La revolució tecnològica i els seus impactes en la societat actual

La introducció de la informàtica en la vida quotidiana actual és tan important que aquells que han nascut durant aquest segle se'ls denomina 'nadius digitals'.

El món està immers en una quarta revolució industrial, definida per l'automatització dels processos productius i la generalització dels robots en les cadenes de muntatge, emmagatzematge i distribució. En àmbits com el domèstic, la domòtica i la Internet de les coses (IoT) estan estenent aquesta xarxa sense fils, més enllà del telèfon intel·ligent i l'ordinador, per connectar entre si els electrodomèstics. Els microxips s'han convertit en peça clau de tants processos industrials que quan falten es genera una crisi de subministraments que posa en risc les economies dels països.

Des de la irrupció de la comunicació de masses, ja fa un segle, el volum creixent d'informació i la diversitat de recursos per accedir-hi han generat una sobrecàrrega que en dificulta el processament i la capacitat d'aprofundir en els continguts i discriminar entre la veritat. Així, les notícies falses (fake news) han deixat de ser un fet aïllat per arribar a generar-se, fins i tot, per mitjà d'agències de notícies creades específicament per a això, de vegades, fins i tot, pels mateixos estats. Això ha donat lloc a la postveritat i a una nova categoria de delictes: la ciberdelinqüència.

En plena era de la informació crida l'atenció la pervivència d'actituds que qüestionen els descobriments científics. És el cas dels negacionistes, que neguen des de l'esfericitat de la Terra, a la seguretat de les vacunes, el canvi climàtic o l'Holocaust nazi. Aquest escepticisme es manifesta i es defensa de forma molt vehemente, almenys de dues maneres:

Sota l'empara de la llibertat, s'està estenent la idea que qualsevol ideologia és legítima, fins i tot quan entra en conflicte amb els drets humans. Això ha donat ales a moviments com el neonazisme, el terraplanisme o l'homofòbia.

Resulta contradictori que es parli de veïnatge universal per il·lustrar la proximitat en la qual vivim en l'àmbit planetari, i que aquesta unió estigui aguditzant les diferències existents entre els països rics i pobres, i fins i tot creant noves desigualtats:

Majoritàriament, el benestar dels ciutadans es manté gràcies als serveis que ofereixen els governs.

En aquest moment de grans i vertiginosos canvis, i amb l'argument de la crisi dels estats i l'endeutament elevat, des de postures neoliberals s'ha postulat la conveniència de disminuir les despeses socials i redistribució i sistemes de protecció universals són un llast i un impediment per al desenvolupament de l'economia.

El repte consisteix a avançar cap a un model de desenvolupament econòmic sostenible que es completa amb el manteniment dels nivells de benestar assolits per la ciutadania.

El desenvolupament de la nostra societat actual ha generat la reivindicació de drets que, encara que molts no són nous, han impactat amb força durant les últimes dècades, i han incidit especialment en alguns col·lectius:

La contaminació atmosfèrica a causa de l'augment exponencial de les emissions de gasos d'efecte hivernacle com el CO2, està provocant un augment de l'escalfament global del planeta.

Estem, doncs, davant una veritable emergència climàtica que, com a conseqüència, està alterant les condicions per a la vida en molts sentits. Així ho evidencien els següents punts:

L'augment de l'esperança de vida ha fet que s'incrementi el nombre de persones afectades per algunes malalties com el càncer, el Parkinson o l'Alzheimer, vinculades a la degeneració de l'organisme. Però d'algun temps ençà han sorgit malalties, vinculades a noves pràctiques i hàbits d'alimentació, com va ser al començament d'aquest segle la crisi de les vaques boges, a causa de l'ús de pinsos amb farines animals, o l'obesitat, que s'ha situat entre els principals problemes de salut del món ric enfront de la fam que assola encara tants milions de persones.

Les malalties contagioses més recents tenen un component víric o bacteriològic com per exemple l'Ebola, la grip A i els coronavirus, com la COVID-19, que pel fet de poder afectar tot el planeta tenen la consideració de pandèmia. Encara que algunes de les malalties que més afecten la humanitat són les de naturalesa psíquica, menys visibles, però no menys greus, com la depressió, l'ansietat, que estan tan esteses es poden considerar una pandèmia silenciosa.

Des de les reformes econòmiques del 1978, la Xina va anar introduint el capitalis-me i l'economia de mercat en un règim co-munista. En l'âmbit polític, però, es manté l'estructura de partit únic, el Partit Comunista de la Xina, que exerceix el poder de manera autoritària des del 1949, no admet cap canvi en les seues estructures polítiques i practica un control polític i social molt estricte (Internet i xarxes socials o amb l'estra-tègia de covid zero).

 Xi Jimping va impulsar dues reformes molt rellevants:

• L'any 2017, el Partit Comunista Xinés va incloure el nom i el pensament de Xi Jinping en els estatus del partit, juntament amb Mao Zedong i Deng, amb la denominació de socialisme amb peculiaritats xineses.

• La reforma constitucional del 2018, va eliminar la li-mitació de dos mandats del president de la República Popular de la Xina, cosa que va permetre a Xi Jin-ping prolongar indefinidament els seus càrrecs en el partit i en el govern.

• La celebració del centenari del Partit Comunista de la Xina el 2021 ha reiterat que no permetrà cap altre sistema polític en el futur.

Xina manté, a més, l'any 2049 com a horitzó geoes-tratégic del somni xinés. Serà quan es celebre el cen-tenari de la Revolució maoista, en qué es pretén que la Xina s'haja convertit en el país més desenvolupat del món, principal potência global en tots els àmbits econômics i s'haja assolit la "reunificació completa de la pàtria" sota el principi d'Una sola Xina.

Així, la Xina rebutja qualsevol intent de reconeixe-ment internacional del Tibet o del uigurs de Xinjiang. Hong Kong constitueix una regió administrativa especial des del 1997, de la mateixa manera que Macau des del 1999, encara que el control de Pequín sobre totes dues excolònies és creixent. Les illes de la mar de la Xina Meridional (illes Spratly i illes Paracel), juntament amb Taiwan constitueixen les últimes reclamacions territorials de la Xina per a la seua reunificació.

Economía con a arma geopolítica. Si els Estats Units han multiplicat la seua economia per quatre en aquestes tres últimes dècades, la Xina ho ha fet per catorze. La Xina és la segona potência militar, financera, científica i tecnológica mundial, però és el primer país del món en població i mercat interior, exportacions, importacions (Meions, consum d'energia, producció industrial i en algúns àmbits estratègics com la intel-ligência artificial.

El Marroc i Tunisia eren protectorats francesos amb governs indígenes formals, amb participacio d’elits locals.

Davant aquesta situació, França, que tenia interessos limitats en aquests territoris, va optar par iniciar un proces negociador. El Marroc es va independitzar l'any 1956, amb l'antic sultà Mohammed V com a nou rei. El monarca Va fixar el seu objectiu a ocupar el Rif, que era protectorat espanyol, la qual cosa va ser acceptat pel govern espanyol de franco; no obstant aixo, la incorporació va haver de fer front

una forta rebellio dels rifenys.

Per part seua, Tunísia es va convertir en una República presidida pel lider nacionalista Habib ibn Ali Bourguiba, que va eliminar les antigues institucions i va expulsar les autoritats indigenes.

Algèria era una colònia molt important per a França, que radministrava directament i en la qual vivien un bon nombre de francesos. El domini francés havia estat contestat des des pus gel Front d'Alliberament Nacional (FLN), que va iniciar un moviment insurreccional per aconseguir la independencia. França, que acabava de perdre el Vietnam, hi va respondre militarment amb l'enviament d'un fort contingent de tropes.

Va començar una guerra molt cruel, que va durar fins al 1962. La difusió dels métodes utilitzats pels francesos (tortures, assassinats, violacions...) va generar una opinió pública contraria a la guerra i va propiciar una crítica creixent a la metropoli. Per contra, la població francesa de la colònia (pieds noirs) va pressionar el govern del general De Gaulle per mantenir-ne el domini i es va mostrar contrária a la convocatoria d'un referêndum d'autodeterminació. Va impulsar manifestacions en contra i va arribar agear una organització terrorista d'extrema dreta, l'OAS, que no va dubtar a atemptar contra el president francés per impedir la realització del referéndum. FLN va créixer malgrat la repressió, va intensificar la guer-illa i no va eludir les accions terroristes contra civils francesos, àrabs collaboracionistes..., fins que el juliol del 1962 esva proclamar la República Popular i Democràtica d'Algèria,presidida per Ben Bella. Va ser un règim de tendência sociaista, que va impulsar la reforma agrária, la nacionalització d'empreses bàsiques i el partit únic, però va ser destituit per un colp d'estat militar l'any 1965.

Les colònies portugueses de Guinea-Bissau, Angola i Moçambic van ser quasi les últimes a aconseguir la independência. La guerra es va iniciar a la década del 1960.

La guerra va tenir un fort impacte a Portugal.

Va ser la Revolució dels Clavells, que va provocar la fi del régim dictatorial i va possibilitar la instauració d'una democrâcia a Portugal.

El nou govern va acceptar (1974-1975) la independència d'aquests països. Namíbia colònia alemanya que esta-va sota el control de l'Africa del Sud, fins que es va independitzar.

-En el cas de les colònies britâniques es va produir un procés pactat,

interferit sovint pels conflictes entre ètnies diverses. Es va iniciar a Ghana (1957) i va continuar a Nigèria (1960), Sierra Leone i Tanzania (1961) i Uganda (1962). Kenya en va ser la principal excepció, ja que la revolta del Mau-Mau, que defensaven la població indígena. Finalment, l'any 1963, Kenya va aconseguir la independència.

- París va intentar crear-hi una comunitat francesa de nacions africanes sota el seu control. La majoria de les colònies (el Senegal, Guinea, Gabon, Costa d'Ivori, Mali, etc.) van aconseguir la independència.

• L'emancipació de la colônia belga del Congo va estar determina-da per la intervenció de Brussel.les, va obstaculitzar l'acció del nou govern presidit pel líder independentista Patrice Lumumba.

Com que estava en desacord amb el programa econòmic de Lumbumba. Bèlgica va promoure amb l'ajuda dels EUA i de les companyies afectades, diverses accions que van acabar amb el projecte d'una República del Congo unida i democrâtica. D'una banda, van potenciar els enfrontaments entre ètnies i van afavorir la secessió de la rica regió de Katanga (diamants, coure, urani...). De l'altra, van planificar l'assassinat i desaparició de Lumumba (1961), cosa que va permetre instaurar una dictadura militar que va durar fins al 1997 i que va sumir el país en la misèria i va obrir pas a un Ilarg episodi de guerra civil.

Sud-africa: la fi de l'apartheid El 1910, l'administració britânica va pactar amb es colons descendents dels boers (els afrikàners), la creació de la Unió Sons descen. que tindria autonomia dins de l'Imperi.

Per reforçar la segregació va proclamar unilateralment la indepen-dência del Regne Unit (1960) i va crear la República de Sud-àfrica. La política d'apartheid ("separació", en idioma afrikaans) va assolir llavors l'apogeu: es van reforçar les lleis destinades a mantenir separats els diferents grups racials a l'espai públic, als barris, a les institucions, als locals, i a prohibir les relacions entre persones amb diferent color de pell. La població negra, que representava el 70%, va crear el Congrés Nacional Africà. Des de llavors es va radicalitzar i va incorporar la lluita armada. Nelson Mandela en va ser el líder més carismàtic. La intensitat dels enfrontaments, el final de la Guerra Freda i l'ai-llament internacional a què estava sotmesa Sud-àfrica van impulsar el final de l'apartheid. I va encapçalar les negociacions per establir un règim democràtic. Les primeres eleccions es van celebrar el 1994 i van convertir Mandela en president del país. Va comportar la formació d'una comissió de la veritat per investigar els crims comesos durant l'apartheid i va projectar reformes importants, com l'agrària. Tot i això, la igualtat queda encaralluny, les diferêncies racials continuen marcant la societat.