La Revolució Russa: De la Caiguda del Tsar a Stalin

1. La Rússia tsarista al començament del segle XX

El 1900, Rússia era un imperi immens que abastava des del mar Bàltic, per l'oest, fins a l'oceà Pacífic, per l'est. Amb més de 140 milions d'habitants, estava formada per una gran diversitat de pobles. El seu sistema polític era un dels més autoritaris d'Europa.

1.1. Immobilisme polític i modernització

La Rússia tsarista era un imperi enorme, econòmicament endarrerit i amb un gran nombre de nacionalitats. La base econòmica del país era l'agricultura tradicional, amb una industrialització escassa. Era una monarquia absoluta o autoritària, on tot el poder residia en el rei. La noblesa controlava gran part de les terres, i l'exèrcit era un pilar fonamental del règim.

L'església ortodoxa tenia un gran poder i influència com a pilar ideològic de l'estat. La burgesia era escassa, amb la major part de la població ocupant-se de l'agricultura com a pagesos. Encara que la servitud havia estat abolida el 1861, la pobresa era generalitzada i les llibertats eren limitades.

El proletariat era petit en comparació amb la població agrícola majoritària. Aquesta societat era marcada per l'extrema pobresa i l'absència de drets i llibertats polítiques. Hi havia un immobilisme polític generalitzat, amb una falta de voluntat per acceptar qualsevol tipus de canvi polític. Així, la Rússia tsarista era vista com un gegant amb peus de fang, aparentment fort però vulnerable a causa de les seves debilitats estructurals.

1.2. L'oposició al tsarisme

L'oposició al tsarisme durant la Rússia prerevolucionària va prendre diverses formes i va reflectir les tensions i les demandes d'una societat que anhelava canvis profundament necessaris. Entre les forces oposades al règim autocràtic dels tsars, es destacaven diversos grups i moviments:

• Els liberals constitucionalistes, representats principalment pels kadets, buscaven la implantació d'una monarquia constitucional i parlamentària a l'estil occidental. Aquesta facció advocava per la creació d'una assemblea constitucional representativa amb poder legislatiu.
• Els social revolucionaris, que eren en gran part pagesos revolucionaris no vinculats a la ideologia comunista, demanaven reformes socials profundes com la redistribució de les terres i una millora de les condicions de vida per als camperols.
• Dins dels marxistes, es van formar dos grups principals: els menxevics i els bolxevics.
  • Els bolxevics ('majoritaris' en rus) tenien com a objectiu enderrocar el tsarisme i establir una «dictadura democràtica revolucionària provisional del proletariat i de la pagesia». Concebien el partit com una organització fèrriament disciplinada, els militants de la qual havien d'acatar el programa i lliurar-se del tot a la revolució.
  • Els menxevics ('minoritaris' en rus) defensaven que Rússia havia de passar per una revolució burgesa i havia de desenvolupar una economia capitalista abans de començar la revolució socialista. Van concebre el partit com una organització de masses oberta a militants i a simpatitzants.

1.3. La Revolució del 1905

La Revolució Russa de 1905 va ser un punt d'inflexió crucial en la història russa que va mostrar les profundes tensions i demandes per reformes dins de l'Imperi Tsarista. Aquesta revolució va ser desencadenada, en part, per la derrota humil·liant de Rússia a les mans del Japó a la guerra 1904-1905.

Després de la derrota militar, va sorgir un descontentament generalitzat a Rússia, exacerbant-se les condicions de vida difícils i la manca de reformes polítiques. Les principals demandes dels manifestants durant la Revolució de 1905 eren la convocatòria d'una assemblea constituent per establir una forma de govern representatiu, millorar les condicions de vida dels treballadors i camperols, i implementar una reforma agrària que redistribuís les terres dels nobles.

Durant aquest període, es van formar soviets, consells d'obrers i camperols, com a formes d'organització i representació popular alternatives al règim tsarista. Un dels episodis més destacats va ser la revolta dels mariners del cuirassat Potemkin a Odessa, coneguda com la Revolta del Potemkin. Aquesta revolta va ser el moviment revolucionari i va donar origen al famós soviet de St. Petersburg, que va ser liderat per figures com Lev Trotski.

En resposta a les protestes i amb la intenció de calmar la situació, el tsar Nicolau II va emetre el Manifest d'Octubre el 1905, oferint concessions de caràcter liberal. Aquest manifest va incloure la creació de la Duma, un parlament escollit per sufragi universal, amb poders legislatius limitats. Les reformes van ser insuficients i la Duma va demostrar ser un òrgan poc efectiu, ja que el tsar es va reservar el poder de vetar lleis i no es van abordar les demandes clau dels manifestants.

A més, la reforma agrària proposta per la Duma no va afectar les terres pertanyents a la noblesa i l'església, deixant intacte el poder i la propietat de la classe terratinent. A més, la repressió continuada contra les protestes i el moviment revolucionari va mantenir la situació de tensió i conflicte a Rússia.

2. La Revolució de Febrer del 1917

La guerra va ser el detonant de la revolució. Les derrotes de Rússia a la Primera Guerra Mundial i les elevades pèrdues humanes i territorials van generar grans dificultats econòmiques i malestar social.

2.1. La Revolució de Febrer i la caiguda del tsarisme

El 23 de febrer del 1917 (8 de març, segons el calendari occidental), l'esclat d'una vaga a la fàbrica d'armaments Putilov va ser l'inici d'una revolució espontània a Petrograd. L'endemà, la ciutat va quedar paralitzada per la vaga general.

Les vagues i les manifestacions contra la guerra i les pèssimes condicions de vida dels treballadors van continuar i es van estendre a altres ciutats, com Moscou. El 26 de febrer, l'exèrcit va exercir una repressió violenta i sagnant.

Els menxevics, socialistes revolucionaris (esseristes) i bolxevics integraven el sector revolucionari, que exigia reformes democràtiques i la fi de la guerra.

A més, eren partidaris de l’abolició del tsar, suprimir la propietat privada i la societat de classes, així com de nacionalitzar el deute (no reconeixien el deute exterior de l'estat rus).

Nicolau II va dissoldre la quarta Duma i això també va empènyer els liberals (cadets) a oposar-s'hi, de manera que el tsar es va quedar pràcticament sense suports.

2.2. El govern provisional

Entre març i octubre a Rússia hi va haver dos poders paral·lels, el del govern provisional i el dels soviets, particularment el de Petrograd (dominat per menxevics i socialistes revolucionaris). Els bolxevics es van oposar a tots dos poders mentre els soviets seguissin sota control dels menxevics.

El govern provisional va adoptar un seguit de reformes:

• Va declarar una amnistia per als presos polítics.
• Va reconèixer les llibertats civils i va dissoldre la policia tsarista (okhrana).
• Va prometre lliurar les terres dels terratinents als camperols.
• Va començar a preparar l'elecció per sufragi universal d'una Assemblea Constituent com a pas previ a una república parlamentària.
• Va reconèixer el dret a la independència de Finlàndia i Polònia.

3. La Revolució d'Octubre i el naixement de l'URSS

L'intent de cop d'estat del general Kornilov va reforçar la posició dels bolxevics, que des d'aleshores es van llançar a l'assalt del poder.

3.1. Els bolxevics conquereixen el poder

Entre setembre i octubre, els bolxevics es van convertir en l'alternativa més popular al govern provisional. El soviet de Petrograd, presidit per Trotski des de setembre, el de Moscou i altres soviets urbans del nord, del centre i del sud-est van fer costat als bolxevics.

Les condicions de vida a Rússia van empitjorar notablement a causa del desproveïment i el caos administratiu. A les ciutats, els comitès de fàbriques van aconseguir el control de moltes empreses. Els camperols van exigir el lliurament de les terres. Els soldats van reclamar la democratització del comandament i el final de la participació en el conflicte mundial.

Lenin va aprofitar el caos per prendre el poder immediatament. El 9 d'octubre va tornar de manera clandestina a Petrograd des de l'exili i, el dia 10, en una reunió secreta del comitè central del Partit Bolxevic, va convèncer els seus companys que adoptessin, per majoria, el principi de la insurrecció armada.

La Revolució d'Octubre

Trotski, president del soviet de Petrograd, va coordinar les operacions del comitè Militar Revolucionari i va preparar la presa del poder.

Durant la nit del 24 al 25 d'octubre, les tropes lleials als bolxevics i la Guàrdia Roja van ocupar els bancs, les centrals telefòniques i les estacions de ferrocarril. El dia 25 van assaltar el Palau d'Hivern, seu del govern provisional, i hi van enviar el creuer Aurora, que va apuntar els canons cap al palau. Les tropes bolxevics van detenir els membres del govern, excepte Kérenski, que va aconseguir fugir.

Paral·lelament, es va reunir el II Congrés dels Soviets de tot Rússia. Els menxevics i els socialistes revolucionaris van protestar davant del que van considerar un cop d'estat dels bolxevics i van abandonar la sala, cosa que va possibilitar que la delegació del Partit Bolxevic tingués majoria.

3.2. La creació de l'estat soviètic

Emparats per la majoria dins del II Congrés dels Soviets, Lenin i Trotski van formar un nou govern, al qual li van donar el nom de Consell de Comissaris del Poble. El Govern estava presidit per Lenin i constituït per quinze persones, entre les quals hi havia Stalin i Trotski.

El Congrés dels Soviets també va adoptar un seguit de mesures decisives per constituir un estat socialista soviètic. El 26 d'octubre, Lenin va signar dos decrets d'una gran importància:

• El decret sobre la pau, pel qual es va invitar els governs en guerra a una pau justa i democràtica, sense annexions ni indemnitzacions. L'abandonament de la guerra era una de les principals demandes populars.
• El decret sobre la terra, pel qual es va anunciar l'expropiació de les terres dels grans terratinents, de la corona i de l'Església, i el seu lliurament als soviets dels camperols. Es va abolir el dret a la propietat privada sobre la terra, que no es podia vendre, ni comprar ni llogar.

Altres mesures per reforçar el control polític i consolidar el suport popular:

• Es va concedir el control de les fàbriques i les mines als soviets obrers.
• Es va establir la jornada laboral de vuit hores.
• Es va declarar la igualtat de tots els pobles i es va reconèixer el dret a l'autodeterminació de les nacionalitats.
• Es va prometre la convocatòria de l'Assemblea Constituent, que s'havia d'encarregar d'elaborar una constitució.

3.3. La guerra civil i el comunisme de guerra

La Guerra Civil Russa, que va durar des de 1918 fins al 1921, va ser un conflicte devastador entre forces bolxevics (Exèrcit Roig) comandats per Trotski, i forces contrarevolucionàries (Exèrcit Blanc), que van incloure antics oficials tsaristes, altres opositors al règim comunista i van rebre suport de potències estrangeres com el Regne Unit, França, els Estats Units i el Japó.

L'Exèrcit Roig estava comandat per destacats líders com Trotski i va representar els interessos dels bolxevics, amb la voluntat de defensar i consolidar el règim comunista establert després de la Revolució d'Octubre. D'altra banda, l'Exèrcit Blanc era una coalició heterogènia de forces contrarevolucionàries amb una varietat d'objectius, però en comú el desig de derrocar el govern bolxevic.

Durant aquest període va ser l'assassinat de la família imperial russa, incloent el tsar Nicolau II, pels bolxevics, que va marcar la fi simbòlica de l'era dels tsars i va simbolitzar la nova etapa comunista.

Per intentar consolidar el poder durant la guerra civil, els bolxevics van implementar el "comunisme de guerra", que implicava un control estricte de l'economia per part de l'estat. Aquestes mesures van incloure la nacionalització de la indústria, la requisa de collites i la supressió del dret de vaga. Tot això tenia com a objectiu garantir els recursos necessaris per alimentar l'Exèrcit Roig i mantenir el control sobre el territori.

El "comunisme de guerra" va resultar ser un fracàs desastrós. Va portar a una situació econòmica molt baixa, amb fam i escassetat generalitzada. A més, les polítiques de requisició i control econòmic van provocar enfrontaments i revoltes entre la població civil, que van ser reprimits per l'exèrcit.

La Guerra Civil Russa va tenir conseqüències devastadores per a Rússia. Va causar enormes pèrdues humanes i econòmiques, amb un balanç de morts estimat en milions de persones. Finalment, l'Exèrcit Roig va aconseguir derrotar els Exèrcits Blancs i altres forces contrarevolucionàries.

3.4. La NEP i el naixement de l'URSS

En el X Congrés del Partit Comunista (març del 1921), Lenin va anunciar la Nova Política Econòmica (NEP), que va durar fins al 1928.

La NEP era una solució transitòria a la crisi, consistent a retornar parcialment a una economia de mercat. Es va admetre la propietat privada al camp, a les petites indústries i als comerços. L'Estat, però, va mantenir el control sobre la banca, la indústria pesant i el comerç exterior.

Els resultats van ser, en principi, positius. L'expansió de l'agricultura va frenar la fam i es va suprimir el racionament. El 1927, la producció agrària i industrial es va recuperar i va arribar als nivells del 1914. Però la NEP va donar lloc a l'aparició d'una pagesia pròspera, els kulaks, i a l'enriquiment de comerciants i empresaris.

L'ofensiva política: la creació de la Unió Soviètica

3.5. L'impacte internacional de la revolució

L'impacte internacional de la Revolució Russa, liderada per Lenin i els bolxevics, va ser profund i va canviar el panorama polític mundial de manera significativa.

Un dels objectius clau de Lenin era expandir la revolució comunista i promoure el triomf de la revolució proletària a escala global. Per aconseguir aquest objectiu, va crear el Komintern. Aquesta nova organització va trencar amb els partits socialistes, considerats massa reformistes i poc radicals, i va establir-se com un instrument al servei de la política exterior de l'URSS per expandir el model soviètic.

El Komintern va ser concebut com una organització centralitzada i disciplinada, amb l'objectiu de coordinar i promoure les revolucions socialistes a tot el món.

4. La lluita pel poder i el triomf de Stalin

4.1. La mort de Lenin i la Lluita pel poder

Després de la mort de Lenin el 1924, va començar un intens debat sobre qui seria el seu successor al capdavant de l'URSS. Aquest debat va enfrontar dues figures clau: Josep Stalin i Lev Trotski.

Josep Stalin era el secretari general del Partit Comunista d'URSS (PCUS) des del 1922, i havia acumulat un gran poder. Stalin defensava la continuïtat de la Nova Política Econòmica (NEP). A més, Stalin promovia la idea del "socialisme en un sol país", que significava centrar-se a consolidar el règim socialista a l'interior de l'URSS sense buscar activament expandir la revolució comunista a altres països.

Lev Trotski, en canvi, era un líder militar destacat que havia jugat un paper clau en l'organització i lideratge de la Revolució d'Octubre. Trotski representava una posició "d'esquerra" en el partit, advocant per l'abandonament de la NEP i una transició accelerada cap al socialisme mitjançant la col·lectivització de les terres i una planificació econòmica centralitzada. A més, Trotski creia en la idea de la "revolució permanent", que buscava promoure la revolució comunista a escala mundial.

La disputa entre Stalin i Trotski es va resoldre amb la victòria de Stalin. A partir de 1925, Stalin va consolidar el seu poder i va aïllar i destituir Trotski del seu càrrec comissariat per a la guerra. Finalment, el 1929, Trotski va ser expulsat de l'URSS i va viure en exili a Mèxic. El 1940, Trotski va ser assassinat per Ramon Mercader, un agent a les ordres de Stalin.

L'ascensió de Stalin i la derrota de Trotski van marcar un punt d'inflexió en la història de l'URSS. A partir d'aquest moment, Stalin va establir un règim autoritari i centralitzat, implementant polítiques més radicals com la col·lectivització forçada de les terres i els plans econòmics quinquennals. Aquest període va ser caracteritzat per la consolidació del poder de Stalin i la seva transformació de l'URSS en un estat totalitari.

4.2. El triomf de Stalin

Les disputes entre Trotski i Stalin enfrontaven dues concepcions sobre la política i l'economia que havien de seguir la revolució i l'estat soviètic.

Trotski i l'anomenada «oposició esquerrana» van denunciar que el secretari general concentrava un poder excessiu a les seves mans. Van llançar un atac des del politburó en què criticaven la manera de designar des de la Secretaria els alts càrrecs del partit i els errors en la política econòmica. Però el partit va respondre, una vegada més, amb la condemna de qualsevol corrent intern i confirmant Stalin en la totpoderosa Secretaria.

Les diferències també es van fer evidents en la política econòmica i en la política internacional. L'oposició esquerrana, sobretot Trotski, proposava abandonar la NEP i accelerar la construcció d'una societat socialista, mitjançant l'impuls de les col·lectivitzacions i la planificació estatal de l'economia, i al mateix temps estendre la revolució a Europa, l'anomenada revolució permanent i universal.

Com a resposta, Stalin va elaborar una alternativa davant les crítiques de l'esquerra. Apostava per mantenir la NEP i va defensar la política del socialisme en un sòl país, és a dir, URSS havia de construir una societat socialista sense que calgués esperar el triomf de la revolució socialista mundial. Aquesta doctrina, que afirmava que no estava en contradicció amb el leninisme, va triomfar en el si del partit.

5. L'URSS sota la dictadura de Stalin

Cap al 1929, Stalin havia eliminat tots els possibles competidors pel poder. D'aquesta manera, el secretari general va aconseguir el domini absolut del Partit Comunista i, a través d'ell, de l'Estat soviètic, i va poder imposar un règim autoritari de partit únic i economia planificada.

5.1. La dictadura estalinista

El 1936 es va adoptar una constitució que de fet legalitzava la dictadura. L'URSS va quedar integrada per onze repúbliques i vint regions autònomes. Encara que en teoria reconeixia el sufragi universal als homes i a les dones majors de divuit anys, només els membres del PCUS podien ser candidats i no hi havia eleccions lliures. Progressivament, els càrrecs del Partit Comunista van anar formant una burocràcia privilegiada, l'anomenada nomenklatura.

El terror

El 1934, Stalin va crear l'NKVD, una policia política que va ser utilitzada com a instrument clau de repressió. Les purgues van ser implementades, amb processos com els de Moscou entre el 1936 i el 1939, on milers d'opositors van ser executats.

Milions de persones van ser enviades als camps de treball forçat (gulags) a partir del 1929, utilitzant presos polítics i altres grups com a treballadors en projectes industrials i extractius en àrees com Sibèria i l'Àrtic.

Encara que les purgues van minvar després del 1939, el sistema de terror de Stalin va generar un ambient de por i delació permanent dins la societat soviètica, caracteritzant tota la seva època com a líder.

5.2. L'estatalització de l'economia

• El primer pla quinquennal (1928-1932) va destinar tots els recursos a la indústria pesant.
• El segon pla quinquennal (1933-1937) es va centrar en el reforçament de la indústria d'armament, i es va multiplicar per deu la despesa militar.
• El tercer pla quinquennal (1938-1942) va ser interromput el juny del 1941 per la Segona Guerra Mundial.