Les Revolucions Liberals i les Unificacions Nacionals (1820-1871)

Revolucions Liberals i Nacionals del Segle XIX

La Primera Onada Revolucionària (1820)

Cap al 1820, una sèrie d'aixecaments liberals dirigits per activistes, sobretot militars, van intentar a diversos països posar fi a l'absolutisme i prendre el poder mitjançant insurreccions armades. Tanmateix, van ser vençuts per la intervenció dels exèrcits de la Santa Aliança.

La Segona Onada Revolucionària (1830)

La segona onada revolucionària es va produir a l'Europa central i occidental, entre el 1829 i el 1835, i la seva extensió i les seves repercussions van ser molt més grans. Aquesta vegada, les insurreccions van comptar amb un important suport popular i, allà on van triomfar, van significar la substitució de l'absolutisme per sistemes polítics constitucionals, on la burgesia detenia el poder.

La Primavera dels Pobles (1848)

A l'Europa occidental, la revolució del 1848 va significar l'aparició dels ideals democràtics i també l'aparició dels treballadors com a força política. Els ideals clau van ser:

• Sufragi universal
• Sobirania popular
• Igualtat social

Com altres vegades, la revolució es va iniciar a França. El febrer, un aixecament popular va posar fi a la monarquia de Lluís Felip d'Orleans, i es va proclamar la república social (amb drets per als treballadors) i el sufragi universal.

Les Unificacions d'Itàlia i Alemanya

La segona meitat del segle XIX es van produir els processos d'unificació d'Itàlia i Alemanya, que van presentar una sèrie de similituds.

Similituds en els Processos d'Unificació

1. La unitat va ser dirigida pel territori més desenvolupat de cadascun dels països (el Piemont i Prússia, respectivament).
2. Les dues unificacions es van aconseguir després d'anys d'intensos conflictes armats.
3. La burgesia va ser la classe dirigent dels nous estats, però per assegurar el seu predomini va haver de pactar amb els antics grups privilegiats. Això va donar un caràcter conservador al liberalisme d'aquests països, sobretot a Alemanya.

L'Europa de la Darreria del Segle XIX

Estabilitat i Conflictes Latents

Durant l'últim terç del segle XIX semblava que Europa havia assolit una certa estabilitat política i de fronteres. Però una sèrie de conflictes continuaven latents. L'Imperi Austríac i l'Imperi Turc continuaven sent règims absolutistes i hi persistien problemes nacionals greus, perquè sota les seves fronteres encara hi havia pobles que aspiraven a la independència. Era el cas dels següents pobles:

• A l'Imperi Austríac: hongaresos, txecs i polonesos.
• A l'Imperi Turc: serbis, croats i búlgars.

A Europa occidental, un cop establert el liberalisme, la lluita política tenia com a objectius principals l'avenç de la conquesta de la igualtat política mitjançant el dret al sufragi universal, així com l'ampliació de les llibertats individuals i col·lectives i el reconeixement dels drets socials per al conjunt de la població.