Revolució Francesa i era napoleònica: causes i impacte

La Revolució Francesa (1789–1799)

La Revolució Francesa (1789–1799) va ser un punt d'inflexió en la història moderna. Va començar com una protesta contra les desigualtats socials, econòmiques i polítiques que patia el Tercer Estat (pagesos i burgesia). Les causes van ser la crisi financera de la monarquia, les guerres, la fam i la influència de les idees il·lustrades. La revolució va començar amb la convocatòria dels Estats Generals i la creació de l'Assemblea Nacional, on el Tercer Estat es va autoproclamar sobirà. La presa de la Bastilla, el 14 de juliol de 1789, va ser un dels fets més simbòlics. La Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà (agost de 1789) va establir principis fonamentals de llibertat i igualtat.

Durant els anys següents, la revolució va viure moments de violència, com el Regnat del Terror (1793–1794), en què Robespierre i els seus seguidors van organitzar execucions massives per eliminar els enemics de la revolució. L'any 1799, Napoleó Bonaparte va protagonitzar un cop d'estat que va posar fi a la Revolució i es va establir com a líder absolut del país. En el període del Consolat (1799–1804) va crear el Codi Napoleònic i va començar a expandir el seu poder a través de les Guerres Napoleòniques. L'any 1804, Napoleó es va autoproclamar emperador, però va ser derrotat definitivament a Waterloo el 1815. La revolució va inspirar altres moviments liberals i nacionals a Europa i va marcar l'inici de la fi de les monarquies absolutes.

• 1789: Convocatòria dels Estats Generals i presa de la Bastilla.
• Agost 1789: Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà.
• 1793–1794: Regnat del Terror i execucions polítiques.
• 1799–1804: Consolat i ascens de Napoleó; Codi Napoleònic.
• 1804–1815: Imperi napoleònic i Guerres Napoleòniques; derrota a Waterloo.

Restauració i independències a Europa i Amèrica

Després de la derrota de Napoleó, Europa va entrar en una fase de restauració; el Congrés de Viena de 1815 va intentar restaurar les monarquies absolutes. Entre 1815 i 1848 es van viure tensions entre els moviments liberals i els absolutistes. Les revolucions liberals de 1830 i 1848 van ser intents de derrocar els règims monàrquics i d'establir sistemes més democràtics, tot i que moltes vegades aquestes revoltes van ser reprimides.

A la península Itàlica, figures com Cavour, Mazzini i Garibaldi van lluitar per la unificació d'Itàlia, aconseguint-la el 1861. A Alemanya, Otto von Bismarck va utilitzar la diplomàcia i la guerra per unificar els diversos estats alemanys i crear l'Imperi Alemany el 1871. Mentrestant, a Amèrica, les colònies hispanoportugueses van aprofitar la debilitat dels imperis europeus durant les guerres napoleòniques per lluitar per la seva independència. Figures com Simón Bolívar i José de San Martín van ser cabdals en les independències de països com Veneçuela, Colòmbia, Argentina i Xile entre 1810 i 1825, posant fi al domini colonial europeu a Amèrica.