Manchester.

Industrialització a Europa: característiques

És un procés que segueix pautes diferents respecte a Anglaterra:

• És més retardat, i ha de compensar un menor desenvolupament inicial.
• Adopta moltes innovacions dels anglesos.
• El sector més important acostuma a ser la indústria de béns de producció (carbó, ferro) i no de consum (cotó).
• El paper del finançament correspon més als bancs que als estalvis.
• Els governs hi participen molt activament.
• Té grans desequilibris regionals dins dels mateixos països.
• Els primers països són França, Bèlgica i Alemanya. A finals del s.XIX comencen també zones d'Àustria, Bohèmia, Rússia, Itàlia i Espanya.

3. La revolució francesa i Napoleó

Importància de la revolució Francesa

Procés que determina el món contemporani i la societat actual. Profunda transformació de societat i institucions polítiques:

• Enderrocament de monarquies absolutes, i afirmació de monarquies constitucionals o repúbliques.
• Fi dels privilegis de la noblesa.
• Es proclamen la igualtat civil i drets ara considerats indiscutibles.
• S'avança en la divisió de poders i en la sobirania popular, creant institucions representatives (camí a la igualtat política).
• Neix la idea de la Nació, i neixen nous Estats → la Nació no existeix abans de la revolució francesa.
• Gràcies a la revolució francesa tenim el sistema mètric decimal.

Consciència de la importància: es canvia fins i tot el calendari, Igualtat: civil: tots som iguals davant la llei, Sobirania popular: el poble decideix qui ha de governar, Igualtat política: tots podem votar

Les 3 (+1) etapes de la Revolució:

1. Monarquia moderada: 1789-1792 (Constitució de 1791)
2. República jacobina: 1792 - 1794 (Constitució de 1793)
3. Directori: 1794 - 1799 (Constitució de 1795)

+1 Napoleó: 1799-1815: consolat i imperi

La societat: noblesa, Tercer Estat, burgesos

Tradicional divisió en estaments

• Clergat (0,6%)
• Noblesa (0,4%)
• Tercer Estat (tots els altres: burgesos, pagesos, etc.)

Tensions creixents entre Noblesa i Tercer Estat:

• A la Noblesa hi ha sectors empobrits que no volen abandonar els seus antics privilegis → única diferència vs. burgesos
• En el Tercer Estat, la burgesia ha crescut en riquesa i importància, però és una classe molt heterogènia, que aspira a una difícil integració dins de la noblesa i gaudir dels privilegis que això comporta.

La Il·lustració i la mentalitat de l'època:

• Crítica a la monarquia absoluta (poder deriva de Déu) és cada cop més important:
• Poder (sobirania) = pacte social entre els homes basat en el dret natural, no diví.
• Teories desenvolupades pels pensadors i filòsofs il·lustrats durant tot el segle XVIII.
  • Montesquieu defensa la separació dels poders (legislatiu, judicial, executiu)
  • Rousseau: la sobirania popular i directa ha de ser la base de tot Estat.
• Aquestes idees circulen per tota França, gràcies també a la difusió dels llibres i d'espais de discussió cultural.
• A més, la societat es fa menys cristiana, i apareixen crítiques picants i eròtiques al poder del rei.

Economia a la França prerevolucionària

La producció durant el segle XVIII augmenta, però amb greus problemes econòmics:

• Mercat poc integrat
• Creixement inferior al creixement demogràfic
• Agricultura endarrerida
• Augment dels preus agraris → empitjorament de les condicions de vida de la població

A això se suma (1770) el dèficit fiscal de la monarquia (despeses militars, interessos), que porta les finances al col·lapse. Per a intentar corregir la situació, el rei convoca Necker: proposa la reducció de les despeses i publica el pressupost de la monarquia. Feroç oposició de la noblesa i acomiadament de Necker: l'aristocràcia no està disposada a sacrificis.

Crisi de la monarquia

Lluís XVI: poc intel·ligent, feble i dominat per Maria Antonieta, no troba respostes a la crisi i és criticat. La crisi econòmica es transforma en crisi política: la població acusa la noblesa de no voler abandonar els seus privilegis → traïdors.

Es demana la convocació dels Estats Generals (darrera vegada: 1614): assemblea general del país, formada per representants del:

• Clergat (270 membres)
• Aristocràcia (291 membres)
• Tercer Estat (578 membres)

Objectiu: donar a França una representació (parlament) i una Constitució → model britànic

Un cop reunits, com havien de votar? Per cap (tots junts) o per separat cada ordre? La noblesa no vol el sistema per cap, i és ulteriorment criticada.

1789: els Estats Generals

1788: la propera convocació dels Estats Generals és vista amb grans esperances i expectatives de canvi radical. Abans de la convocació, a tota França els ciutadans escriuen Quaderns de Queixes pels seus diputats, amb opinions i reivindicacions. Els Estats General es reuneixen (5-1789): el Tercer Estat demana una assemblea única → Negativa del rei i nobles. Els diputats del Tercer Estat així se separen formant l'Assemblea Nacional Constituent, i juren no separar-se fins obtenir la Constitució (Jurament del Joc de Pilota, 6-1789).

Fase 1. Monarquia moderada: 1789 - 1792

La Bastilla i la fi de l'Antic Règim

En un clima de por (complots monàrquics? Possibles intervencions estrangeres?), el poble de París ataca la presó de la Bastilla, símbol del poder monàrquic → 14-7-1789 → inici de la Revolució, un dels moments més importants de la història.

A tota França neixen milícies populars (Guàrdia Nacional), i els municipis formen assemblees populars → fi del govern reial. Greus desordres al camp: atac pagès a les residències dels nobles (Gran por). Clima excitat: l'Assemblea declara abolit el règim feudal i els privilegis senyorials → Fi de l'Antic Règim i naixement del món contemporani.

Posicions Polítiques

A l'Assemblea Nacional Constituent, comencen a definir-se posicions polítiques: neixen els conceptes de 'dreta' i 'esquerra' i els 'partits (clubs)'. A la dreta, trobem nobles i burgesos moderats i liberals, que volen una monarquia constitucional com la d'Anglaterra. A l'esquerra, els diputats més radicals, que volen un profunda transformació de França. Entre els clubs, el més important és el dels Jacobins: petits burgesos, radicals, que es converteixen en 'guies' de la Revolució. També les masses populars de Paris són protagonistes: tenen exigències molt radicals i s'anomenen 'san-culottes'.

1781-1791: la reorganització de l'Estat

En 2 anys l'Assemblea Nacional Constituent porta a terme reformes i lleis importants:

• Crea els departaments (base de les províncies)
• Confisca terres i béns a l'Església.
• Crea el poder judicial independent.
• Crea una constitució Civil del Clergat: els sacerdots han de jurar fidelitat a la Revolució i són nombrats per l'Estat.
• Introdueix el sistema mètric decimal.
• Oficialitza el francès com a llengua de l'Estat.

Fugida del rei i Constitució de 1791

1791: el rei intenta fugir a l'estranger detingut a Varennes, és obligat a tornar a París → greu cop a la monarquia, temors de complots internacionals.

Al setembre, l'Assemblea Constituent adopta la Constitució: monàrquica, moderada, censatària (només voten els 'ciutadans actius', ⅔ dels homes majors de 25 anys), poders executius del rei limitats pel nou Parlament. Aquest Parlament (Assemblea Legislativa), és dominat per l'esquerra i els 'intransigents' (radicals): tot i ser només el 20%, són més organitzats que els moderats i reben el suport del club del Jacobins.

Guerra i caiguda de la monarquia

Intransigents, moderats i rei volen la guerra contra Àustria i Prússia (per motius diferents): la guerra inicia el 1792. Greus derrotes i amenaça pel país: els invasors austríacs i prussians amenacen la destrucció de Paris. El poble acusa els aristòcrates de complot, i es declara la “pàtria en perill”, amb soldats de tota França que arribem a París per a salvar la Revolució.

10-8-1792 el poble assalta el palau reial → L'Assemblea declara la fi de la monarquia, empresona el rei i convoca una nova assemblea (Convenció Nacional). Inici d'una nova fase revolucionària.

ETAPA 2. República jacobina: 1792-1794

La república i la mort del rei

Clima del pànic, amb invasions enemigues → mesures de rigor excepcional i assassinat de presoners: neix la 'Guerra total'.

Setembre 1792 → neix la Convenció, el nou parlament: elegit per sufragi universal, declara immediatament la República. Contemporàniament, l'exèrcit francès derrota els prussians a Valmy i salva el país. La Convenció es divideix entre Girondins (més moderats) i Muntanya (amb Danton líder destacat, i propers als Jacobins), i és molt més d'esquerres i radical que l'Assemblea. Els dos bàndols s'enfronten sobre el destí del rei, que finalment és excusat (1-1793)

Vandée i derrota dels Girondins

Mort del rei → extensió de la guerra: el 1793. Tota Europa lluita contra França. Al 1793: noves derrotes i més extremisme de la Convenció per a defensar la pàtria. El resultat són insurreccions de camperols (Vandée) contra la Convenció. Aquesta es defensa creant el Comitè de Salut Pública, veritable govern del país, que adopta mesures excepcionals en una situació terrible pel país. Preludi a l'enfrontament final entre Girondins i Muntanya → victòria d'aquests i eliminació dels Girondins.

Constitució de 1793. Robespierre.

Greu situació interna (revoltes) i externa (invasions) → les masses demanen més radicalisme.

Resultat → Constitució de 1793:

• Dret al treball.
• Dret a l'assistència.
• Dret a la instrucció.
• Sufragi universal.

Més radical que l'anterior, és la base de totes les constitucions democràtiques. En el Comitè de Salut Pública, comença a destacar Robespierre. Incorruptible, és la cara de la Revolució, en els aspectes positius i negatius.

1793-1792: reformes i Terror

1793-1794: els Jacobins del Comitè controlen França: primera 'República Popular' de la història.

Els Jacobins defensen les conquestes de la Revolució contra tot enemic (reaccionari o extremista): per fer-ho, utilitzen el Terror polític, assassinant a milers de persones. Canvien el calendari, i aboleixen el cristianisme (culte de la Raó).

Per altra banda, són el govern més democràtic i igualitari del món:

• Transformen l'exèrcit en exèrcit de masses.
• Es preocupen pel benestar del poble.
• Adopten mesures populars, com el control sobre els preus (màximum)

Caiguda dels Jacobins: Termidor

Rivalitat entre Robespierre (dur i virtuós) i Danton (moderat i corrupt). Al 1794: Robespierre elimina tots els seus enemics: el Terror augmenta d'intensitat. Inquietud del Comitè: la guerra va millor i no es poden justificar mesures extremes → por a una dictadura incontrolada.

Complot contra els Jacobins i Robespierre, executat al juliol 1794. Termidor, és un gir conservador, que obre la 3ª fase de la Revolució.

ETAPA 3. Directori i constitució de 1795

El Directori i la Constitució de 1795

S'acaba el poder dels Jacobins i de les masses: la República es manté, però en mans dels burgesos i de les classes riques. 1795: nova (3ª) Constitució: més restrictiva que l'anterior, aboleix el sufragi universal. El poder està en mans de cinc homes, el Directori, i a tota França es moderen els fervors revolucionaris anteriors. Tot i així, el Directori és feble, i necessita la intervenció de l'exèrcit, fidel a la República, per a impedir el retorns dels monàrquics (molts refugiats a l'estranger)

FASE +1 Napoleó: 1799-1815: Consolat i imperi

La França napoleònica

Nou règim, autoritari i no democràtic, amb el suport d'una nova classe dirigent (nova noblesa burgesa). Manté les conquestes fonamentals de la Revolució: igualtat civil, fi del feudalisme. Ampli consens intern intern: millora econòmica, reformes (Codi Civil Napoleònic), estabilitat. Concordat amb el Papa → fi de la lluita religiosa. Per un moment, signa la pau amb tots els països europeus (1802). Al 1804: Napoleó emperador.

Les guerres de Napoleó

La pau dura poc: Anglaterra, Rússia, Àustria i Prússia no toleren el domini francès d'Europa. En el mar, Anglaterra derrota a França (Trafalgar, 1805). En terra, l'exèrcit francès derrota Àustria i Prússia: clamorosa sèrie de victòries contra totes les “coalicions” antifranceses sempre animades per Anglaterra. Èxits = gran rapidesa i concepció moderna de la guerra. Al 1812: França controla tota Europa, però apareixen problemes a Espanya (Guerra del Francès) i creix l'hostilitat de Rússia.

Napoleó exporta Revolució

Napoleó = modernitzador d'Europa. Invasió francesa → fi del règim feudal, llibertats, modernització d'administracions i economia.

A Itàlia, s'unifiquen els estats dividits. A Alemanya, s'acaba l'antic Imperi Germànic medieval.

El domini francès desperta moltes resistències: guerra continua, destrucció dels sistemes socials, manca de llibertats polítiques. Neixen els primer nacionalismes com oposició a Napoleó ( → Alemanya)

4. Restauració, liberalisme i revolucions liberals, 1815-1848

El Congrés de Viena: la Restauració

Els vencedors de Napoleó (Àustria, Rússia, Prússia i Anglaterra) es reuneixen a Viena per reorganitzar Europa, sota la guia del austríac Metternich.

Principis que guien els participants:

• Legitimitat: els reis enderrocats han de tornar.
• Abolició de les conquestes revolucionàries: llibertats i constitucions abolides.
• Repressió de potencials contestadors
• Equilibri i estabilitat Europa.
• Tradicionalisme: rebuig de les innovacions, paper de la religió voluntat de tornar al passat.

França (on torna un rei Borbó, germà de Lluís XVI) participa al Congrés: país clau per l'estabilitat.

Nou mapa d'Europa

La principal conseqüència del Congrés de Viena és un important canvi del mapa europeu.

Les decisions principals són:

• Adquisicions territorials dels guanyadors (Àustria, Rússia, Prússia)
• França retorna a les fronteres pre-Revolució.

Problema: tornar exactament a la situació de 1789 és impossible: a Itàlia i Alemanya es modifiquen les fronteres amb més racionalitat.

En ambdós casos, Àustria és la potència que controla aquestes regions, tot i que Prússia i el regne de Sardenya (Piemont) emergeixen com nous poder regionals.

El Sistema de Viena i la Santa Aliança

Per mantenir el sistema construït en el Congrés contra tota amenaça, les potències europees construeixen un nou marc diplomàtic:

• Comencen a provocar congressos internacionals ( → inici de la diplomàcia moderna)
• Es preparen per intervenir amb els seus exèrcits a tots els països que amenacen el sistema.

Àustria, Rússia i Prússia, els tres estats més reaccionaris, formen una 'Santa Aliança' per lluitar contra tots els principis de la Revolució.

La herència de la Revolució Francesa

A la Restauració, les forces que la Revolució havia despertat no desapareixen:

• Poder de les masses populars.
• Burgesia que demana el poder polític.
• Primers sentiments nacionals

Impossible retorn total al passat: al costat de monarquies absolutes (Rússia, Àustria, Prússia), trobem monarques constitucionals (Anglaterra, França). Altres conquistes revolucionàries es difonen per Europa: garantia de la propietat, emancipació de la servitud. A més, el record de Napoleó (l'home que s'ha fet a si mateix) estimula els desitjos dels burgesos.

Els Liberals

A les forces de la 'Reacció', s'oposen els Liberals. Els seus principis deriven de les teories del filòsof anglès Locke: valor suprem de la llibertat, igualtat de drets, límits al poder. Idees que reflecteixen les transformacions del s. XIX:

• La pèrdua de pes del aristòcrates i l'ascens de la burgesia.
• La circulació de les idees i el paper dels intel·lectuals.

Es divideixen entre moderats i radicals, amb alguns d'aquests que demanen sufragi universal i democràcia

El liberalisme: política i economia (fotos)

Les revolucions burgeses de 1820/21

El malestar explota ja el 1820, amb revolucions nacionals i liberals:

• 1820, un aixecament a Espanya obliga el rei a restablir la Constitució de Cadis de 1812 → fracàs
• 1820-21: aixecament liberals al Piemont i al regne de Nàpols → fracàs
• 1825: els conspiradors Decabristes s'aixequen a Rússia contra el tsar → fracàs
• 1821-30: Grècia inicia la lluita per la independència contra els Turcs → èxit
• 1810 - 1833: independència dels països d'Amèrica Llatina → èxit

Els fracassos es deuen a la intervenció de les potències de la Santa Aliança.

Les revolucions de 1830/31

Les revolucions de 1830/31 tenen conseqüències més importants: és primer cop al sistema de 1815. L'inici és a França (1830): contra el reaccionari rei Carles X, hi ha un aixecament popular amb barricades que enderroca el rei: el nou monarca, Lluís Felip, és un rei burgès. Segueixen aixecaments fracassats a Itàlia central i Polònia. A Bèlgica, en canvi, l'aixecament té èxit i neix Bèlgica independent.

Una nova força: els Democràtics

Nova força política que comença a destacar a partir de 1830. Ideologia més progressista que els liberals. Fonts d'inspiració: pensament de Rousseau, experiència jacobina, democràcia dels EUA. Membres: petits burgesos, artesans, comerciants (sobre tot urbans). Líder més destacat: l'Italià Mazzini.

Liberals VS Democràtics

sufragi censatari VS sufragi universal

sobirania nacional VS sobirania popular

igualtat jurídica VS justícia social

drets (pels privilegiats) VS drets naturals

govern controla el parlament VS govern independent del parlament

monarquia constitucional VS república

llibertat de premsa VS premsa independent

L'explosió de 1848

Per què? Crisi econòmica de 1846-47 i Tradició revolucionària i record de les revolucions anteriors.

Què volen?

• Liberals: Constitució
• Democràtics: Constitució i sufragi universal
• Radicals: Constitució, sufragi universal i república
• Socialistes: Constitució, sufragi universal, república i igualtat social.
• Nacionalistes: Constitució i independència → Alemanya, Itàlia, Hongria.

1848: revolució a França

França: crisi econòmica + demana de reformes radicals = aixecament (febrer 1848.) Es proclama la II República, amb sufragi universal.

Problema → a les eleccions, guanyen els conservadors → derrota de les forces democràtiques i populars, reprimides. Eleccions presidencial (12-1848): guanya Lluís Napoleó (nebot de Napoleó).

1848/1849: revolucions a Itàlia

A Itàlia, el moviment té components liberals, democràtiques i nacionalistes:

• Sicília, Roma, Florència i Tori: aixecaments i constitucions.
• Milà i Venècia: insurreccions populars derroten les tropes d'ocupació austríaques.

El rei de Piemont aprofita la situació i declara guerra a Àustria: no obstant, és derrotat (I Guerra de la Independència Italiana). Al 1849: només Roma i Venècia, en mans dels democràtics, resisteixen contra els absolutistes i Àustria.

1848/1849: revolucions a Àustria i Alemanya

Març 1848: revolucions a tota Alemanya (també Prússia) → concessió de constitucions. Intent d’unificar Alemanya sota Prússia: es constitueix una Assemblea Nacional que (1849) ofereix la corona i al rei prussià. Rebuig de Prússia i retorn dels reaccionaris; fracàs. Març 1848: revolució a Àustria → l’emperador concedeix la constitució. A l’imperi, s’aixequen totes les nacionalitats: Txecs, Croats i sobretot Hongaresos, demanant autonomia o directament independència.

1849: Derrota de la revolució

1849: el moviment revolucionari és derrotat a tot arreu:

- Àustria substitueix la constitució liberal amb una més repressiva

- La revolució d’Hongria és aixafada.

- Roma i de Venècia han de rendir-se a finals de 1849.

- A Itàlia i Alemanya, els reis retiren les constitucions.

La derrota és causada sobretot per les divisions entre els revolucionaris sobre l’objecte final. Tot i així, els principis democràtics i nacionals es difonen encara més per Europa.

4. Els Estats Units, 1776 - 1900

Les colònies britàniques d’Amèrica del Nord

Abans de la independència, són els territoris més poblats de N. America. Diferències entre colònies del Nord i Sud: al Nord, petita burgesia, artesans i comerciants, al Sud, terratinents amb esclaus. Societat molt igualitària, amb assemblees democràtiques elegides amb ampli sufragi; individualista i instruïda: societat més democràtica del món el 1770. Creixent contrastos entre les colònies i Londres → Voluntat d’expansió a Oest, frenada pels Britànics I principi del ‘No textations without Representation”: els colons no s’accepten nous impostos si no tenen representació al Parlament de Londres.

Declaració d’Independència 

La difusió d’idees liberals, els escrits de pensadors que aposten per la llibertat i independència, i el rebuig de pagar nous impostos precipiten la situació.

- 1773: els colons promouen el Boston Tea Party contra els impostos: Anglaterra reacciona amb lleis repressives.

- 1775: les colònies es reuneixen en el II Congrés Continental constituint-se com Estat; el mateix any comencen els enfrontaments armats.

- 4-7-1776: es redacta la Declaració d’Independència dels EUA, text liberal i radical; per primera vegada s’afirmen drets universals com la igualtat entre els homes i el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat.

Constitució dels EUA. Washington i Jefferson

Després de les dificultats inicials del nou Estat, es posen les bases de la sucessiva expansió. El 1788 s’adopta la Constitució dels EUA: forts poders del president coexisteixen amb els poders dels estats federals. Decisiu el paper del primer president, George Washington: té el mèrit de retirar-se al final del seu mandat presidencial, evitant temptacions monàrquiques, i consolida el país i la república. Fonamentalment també el tercer president, Jefferson autor de la Declaració d’Independència: democratitza la vida pública i comença l'expansió a Oest, comprant a Napoleó la Louisiana.

Democràcia, expansió i creixement econòmic.

Entre 1815 i 1860 es consolida la democràcia als EUA, amb la formació dels grans partits (Republicà / Demòcrata). Contemporàniament, els EUA s’expandeixen a Oest: després de la guerra amb Mèxic (1848) arriben al Pacífic. L’expansió és afavorida pel gran augment de població (immigració, que augmenta quan es descobreix l’or a California). Les víctimes són els Indis, concentrats en ‘reserves’. Al mateix temps, els EUA creixen econòmicament amb ritme ràpid, gràcies als recursos naturals, a la immigració, als transports i als invents científics.

Factors de creixement econòmic EUA

Abundancia de recursos naturals

- terra: per conreu i forestal.

- reserves energètiques: carbó, petroli.

- minerals: ferro, plom, coure, etc.

Escassetat de mà d’obra → obliga a:

- adopció i desenvolupament de tecnologia per estalviar treball.

- atracció d’immigrants.

Mercat interior de dimensions creixents i elevat poder adquisitiu

- pel fort creixement demogràfic.

- pels salaris comparativament més elevats que es pagaven.

Claus de l’ascens dels EUA: cotó (esclavitud) - transports - innovació.

La qüestió de l’esclavitud Mentre es difonen els primers moviments socials, el debat públic és dominat per la qüestió de la esclavitud dels afro-americans. Els estats del Sud mantenen la esclavitud, necessària pels gran camps de cotó: mentalitat sovint racista i conservadora. Els estat del Nord són en canvi més progressistes, no tenen esclaus i són ja industrilitzats. Neix un fort moviment abolicionista. La gran qüestió és si estendre o no la esclavitud als nous territoris conquistats a l’Oest. Quan la tensió explota, és la guerra.

La Guerra de Secessió (1861 - 1865)

La victòria del republicà anti-esclavista Lincoln a les presidencials provoca la secessió dels estats esclavistas del Sud (Confederats). El 1861, comença la guerra entre Sud i Nord. És la primera guerra moderna, amb milions de soldats, destruccions massives, noves armes, matances de civils, campanyes de ‘terra cremada’. La superioritat industrial del Nord li assegura la victòria final, tot i la resistència dels generals del Sud. Lincoln, que havia oficialment acabat amb la esclavitud, és assassinat al final de la guerra.

Estats Units, 1865 - 1914

Després de 1865, la evolució dels EUA segueix aquestes pautes:

- Fi de la ‘conquista de l’Oest’, i inici del mite del ‘West’, amb definitiva derrota dels indis. - Fi de la esclavitud, inici de la segregació legal dels negres, sobretot als estats del Sud: tot i la derrota Confederada, no obtenen drets. - Progrés democràtic, amb extensió de drets per la ciutadania, i creixent mobilitat social. - Augment de la immigració europea i asiàtica. - Colossal desenvolupament econòmic del capitalisme nord-americà: a finals de 1800, els EUA ja són la primera potència econòmica mundial.

El capitalisme monopolista als EUA

Una característica de la indústria als EUA va ser el naixement de grans empreses monopolistes → dimensions del mercat americà i necessitat de grans inversions. Sovint aquestes empreses són construïdes per self-made men, que arriben a la riquesa gràcies als seus esforços i a pràctiques no sempre legals. Els casos més destacats són els del petroler Rockefeller i de la seva Standard Oil, i el del magnat de l’acer Andrew Carnegie. La posició dominant d’aquestes empreses porta a una legislació federal contra els monopolistes (Llei Sherman Antitrust, 1890).

Tema 2: Moviments socials, nacionalisme, imperialisme (1848 - 1914) 1. L’Europa dels nacionalismes (1849 - 1871)

El naixement dels nacionalismes

Nació: concepte que neix a finals del s. XVIII (Rev. Francesa) → conjunt de persones unides per llengua, tradicions històriques, territori. Amb el Romanticisme i el valor ha donat al passat, el sentiment nacional creix. Es passa a parlar de ‘Pàtria’: de idea cultural a objectiu polític pràctic. Amb la Restauració, hi ha una difusió d’aspiracions nacionals: els pobles tenen dret a organitzar-se com Estat basats en la Nació. Factor important = crisi de valors i pèrdua de referents. El Nacionalisme es converteix en una força important a Europa.

Qui són els nacionalistes? → petita burgesia, estudiants, petits propietaris agraris.

Què és una nació?

teoría orgànica historicista (alemanya)

- Trets característics de la nació són històrics, independents de la voluntat humana.

- Es defineix per la seva cultura

- Existeixen abans que els estats

- Base del nacionalisme alemany

teoria voluntarista (francesa)

- Origen liberal

- La nació és el resultat de la decisió voluntària dels membres d'una comunitat.

- És un "plebiscit quotidià": acte de voluntat

- No té a veure amb la raça llengua, territori o religió.

- Base del nacionalisme italià

Nacionalismes: Europa Oriental i Occidental

Europa Oriental i Balcans (Imperi d’Àustria, Imperi Turc): zona amb més problemes nacionals. A l’imperi d’Àustria viuen molts grups ètnics diferents que redescobreixen les seves identitats i demanen autonomia, independència o la unió amb altres paisos.  

També l’imperi Otomà (Turc) és un mossaic de pobles diferents, sovint ulitzats per altres països (Rússia) que, amb aixo, esperen annexionar-se territori Turc → base de la crisi que porta a la IGM.

A Europa Occidental, 2 casos destacats són:

- Irlanda, sota el domini anglès, les dures condicions de vida impulsen el sentiment nacionalista → Qüestió Irlandesa i lluita que continua al s.XX

- Espanya: els nacionalistes perifèrics es desenvolupen a partir de 1850: Renaixença catalana i catalanisme / moviment nacionalista basc.

Nacionalisme a Itàlia: Mazzini i els moderats.

Després de les insurrecions fracassades de 1820 i 1830, el nacionalisme a Itàñia agafa força: es demana l’unificació i la fi del domini austríac. Giuseppe Mazzini, exponent del nacionalisme democràtic i republicà, aposta per la unitat i la independència → pare intel·lectual de Itàlia. També pensa a una lluita d’alliberament europea dels oprimits: ‘Jove Itàlia’ i ‘Jove Europa’. Al costat d’aquest programa democràtic, derrotat el 1848, trobem els Moderats, que pensen a una unificació dirigida pel Piemont (únic estat italià no controlat per Àustria).

El Piemont, Cavour i la guerra de 1859

L'opció moderada per la unificació italiana agafa força: comença el Risorgimento. Opció liderada pel Regne de Sardenya (Piemont), el més ric i poten dels estats italians. El seu primer ministre, l’intel·ligent Cavour, entén que Piemont necessita:

- Modernitzar-se → capitalisme i indústria.

- Suport internacional → per derrotar Àustria.

Aliança amb Napoleó III: a canvi del suport francès, Piemont cedeix Niça i Savoia a França. 1859: els franco - piemontesos derroten a Àustria (II Guerra de la Independència Italiana). El Piemont del rei Victor Manuel ocupa el Nord i el Centre del país (Milà, Bolonya, Florència.

Els problemes de la Itàlia unida. Tot i la unificació, el nou estat té molts problemes:

- Manca de classe dirigent capaç (Cavour mor el 1861).

- Gran diferència econòmica entre el Sud i el Nord: és la ‘Qüestió Meridional”.

- Revolta de bandolers al Sud, aixafada amb crueltat per l’exèrcit.

- Manca d’un sentiment unitari a gran part de la població: s’ha fet Itàlia, no els italians.

- Economia en general poc desenvolupada

Entre 1866 i 1870, Itàlia annexiona Venècia i Roma: la ocupació de la capital provoca una dura lluita entre el Papa i els polítics italians.

Alemanya i Prússia

L’altre gran procés d’unificació nacional és el d’Alemanya. Un primer pas va ser la Unió Duanera (1834), impulsada per Prússia. Dilema nacionalista: incloure o no Àustria dins d’una Alemanya unificada:

- Opció ‘petit-alemanya’, sense Àustria i amb Prússia dominant?

- O opció ‘gran-alemanya’, que ha d’incloure a tots els alemanys, també aquells que viuen a Àustria?

Guerres de la unitat alemanya: 1864,1866, 1870

Consolidat el poder interior, i amb un nou i modern exèrcit, Prússia comença una sèrie de guerres contra els seus veïns:

1. 1864: derrota Dinamarca i obté alguns territoris al nord

2. 1866:derrota Àustria→Alemanya del nord dominada per Prússia, que exclou a Àustria    

2. 1870:Napoleó lll, preocupat per l’ascens prussià, declara la guerra→ dura derrota francesa i caiguda de Napoleó lll

3. 1871: es proclama l’imperi  alemany, amb annexió de les zones franceses d'Alsàcia i Lorena              

Creixement econòmic a Alemanya: siderúrgia, educació tècnica, ciència 

La industrialització comença a Alemanya cap a 1830, gràcies als ferrocarrils. Auge de la indústria pesada (siderúrgia) →els grans capitals necessaris els proporcionen bancs lligats a les indústries (com Krupp i Thyssen). L’estat, especialment amb la unificació, ajuda al desenvolupament: apostant per l’educació tècnica i mantenint lleis permissives amb monopolis industrials

Finals S.XlX: Alemanya amenaça el paper d’Anglaterra com primera potència del món→ rivalitat clau. Base del poder econòmic alemany que continua actualment

2. Els  moviments socials: Les transformacions de la societat, 1840-1900

Una nova societat: la mobilitat social 

1815-1848: procés de grans transformacions que acaben creant una nova societat a Europa. El procés camina paral·lelament a la industrialització 

En aquesta societat, la característica més evident és la “mobilitat social” → “les persones ja no pertanyien a estaments immutables→ no “ets” d’una classe, sinó que et converteixes en seu membre”. Queda un fort pes de les classes aristocràtiques. És també una societat amb grans desigualtats en la distribució de la riquesa

Una nova classe dominant: la burgesia 

Tot i ser difícil una definició exacta, la Burgesia és la classe social més característica del S.XlX. Gran heterogeneïtat: alta fiança, professionals, classe mitja, burgesia industrial. Es caracteritza pel seu esforç per separar-se dels treballadors i per integrar-se en la noblesa, sobre tot en quant a gustos i cultura. Els seus valors encara defineixen, sota molts aspectes, el món actual

Un nou grup social: el proletariat

Grup social que neix amb les transformacions econòmiques de la Revolució Industrial. Qui són? →  Grup molt barrejat: petits artesans, criats domèstics, ambulants i obrers (encara una minoria fins 1850). Tret comú →  tots els treballadors assalariats. On viuen? →  Es concentren a les ciutats i provenen sovint del camp. Grup social totalment nou: la història de les seves lluites conforma la història contemporània

Els primers obrers a Anglaterra: el luddisme i les Combination Acts 

Obrers→grup més característic del proletariat. Duríssimes condicions de treball a les fàbriques, ús del treball infantil i femení. En un primer moment, no existeix protecció legal pels obrers: només assistència benèfica  (esglèsies, privats). Neix una primera consciència de classe a finals del S.XVlll→ primeres formes d’organitzacó i lluita→ Luddisme. Els primers passos del moviment es donen en la clandestinitat: la resposta del govern són les Combination Acts (1799), que prohibeixen l’associacionisme obrer i els sindicats.

Organització obrera, naixement dels sindicats i moviment cartista

A partir de 1820 el sindicalisme britànic comença a desenvolupar-se amb força: derogació (1824) de les Combination Acts 

Neixen les primeres associacions de categoria i els primers sindicats:

- 1829 Grand Union of Spinners

- 1834 Grand National Consolidated Trades Union 

Ulterior  pas en l'organització del moviment obrer→ lluita del Cartisme: els obrers anglesos demanen transformacions polítiques 

 El Socialisme

A partir de 1820 neix a França el concepte de socialisme. Hereu d’experiències anteriors( Jacobinisme, il·lustració, mil·lenarisme cristià). Neix de la constatació dels defectes de l’ordre social de la industrialització, i de la insuficiència del pensament il·lustrat per fer front a aquests problemes. Projecte polític que critica l’ordre capitalista i la desigual distribució de la riquesa, i defensa transformacions socials seguint aquests punts:

- Limitacions al dret de propietat - Control dels treballadors sobre els mecanismes de producció i econòmics  - Igualtat política, social, econòmica, cultural

Tres grans families: utòpic, científic, llibertari/anarquista

El socialisme utòpic: Owen i Blanc 

En un primer moment, alguns intel·lectuals intenten formular un nou ordre social, que pugui evitar l’enfrontament entre i pobres: son els socialistes utòpics. Destaquen les impostacions igualitàries de l’anglès Owen, que intenta crear “cooperatives” que eliminin la propietat privada. El francès Blanc imagina la creació de tallers socials estatals que portarien a la desaparició del capitalisme 

El pensament de Marx: cap a la revolució i a la societat comunista

El pensament de Marx s’expressa en moltes obres: recordem el Manifest del Partit Comunista (1848) i el Capital (1867). Anàlisi científica de la realitat social: en la visió marxiana de la història són les estructures econòmiques que determinen una societat → materialisme històric: economia = motor de la història

En el capitalisme, la burgesia és enemiga del proletariat: s’apropia de la plusvàlua produïda pels obrers, obtenint el profit.  És necessària una evolució cap a una societat comunista (propietat comuna dels mitjans de producció, societat sense classes): no serà una evolució pacífica, caldrà una revolució proletària i socialista. Aquesta revolució socialista instaurarà la dictadura del proletariat, pas previ a la societat sense classes

L’anarquisme: Proudhon i Bakunin

El tercer gran grup és l’anarquisme. No és organitzat, ni té una doctrina orgànica com el socialisme de Marx. A la seva base, trobem el pensament del francès Proudhon

Els seus principis són:

- Abolició de la propietat privada 

- Rebuig a jerarquies i autoritat 

- Organització sindical 

- Federalisme i no centralisme

- Paper de lluita violenta 

Amb el rus Bakunin com a pensador més destacat, l’anarquisme es difondrà per Espanya, Rússia i Itàlia, en constant polèmica amb el socialisme

La I Internacional dels treballadors i l’enfrontament entre anarquistes i marxistes 

També es desenvolupa la consciència de classe del proletariat, amb els primers lligams internacionals. El 1864, a Londres, neix la primera Associació  Internacional dels Treballadors, amb Marx coma líder destacat.  Marx pensa en una internacional d’obrers que organitzi lluites polítiques de de dalt. Bakunin, en canvi, pensa en una revolució des de baix de les masses pageses, i és contrari a la dictadura del proletariat. L’enfrontament Marx- Bakunin fractura la Internacional, que es dissol el 1876. Els fracasos dels aixecaments anarquistes impulsen el paper dels socialistes propers a Marx.

La Comuna de París de 1871 (primera revolució comunista) més morts que a la francesa. Moment fonamental en la història del socialisme: Comuna de París (1871). Neix durant la guerra franco-prussiana, amb París assetjada pels prussians.

Aixecament popular: control socialista sobre la ciutat, amb exèrcit popular i propietat comuna dels mitjans de producció. El govern francès lluita contra els rebels amb gran brutalitat. A la derrota de la Comuna segueix una tremenda repressió: mite socialista, i malson dels burgesos i del conservadors

El gran "boom" del capitalisme: 1850-1870 1850-70: enorme expansió del capitalisme

Motius: Fi de les revolucions, Impuls dels ferrocarrils, vaixells de vapor, telègraf→ fonamentals per exportacions i Descobriment de jaciments d’or

El “Boom” porta a:

- Pujada dels preus i dels sous 

- Innovacions tècniques (fotografia, explosius…)

- Naixement formació tècnica i laboratoris comercials

- Primera producció en sèrie

- Millora de les comunicacions: telègraf, Canal de Suez, auge de la geografia  i exploracions

Dificultats econòmiques a finals del segle XIX: la crisi finisecular de 1873-95

Tot i la industrialització del món, el model capitalista no és sense defectes. Sobre tot, pateix crisis cícliques de depressió, que segueixen a fases de major expansió. La Crisi Finisecular de 1873-95 afecta sobre tot els béns de producció, no els béns de consum: no és una veritable recessió

Bens de producció i bens de consum diferencia: consum es alguna cosa que consumeixes, i els de producció els que permeten fer coses màquines i coses que o pres per fer coses. Més dramàtica va ser la crisi agrària, causada per la importació massiva de blat americà i rius a Europa: la caiguda dels preus del blat arruïna molts pagesos. 

La II Revolució Industrial

Als darrers 30 anys del segle XIX, la indústria coneix una nova transformació: és la II Revolució Industrial

Protagonistes→ EUA, Alemanya, Rússia, Japó

Industries amb mes creixement: La química, La farmacèutica, L’electrica, L’acer, La mecànica…  s’acceleren els progressos industrials

El taylorisme i el fordisme 

Punt clau de la II revolució industrial→ nova organització del treball, sobre tot a les fàbriques. Es busca més eficiència del treballador, baixant el cost del treball i augmentant els beneficis→  Taylorisme: organització científica del treball. El treball es mesura i es racionalitza, i l’obrer realitza poques operacions senzilles. Mecanisme aplicat per Henry Ford a la seva fàbrica d’automòbils→ Fordisme: neix la cadena de muntatge

El nou capitalisme: societats per accions, proteccionisme, concentració i multinacionals

El capitalisme es transforma també sota altres aspectes:

- Neixen les societats per accions

- Els Estats adopten mesures de proteccionisme (contra els principis liberals) i creen grans administracions públiques→ neix els sector terciari 

Concentració industrial (contra els efectes de la crisi):

- Cartell: diferents empreses es posen d’acord per repartir-se el   mercat o per baixar els preus 

- Trust: diferents empreses es posen d’acord per repartir-se el mercat o per baixar els preus 

- Les grans empreses comencen a funcionar a escala multinacional→ el consum passa a ser de masses

Característiques de la II Revolució Industrial

- Més intervenció de l’Estat a l’economia: proteccionisme, administracions dels serveis públics→ creixement del sector terciari

- Concentració industrial i multinacionals

- Base geogràfica ampliada: EUA, Rússia, Japó…→Economia més plural

- Desenvolupament del sistema bancari i de les inversions a l’estranger

- Noves indústries i noves tecnologies 

- Organització científica del treball 

- Estreta connexió entre ciències i indústria

- Creixement del consum i de la producció de masses 

La societat transformada: nobles, burgesia i proletariat

Lent declivi de l’aristocràcia, que encara manté estructures de poder polítiques.

Burgesia: augment de poder i influència, increment numèric. Es divideix en alta (financers, industrials), mitjana (funcionaris, professionals) i petita→ inquieta i insatisfeta (por a “proletarització”). Classe materialista i hipòcrita en la moral (especialment sexual i familiar). Proletariat: classe en augment per la difusió de la industrialització. Diferències entre obrers qualificats, amenaçats pel taylorisme, i massa obrera no especialitzada

Naixement dels sindicats i dels partits socialistes 

A partir de 1850-60, les condicions dels treballadors milloren, gràcies sobre tot als sindicats. Són factors de pressió (→ vaques) que, amb les seves lluites, obtenen les primeres lleis de protecció dels treballadors. Neixen com federacions de sector, i aviat es transformen en nacionals: abans, a Anglaterra i després a tot el continent (UGT, 1888)

Es divideixen entre sindicats d’inspiració socialista i anarquista: aquests, apolítics i fautors de l’acció armada directa (atemptats i bombers: liceu, 1893). Al mateix temps, neixen els partits obrers organitzats, (experiències de la I Internacional): 1976 Alemanya, 1879 Espanya. Sovint són aquests a crear els sindicats

II Internacional dels treballadors. Revisionisme i socialdemocràcia

1889, neix la II Internacional dels Treballadors: exclosos anarquistes i sindicats, reuneix els socialistes. Contemporàniament, neix una corrent que “repensa” el marxisme: si les previsions de Marx sobre una propera crisi del capitalisme no es compleixen, s’ha de trobar una nova forma de lluita→ revisionisme. S’ha de lluitar als parlaments per obtenir les millores que reclamen els treballadors: no cal una revolució, sinó activisme sindical i polític. Els objectius són els mateixos, però no la estratègia: inici d’allò que serà la socialdemocràcia

Masses i democratització 

A finals del segle XIX, les masses entren a la vida pública: obrers, pagesos, classe mitjana-petita → creixent benestar. Els governs, donat que és impossible mantenir polítiques que exclouen les masses, es mouen progressivament cap a la democràcia. Progressiva extensió del dret a vot→ molts països ja adopten el sufragi universal mascul. Neix la societat de masses: protagonistes de la política, la economia, la vida social i el consum. Aquestes creen els seus partits: socialistes, però també nacionalistes.

Estat i naixement de la protecció social 

La resposta de les classes dirigents, després dels intents de frenar els nous partits, va ser atreure aquests a la política constitucional. Una estratègia efectiva va ser fer concessions, com a protecció social:                                         

- Regulació legislació laboral

- Regulació del treball infantil i femení

- Assegurances per malaltia i atur. - Pensions

- Reducció de la jornada laboral

El feminisme 

Creixent participació de les masses→ explosió dels moviments feministes. Nou paper de les dones com “agents”: les dones surten de casa i guanyen un sou. La dona no pot votar, i era dependent dels homes en quant a drets econòmics i civils A finals de segle, neix el moviment sufragista, que demana el sufragi universal femení: el moviment agafa força a Gran Bretanya. Lluites per garantir a les dones igualtat d’accés a les professions i a les universitats. El moviment, suportat en general pels socialistes, obté els seus resultats a principis del segle XX.

4. Continents extra-europeus, imperialisme i colonialisme. El declivi de Xina i la ingerència occidental

Xina viu un gran declivi al s. XIX. (igual per no fer la revolució). Cada cop més feble respecte a les potències europees, l’autoritat imperial es redueix. Gran Gretanya la derrota en 2 ocasions (1839/42 i 56/60) a les Guerres de l’Opi (annexió Hong Kong), obtenint privilegis. A finals del segle, la decadència és evident: Xina és subjecte al control indirecte de les potències estrangeres, que es reparteixen “zones d’influència”.

Les revoltes nacionalistes (Bòxers, 1900) són aixafades pels europeus amb violència extrema. La decadència és també econòmica i social, amb el declivi de l’antic sistema imperial, que termina el 1910

L'ascens de Japó: la Revolució Meiji

Japó, fins 1853, es manté totalment aïllat de l’exterior, sent una societat feudal amb gran poder dels clans locals. A partir de 1868, després d’una guerra civil, Japó es transforma amb rapidesa (Era Meiji):

- S’obre al comerç internacional

- Transforma el sistema polític en sentit liberal reafirmant el poder central de l’emperador i acabant amb els feudataris

- Adopta reformes inspirades als països desenvolupats d’Europa, imitats i copiats en molts aspectes

- Comença una enorme industrialització, basada en el poder de grans grups financers i industrials

- Es converteix en una potència militar amb ambicions imperialistes

Factors bàsics de l'imperialisme

Els anys que van de 1871 a 1914 són l’era de l’imperialisme: els grans estats, sobretot europeus, afirmen el seu control sobre quasi tot el món. Agafa força un sentiment nacionalista agressiu i autoritari, que identifica la força d’un Estat amb la seva expansió i polítiques bàsiques basades en la força. 

Sentiment que es difon entre la població, gràcies a l’exaltació dels valors patriòtics i a la difusió del racisme i del sentiment de superioritat dels pobles “blancs” → Causa ideológica. 

Una segona causa és l’expansió econòmica capitalista: és necessari trobar nous mercats per la producció nacional → Causa económica

Una tercera causa és la creixent rivalitat entre els grans països, preocupats per garantir-se posicions de força contra els competidors → Causa política

Expansió colonial. Tipologia de les colònies

La conseqüència és l’expansió colonial de les potències europees, que en pocs anys conquisten grans territoris a África i Ásia. Ajudades per les exploracions geogràfiques, pels missioners i pels comerciants, les conquistes modifiquen els territoris conquistats, causant greus conseqüències per les poblacions autòctones

Les colònies es divideixen en: 

- De poblament: territoris poc habitats en els quals els europeus, s’estableixen massivament, i obtenen un estatus semblant al de la metròpoli (→ Canadà, Austràlia)

- D’explotació: Colonies amb escassa presència de blancs, que serveixen com territoris a explorar-se pels seus recursos (→ Congo)

- Estratègiques: Territoris importants per posició estrategica (→ Singapur).

L’administració colonial adopta diferents formes (protectorat, dominions,..)

El repartiment d'Àfrica

El continent més afectat pel colonialisme és Àfrica, poc poblat i amb estructures polítiques encara por desenvolupades → fàcil objectiu. Fins 1860, la penetració europea és limitada a les costes i a pocs territoris → malalties tropicals

Exploració geogràfica i avanços tècnics i mèdics obren les portes als europeus. El 1885 el Congrés de Berlín estableix condicions per la divisió del continent i afirma el domini europeu

A l’Àfrica, els dos imperis més grans són:

- El Britànic → intent de construir una franja continuada des d’Egipte a Àfrica del Sud.

- El Francés, a la zona septentrional i occidental.

La colonització d'Àsia

- A l’Àsia, la colonització europea és igualment ràpida però menys intensa → existència de estats més organitzats i conflictes d’interés entre potències

- Gran Bretanya conquista territoris a l’Orient Mitjà i al Sud-Est asiatic per protegir les rutes comercials amb India i Austràlia

- Rússia continua la seva expansió cap a l’Àsia central (Uzbkistan, kazakhstan) amb tensions amb Anglaterra, i a la zona septentrional de Xina (→ Corea)

- França s’estableix a la Indoxina (Laos, Vietnam, Cambodja)

Es mantenen alguns estats independents (Tailandia, Afganistan, Persia), com “tap” entre imperis colonials, pero sota la infliuència europea

L'imperi colonial britànic

 L’imperi britànic és el més extens de la historia. Els britànics intenten manterir estructures administratives locals als territoris colonials

Els territoris més importants són: 

- Índia, “Joia de la Corona”, on els britànics governen  amb suport de prínceps locals

- Austràlia, Nova Zelanda i Canadà→ colònies de poblament que obtenen ràpidament l’autonomia dins l’imperi

- Sud-Àfrica, on el domini britànic s’imposa després d’una llarga guerra amb els colons holandesos “Boers”. Mines d’or i diamants

- Egipte, on els britànics controlen el Canal de Suez

El colonialisme dels altres països

Alemanya, Portugal, Espanya, Holanda, Itàlia, Bèlgica. A la carrera colonial participen també altres països, més petits o recentment independents

- Alemanya crea colònies a l’Àfrica central i meridional, i a Pacífic, amb mètodes sovint brutals (genocidi a Namíbia)

- Itàlia es concentra a la Banya d’Àfrica, sent derrotada per Etiòpia (Única derrota europea)

- Espanya i Portugal mantenen possessions africanes; Holanda controla indonèsia

- Bèlgica colonitza el Congo: en un primer moment, domini personal del rei Leopold

- Al Congo, l’explotació és un veritable i atroç horror: entre 5 i 10 milions

5. Europa i el camí a la I Guerra Mundial, 1871, 1914

L'Alemanya unificada sota Bismarck: un imperi sense democràcia. Estat més fort d’Europa, amb una economia en plena expansió: Alemanya, a principis de 1900, domina els nous sectors industrials, científics i tecnològics. Políticament → règim liberal no democràtic: el Parlament té pocs poders respecte al govern i al Kàiser. Tensions polítiques internes derivades d’aquesta situació: ascens de l'SPD (socialistes), que el 1913 és el primer partit del país. Es difonen també idees nacionalistes i racistes, sobretot a nivell de grups de pressió. Oficialment, no és un estat racista, però es comença a tenir la idea que els Alemanys són millors, que els jueus no són prou Alemanys. Entre 1871 i 1890, Bismarck intenta mantenir l’equilibri europeu i es dedica a la política interior, lluitant contra catòlics i socialistes.

La Weltpolitik Guillem II 

Quan arriba el nou emperador, Guillem II, els contrastos porten a les dimissions de Bismarck. Guillem, home insegur i inestable, exigeix més protagonisme polític i aposta per un discurs agressiu, militar i actiu diplomàticament. L’ambició és transformar Alemanya en una potència diplomàtica i militar mundial.  Weltpolitik, amb un paper corresponent al seu pes econòmic. Protagonista absolut de la diplomàcia europea, amb les seves decisions erràtiques provoca moltes tensions internacionals i acaba amb l’anterior equilibri europeu

La III República a França

Després de la derrota contra Prússia, la caiguda de Napoleó III la Comuna de París, França torna a ser una república. Els anys entre 1871 i 1914 veuen una gran inestabilitat política, amb governs febles i contrastos entre conservadors reaccionaris i radicals democràtics. Un gran escàndol fou el Cas Dreyfus, quan un militar jueu va ser acusat d’espionatge → mostra de l’antisemitisme dels militars. Tot i el progrés, amb un estat democràtic molt laic, amb el prestigi cultural del país, i amb un gran imperi colonial, França té grans tensions internes i internacionals, sobretot amb Alemanya, per l’annexió d’aquesta dels territoris d’Alsàcia i Lorena

L'Imperi Rus  A l’imperi Rus, a finals del s. XIX, comença un gran creixement econòmic, amb indùstries i infraestructures que utilitzen els recursos del país. Problema polític: govern tirànic del tsar, sense concessions a liberalisme o democràcia. Difusió d’idees occidentals i de moviments socials i socialistes provoca tensions i dificultats: sensació d’una revolució imminent.  La derrota contra Japó provoca l’explosió: Revolució Russa de 1905, en la qual destaca el paper de les assemblees de soldats i obres (sòviets → assemblea). Primera revolució, però no la més gran. El tsar és obligat a crear un Parlament, però sense veritables poders polítics → la crisi és només allunyada, no solucionada

Tensions entre potències europees

Els anys previs a la guerra veuen un augment constant de les tensions internacionals, amb actituds agressives de les potències. Entre les més destacades tensions, recordem:

- Problema d’Alsàcia-Lorena, entre França i Alemanya

- Competició econòmica entre Anglaterra i Alemanya

- Voluntat Alemanya de crear una gran armada naval, per a desafiar el predomini anglès

- Por d’Alemanya a ser envoltats per potències enemigues

- Ambicions italianes sobre territoris austríacs (Trento, Trieste)

- Contrastos entre Àustria i Rússia als Balcans

- Ascens del nacionalisme eslau → amenaça l’imperi austria

- Decadència turca →estimula les ambicions de Rússia i Àustria

Les aliances a Europa, 1914: Triple Aliança i Triple Entente

En la creixent tensió, es van formant, des de finals del s.XIX, blocs d’aliances entre els estats europeus

- França intenta aïllar Alemanya, s’alia amb Rússia; Anglaterra, per resoldre les tensions colonials, s’alia amb França i Rússia → neix la Triple Entente

- Alemanya i Àustria-Hongria són aliades, juntament amb Itàlia (membre poc fiable)→ Triple aliança

- A més, Rússia estableix pactes d’aliança amb països balcànics com Serbia, en funció anti austríaca

El problema dels Balcans i l'ascens de Sèrbia

Les tensions més perilloses són als Balcans, amb la decadència turca i les ambicions austríaques i dels Eslaus. Dues guerres entre estats balcànics (1912-13) porten a l'expansió de Sèrbia i a l’expulsió de Turquia d’Europa.

Sèrbia, aliada amb Rússia, vol unificar tots els Eslaus del Sud sota el seu control, i desenvolupa un nacionalisme agressiu sobretot contra Àustria, amb terrorisme i provocacions. Els Russos donen suport a Sèrbia, i els Austríacs comencen a pensar a una guerra contra Sèrbia per a resoldre el problema balcànic

Europa entre pacifisme i tensions: guerra desitjada o temuda?

A partir de 1900, creixen les veus que, en contrast amb les polítiques liberals i democràtiques, demanen una “regeneració” humana a partir de la guerres. Joves i petita burgesia són els més sensibles a aquesta temptació. Es difon la sensació de la necessitat d’una guerra, cada cop més inevitable: factor fonamental en la crisi de 1914 → “millor ara que després”.

Tot i així, a l’estiu de 1914 la guerra agafa per sorpresa a la majoria dels polítics i empresaris europeus → hi havia també l’idea que el llarg període de pau podia continuar

Algunes causes de la l Guerra Mundial

- Tensions entre potències i presència desestabilizadora d’Alemanya

- Existència d’aliances massa rígides entre els països europeus

- Temptacions regeneracionistes de part de la societat

- Carrera militar i pes dels exèrcits, poc controlat pels civils

- Competició econòmica internacional

- Paper dels diplomàtics i de l’opinió pública, sovint incontrolables

La ruptura de 1914: per què la I Guerra Mundial és fonamental

La guerra Mundial, que comença el 1914, representa un moment fonamental de la història mundial:

• És la fi del món burgès del s. XIX, i l’inici de l’era de les masses

• Provoca la Revolució Russa, amb el naixement d’un nou mite revolucionaria i d’un model de societat

• És un pas decisiu per l’emancipació femenina

• Fa desapareixen 4 grans imperis i transforma totalment el mapa europeu

• Afirma el poder mundial dels EUA i el declivi dels grans imperis europeus. 

• És un cop duríssim al mite del progrés i de la ciencia

dates fonamentals Història Social Contemporània

• 1789→ Inici de la Revolució Francesa

• 1914-18→ I Guerra Mundial

• 1917→ Revolució Russa

• 1939-45→Segona Guerra Mundial

• 1989→ Caiguda del Mur de Berlín. Fi de la Guerra Freda