La Revolució Científica i la Filosofia de Descartes: Orígens de la Modernitat

La Revolució Científica

Els grans avenços científics van començar a mitjan segle XVI, amb la teoria heliocèntrica proposada per Copèrnic. En desplaçar la Terra del centre de l’Univers, Copèrnic va fer trontollar una de les conviccions més profundes en la societat del seu temps, i això va suposar una autèntica revolució en el camp del pensament. Després d’ell, l’astronomia va continuar progressant.

Tycho Brahe va elaborar un catàleg d’estrelles complet i detallat, un fet decisiu per facilitar els descobriments de Johannes Kepler. Basant-se en el model de Copèrnic, Kepler va aconseguir trobar les lleis que governen el moviment dels planetes al voltant del Sol.

Els avenços més sorprenents en astronomia es van produir quan Galileo Galilei va perfeccionar el telescopi i el va utilitzar per observar el cel, descobrint les fases de Venus, els satèl·lits de Júpiter i els estels que formen la Via Làctia. Això va servir per elaborar una nova imatge del cosmos, molt diferent de la que havia estat acceptada fins aleshores. Galileu va destacar com a astrònom, físic i matemàtic. En els estudis que va fer sobre el moviment i la gravetat, va dur a terme un mètode d’investigació nou. El seu procediment consistia a elaborar una hipòtesi sobre la realitat. Per saber si era certa, va fer experiments controlats, la qual cosa va permetre descriure els fenòmens per mitjà de relacions matemàtiques. El mètode va resultar ser molt productiu i va permetre obtenir amb rapidesa progressos espectaculars, els quals van donar pas a la ciència moderna amb la seva manera d’entendre la investigació científica.

Els descobriments d’Isaac Newton van contribuir a elaborar una nova imatge del cosmos, molt diferent de la inspiració aristotèlica. Segons la cosmovisió moderna, l’univers és homogeni, mecànic i determinista. Els pensadors moderns tenien molt interès per les qüestions relacionades amb la ciència i el coneixement.

Els Orígens de la Modernitat

L’èmfasi en el paper del subjecte és un aspecte essencial de la filosofia moderna que s’inicia amb l’obra de Descartes (filòsof, matemàtic i científic). És un filòsof racionalista, perquè rebutja els arguments d’autoritat i afirma, en canvi, el poder de la raó per trobar la veritat. La filosofia de Descartes aspira a dissenyar un mètode que ens permeti aconseguir veritats fermes i segures sobre les quals es puguin construir tots els nostres coneixements. Per trobar veritats absolutament indubtables, Descartes va utilitzar el dubte metòdic, que consisteix a no acceptar cap coneixement que tingués la més petita possibilitat de ser erroni. (Dubte hiperbòlic: caràcter exagerat, geni maligne)

La primera veritat del tot inqüestionable trobada per Descartes és el cogito: «Jo penso i, per tant, jo he d’existir necessàriament». En la filosofia de Descartes, el caràcter indubtable del cogito serveix com a model per establir un criteri de veritat. Segons Descartes, una idea serà veritable si es pot copsar de manera clara i distinta per mitjà de la intuïció directa, tal com passa amb el cogito.

El Subjecte Pensant

Descartes anomena idees els continguts mentals que ocupen la meva consciència i que poden classificar-se en tres grups diferents:

• Idees adventícies: representacions mentals elaborades a partir d’allò que els meus sentits perceben del que crec que és el món exterior (casa, llibre...).
• Idees fictícies: producte de la meva imaginació, és a dir, que la meva pròpia ment ha ideat (sirena, drac, centaure...).
• Idees innates: Són al meu interior des del naixement i poden ser copsades de manera directa mitjançant la intuïció.

Déu en la Filosofia Cartesiana

La Idea d’un Ésser Infinit

L’existència de Déu es pot provar, segons Descartes, a partir de la idea innata que tots tenim d’un ésser infinit. Aquesta idea no puc haver-la creat jo, que sóc un ésser finit i imperfecte, de manera que ha de provenir d’un ésser realment perfecte que existeix en la realitat. (Qui m’ha creat a mi?)

Per demostrar l’existència de Déu, Descartes també va emprar dos arguments més. El primer identifica Déu com a ésser totpoderós que m’ha creat. El segon es basa en l’argument ontològic anselmià.

La Divinitat com a Garantia d’Allò Real

Segons Descartes, l’existència d’un Déu infinitament bondadós serveix com a garantia per afirmar la realitat del món que m’envolta i per descartar tot perill de caure en el solipsisme i l’escepticisme.

La Unitat de les Ciències

El Mètode Cartesià

El mètode cartesià es fonamenta en l’ús sistemàtic de la raó, que la considera l’única font fiable per trobar la veritat. Segons Descartes, hi ha dues operacions que la raó pot emprar per copsar coneixements: la intuïció i la deducció.

La intuïció ens proporciona un coneixement immediat de les veritats infal·libles que es poden percebre de manera clara i distinta. Així, la veritat fonamental del cogito s’assoleix per mitjà de la intuïció. Però, altres veritats més complexes només es poden aconseguir mitjançant un procés indirecte que requereix seguir diferents etapes encadenades. Aquest segon procés és la deducció. Per assolir la veritat, Descartes fa ús d’aquestes dues operacions i les aplica en quatre etapes diferents:

• Evidència: La base de tots els nostres sabers ha d’estar formada per algunes veritats evidents, clares i distintes, que es poden copsar per mitjà de la intuïció.
• Anàlisi: El segon pas del mètode consisteix a dividir la qüestió concreta que vulguem estudiar en parts més simples. El més convenient és separar els diferents elements del problema, de manera que puguem estudiar-los separadament i de manera individual.
• Síntesi: Quan cadascun dels diferents elements ha estat estudiat i resolt, cal recompondre novament la totalitat del problema, per oferir una resposta completa a la qüestió global que ens interessava aclarir.
• Repàs: Per assegurar-nos que no hem comès cap error, cal repassar tot el procés que hem seguit. Primer, cal enumerar els passos que s’han dut a terme per veure que no ens hem deixat cap pas. En segon lloc, hem de revisar totes les operacions fetes per veure que no ens hem equivocat.

Un Únic Arbre amb Moltes Branques

A diferència del que pensaven altres filòsofs antics, Descartes va sostenir que les diferents ciències formaven part d’un saber universal únic. Per això creia que el seu mètode podia aplicar-se igualment a tots els camps d’investigació.