La Revolució Industrial i els seus impactes

1.1. La revolució agrícola

Un seguit de transformacions en l'agricultura, que es coneixen com a "revolució agrícola", van fer possible un increment molt notable de la producció d'aliments i de la productivitat agrícola a la Gran Bretanya. El 1650, la producció d'un pagès permetia alimentar 1,5 persones; l'any 1800 havia augmentat a 2,5 persones.

Les tres innovacions agràries més importants van ser aquestes:

• La difusió d'una nova rotació de conreus (sistema Norfolk), que combinava la sembra de cereals, que empobreixen la terra, amb la de plantes farratgeres (naps, trèvol, alfals...), que l'enriqueixen perquè ajuden a fixar el nitrogen al sòl. Aquesta rotació quadriennal va permetre suprimir el guaret i ampliar la superfície conreada. D'altra banda, l'augment de la producció de farratge va repercutir en la ramaderia en un augment del nombre de caps de bestiar i, consegüentment, de la quantitat de fems, que es van utilitzar per fertilitzar els camps.
• La introducció d'eines noves (sembradora de Jethro Tull, arada de Rotherham, trilladores mecàniques...), i de nous conreus (patates, blat de moro) i fertilitzants (guano) va comportar l'augment i la diversificació de la producció d'aliments.
• Els canvis en l'estructura de la propietat agrícola per mitjà del tancament i la privatització dels camps oberts (openfields) i de les terres comunals.

1.2. La revolució demogràfica

L'augment de l'oferta d'aliments des de mitjan segle XVIII va fer possible un creixement de la població elevat i continu. La Gran Bretanya va viure una gran explosió demogràfica i, entre els anys 1800 i 1900, el nombre d'habitants gairebé es va triplicar. Les causes d'aquest creixement van ser la davallada de la mortalitat, sobretot de la infantil, i un cert augment de la natalitat.

La reducció de la taxa de mortalitat va ser resultat de la millora en l'alimentació, i també d'alguns avenços mèdics i higiènics, com ara la vacuna contra la verola i la difusió de l'ús del sabó. La desaparició de les grans fams va comportar que la població, més ben alimentada, fos més resistent a les malalties i les epidèmies. Com a conseqüència, l'esperança de vida va créixer notablement, de manera que a la darreria del segle XIX estava situada a la majoria dels països industrialitzats al voltant dels cinquanta anys.

La natalitat va augmentar per la disminució de l'edat de matrimoni i del nombre de celibataris afavorida pel millorament de la situació econòmica. Cap a la segona meitat del segle XIX, la natalitat va començar a davallar per la reducció de la mortalitat infantil i pel desig de les famílies, principalment en el medi urbà, de controlar el nombre de naixements.

L'increment de la població va suposar un gran estímul al procés d'industrialització perquè va proporcionar mà d'obra abundant a la nova indústria i va fer augmentar el nombre de consumidors.

1.3. Les noves fonts d'energia

La introducció de fonts d'energia noves va afavorir el pas de la manufactura a la indústria i, per tant, la mecanització dels sistemes de producció. Les primeres màquines industrials van funcionar gràcies a una roda que aprofitava l'aigua dels rius com a força motriu (energia hidràulica).

Això no obstant, la gran revolució va ser la màquina de vapor, patentada per James Watt l'any 1769 i accionada mitjançant la combustió de carbó. Aquest enginy va permetre posar en marxa màquines industrials i agrícoles de tota mena i també es va aplicar als mitjans de transport.

1.4. La revolució del transports

A mitjan segle XVIII, a la Gran Bretanya, per poder traslladar matèries primeres i mercaderies es van millorar els camins i es van construir un gran nombre de canals per afavorir la navegació fluvial. Però la veritable revolució en el transport va ser el ferrocarril, que va aportar més rapidesa i més capacitat de càrrega, un cost menor per unitat transportada i més seguretat per als passatgers i les mercaderies. El nou mitjà de transport va ser possible gràcies a la invenció de la locomotora (Stephenson, 1829), una màquina de vapor capaç de traslladar-se sobre rails.

Un enginyer nord-americà, Robert Fulton, va aplicar la màquina de vapor a la navegació, i els vaixells de vapor van permetre escurçar la durada dels viatges transoceànics. El ferrocarril i el vaixell de vapor van facilitar els intercanvis entre els centres de producció i de consum, a l'interior dels països i cap a l'exterior, com també una mobilitat més gran de la població.

El resultat d'aquestes innovacions va ser la creació gradual d'una densa xarxa ferroviària a la Gran Bretanya i a la resta d'Europa.

1.5. L'impuls del mercat

Les millores en les infraestructures i en el transport van fer possible la consolidació d'una economia de mercat, en la qual no es produïa per a l'autoconsum, sinó per a la venda.

L'impuls inicial de l'expansió comercial britànica va provenir del mercat exterior: els industrials i els comerciants van orientar la seva producció cap al mercat ultramarí. Però la transformació més gran va ser el desenvolupament d'un mercat interior que va permetre la generalització dels intercanvis.

La consolidació del mercat interior va ser un procés més lent, afavorit pel creixement de la població, que va proporcionar més consumidors, per l'augment progressiu de la seva capacitat adquisitiva, per l'especialització de la producció i el millorament del transport.

3.1. La mecanització i el sistema fabril

Les noves fonts d'energia (hidràulica i de vapor) van impulsar la mecanització del procés productiu a partir de la utilització de noves màquines que podien treballar nit i dia i fer simultàniament operacions diferents de manera molt més ràpida.

La nova maquinària es va aplicar a l'agricultura, a la indústria i als mitjans de transport, i això va comportar un augment de la producció i la millora de la qualitat dels productes i del comerç a distància.

L'increment de la productivitat va fer minvar els costos de producció i el preu de venda, i augmentar el nombre de consumidors.

La mecanització va estimular la implantació del sistema fabril, una nova manera d'organitzar la producció i el treball. L'element central d'aquest model era la fàbrica, que reunia sota un mateix sostre els dos factors de producció: el capital (local, màquines i matèries primeres) i el treball (mà d'obra). Aquest sistema va comportar la ruïna de molts artesans, la fi del sistema domèstic (treball domiciliari) i el començament de la producció en sèrie.

3.2. La indústria cotonera

El primer sector a mecanitzar la producció fou la indústria tèxtil cotonera. El cotó és una fibra vegetal pròpia de climes subtropicals que els anglesos van difondre per Europa a la darreria del segle XVII, per mitjà de la importació de teixits de cotó estampats de l'Índia (indianes). Pel fet de ser un teixit més higiènic i còmode que les fibres tradicionals, la demanda en va augmentar ràpidament.

Atesa la necessitat d'incrementar la producció de teixits de cotó, alguns empresaris van introduir innovacions en els processos de filatura i teixidura. La mecanització del teixit va començar amb la llançadora de volant (John Kay, 1733), que va augmentar la velocitat de tissatge i va permetre donar més amplada a les peces.

La filadora jènua o spinning-jenny (James Hargreaves, 1764) i la mulgènua o mule-jenny (Samuel Crompton, 1779), que funcionava a vapor, van augmentar la productivitat de la filada.

El desenvolupament de la filatura va estimular el de la teixidura. L'any 1786, Cartwright va inventar el primer teler mecànic mogut per la força del vapor. L'increment en la producció de teixits va exigir quantitats enormes de blanquejadors i tints que van desenvolupar la indústria química.

Els empresaris tèxtils, que disposaven d'una matèria primera de poc preu (cotó en fibra), d'una mà d'obra barata procedent del camp i de l'augment de les vendes, van obtenir grans beneficis.

3.3. La indústria siderometal·lúrgica

La necessitat de ferro per fabricar maquinària, construir ponts i produir armament va estimular la indústria siderúrgica. La fosa del ferro en alts forns necessitava un combustible més efectiu que el carbó vegetal utilitzat. Abraham Darby va idear, l'any 1709, un mètode que utilitzava carbó de coc (mineral), amb més poder calorífic.

Altres innovacions, com ara la pudelació i el laminatge (Henry Cort, 1783), van perfeccionar aquest procés industrial. Més endavant, l'any 1856, el convertidor de Bessemer va transformar el ferro fos en acer.

Aquests canvis van permetre augmentar la producció, millorar la qualitat del ferro i rebaixar els preus. L'impuls definitiu de la siderúrgia va arribar amb la construcció de la xarxa ferroviària, a partir del 1830.

El desenvolupament de la siderúrgia va fer possible el de la metal·lúrgia, dedicada a la fabricació de màquines per a l'activitat industrial. A mitjan segle XIX, aquestes indústries (la siderúrgia i la metal·lúrgia) es van convertir en els sectors cabdals de la industrialització.

3.4. La mineria del carbó i del ferro

La màquina de vapor i la indústria siderúrgica, que necessitaven grans quantitats de ferro i de carbó, van estimular l'extracció d'aquests dos minerals. El desenvolupament de la mineria va ser possible gràcies a la utilització de bigues de ferro per consolidar les galeries, cosa que va permetre una major seguretat als pous miners, i a la introducció de rails i vagonetes que van facilitar l'extracció i el transport del mineral.

La mineria i la siderúrgia van generar els "paisatges negres" característics de les regions mineres d'Europa (Gal·les, Astúries, País Basc).

3.5. L'expansió de la industrialització

Durant el segle XIX, el procés industrialitzador, iniciat a la Gran Bretanya, es va expandir per Europa.

A la primeria del segle XIX, les transformacions econòmiques van començar a França i a Bèlgica, on la industrialització es va basar en l'explotació dels rics jaciments de carbó. A partir del 1850, Alemanya va fonamentar el seu desenvolupament industrial en l'abundància de carbó i de ferro, en la concentració del capital financer en grans corporacions bancàries i en la importància dels sectors siderúrgic i químic.

A Itàlia i Espanya, el creixement industrial va ser més tardà i, en molts casos, incomplet, atès que àrees fortament industrialitzades coexistien amb regions d'economia bàsicament rural.

A l'Europa oriental, només en zones molt localitzades de l'imperi austrohongarès i rus s'hi va establir, a la darreria del segle XIX, una industrialització incipient.

A la resta del món, només als Estats Units i al Japó s'hi va desenvolupar una indústria semblant a l'europea. Com a conseqüència de l'expansió industrial, les crisis de sobreproducció van tenir un impacte mundial.

5.1. El procés d'urbanització

La difusió de la industrialització va obligar el treballadors a tras-

lladar-se a la ciutat i a viure a la rodalia de la fabrica. Així van créixer

les ciutats i es va consolidar una societat urbana.

Els nous treballadors industrials procedien, la gran majoria, de les

arees rurals de la rodalia. Es calcula que en els primers moments de la

industrialització gairebé dos milions d'anglesos es van desplaçar a les

ciutats.

El creixement urbà va afectar també la resta d'Europa: a la primeria

del segle XIX només un 2% de la població europea vivia en ciutats,

però al començament del segle XX hi vivia el 78% dels britànics, el

60 % dels alemanys i el 44 % dels francesos.

El creixement ràpid de les ciutats va originar una forta segregacio

social per barris:

• La burgesia va abandonar el barri vell i, per acollir els nous habitat-

ges burgesos, més còmodes, es van enderrocar les muralles de

moltes ciutats, i també per construir grans avingudes i planificar

barris residencials, proveits de serveis públics com ara l'enllume-

nat i el clavegueram.

Als espais nous s'hi van instal lar oficines, botigues i habitatges

que feien ostentació de la riquesa de la burgesia.

• Els treballadors es van establir en barris obrers, que van créixer sen-

se planificació a prop de les fàbriques i no disposaven d'infraes-

tructures (carrers mancats de paviment, de clavegueram, de servei

de recollida d'escombraries). Els edificis acollien habitatges petits,

sense aigua corrent, que sovint eren ocupats per més d'una família.

5.2. La societat industrial

La industrialització va comportar una nova societat de classes

configurada al voltant de la burgesia i el proletariat industrial. En

l'antiga societat estamental, la posició social estava determinada per

l'herència, i els estaments eren grups tancats. En la nova societat in-

dustrial, la propietat definia la pertinenca a una classe determinada i

hi havia mobilitat social en relació amb el nivell de riquesa assolit.

La burgesia

Els qui posseïen capitals i béns (industrials, empresaris, comerci-

ants, banquers) constituïen la burgesia, que va esdevenir una nova

elit social. La seva riquesa no provenia de la possessió de la terra, sinó

de la propietat de les noves activitats econòmiques.

Gràcies al seu estatus i a la seva influència creixent, la burgesia va

organizar la societat en funció d'uns nous valors basats en l'exaltació

de la propietat privada, el treball, l'estalvi i l'individualisme.

El proletariat

Els obrers de les fàbriques (el proletariat) eren la força de treball per

fer anar les màquines i produir els béns. No posseïen béns ni capitals i

venien el seu treball per un salari. Les condicions laborals eren precàri-

es, els sous eren baixos i les jornades de treball eren molt llargues (de

12 a 13 hores diàries). Els obrers van haver de sotmetre's a una discipli-

na laboral molt rigida.

La classe mitjana

A mesura que avançava el segle XIX, es va anar configurant una

classe mitjana, caracterizada pel fet de no posseir grans capitals

ni propietats i no realitzar un treball manual. Estava formada per

professionals liberals (advocats, metges, enginyers, arquitectes,

professors.), petits comerciants, funcionaris, empleats de banca,

militare otr