La Revolució de 1868 i la Primera República Espanyola: Crisi i Canvi

Les causes de la revolució

La crisi econòmica

El darrer període del regnat d'Isabel II va estar caracteritzat per una fase d'expansió econòmica que va afectar a tot Europa. Però a mitjan dècada del 1860, la situació va començar a canviar i es va fer evident l'inici d'una crisi econòmica, que es va manifestar en l'àmbit financer i industrial i que va coincidir amb una crisi de subsistència.

La crisi financera, provocada per la baixa del valor de les accions a la borsa, es va originar arran de la crisi dels ferrocarrils. La construcció d'una xarxa ferroviària va comportar una gran inversió de capitals en la borsa, però es va veure que el seu rendiment econòmic era menor del que s'esperava. Els inversors van exigir subvencions al govern, però aquest no disposava de fons. La situació va provocar la crisi de moltes entitats financeres.

La crisi financera va coincidir amb una crisi industrial, sobretot a Catalunya. La indústria tèxtil es proveïa amb cotó importat dels Estats Units, però la Guerra de Secessió va encarir la importació. Moltes petites indústries del sector cotoner no van poder fer front a aquesta pujada en un moment en què la demanda de productes tèxtils havia disminuït a causa de la crisi econòmica i per el fort augment dels preus dels aliments provocats per la crisi de subsistència.

La crisi de subsistències era el resultat d'un seguit de males collites que van donar com a resultat una escassetat de blat, aliment bàsic de la població espanyola. Els preus van començar a pujar, sobretot el preu dels productes bàsics com el pa, l'arròs i el bacallà. Aquesta situació va afectar el camp, ja que la fam va provocar un clima de forta violència social, i a les ciutats la conseqüència va ser una onada d'atur.

El deteriorament polític

Gran part de la població espanyola tenia motius de descontentament contra el sistema isabelí. Els grans negociants reclamaven un govern que adoptés mesures per salvar les seves inversions en borsa, els industrials exigien proteccionisme, i els obrers i els pagesos denunciaven la misèria.

Després de la revolta de sergents de la caserna de San Gil i de la forta repressió que la seguí, O'Donnell va ser separat del govern per la reina, però els governants següents del Partit Moderat van continuar actuant per decret, van tancar les Corts i es van fer el sord als problemes del país.

El Partit Progressista, dirigit per Prim, va practicar una política de retraïment: es va negar a participar en les eleccions i va defensar la conspiracció com a únic mitjà de governar. El compromís proposava la fi de la monarquia isabelina i deixava la decisió sobre la nova forma de govern (monarquia o república) en mans d'unes Corts, que serien elegides per sufragi universal.

Després de la mort d'O'Donnell, es van adherir al pacte els unionistes. Els unionistes van aportar una bona part de la cúspide de l'exèrcit, ja que comptaven amb molts dels alts comandaments militars. Però el caràcter conservador i oposat a tot canvi social dels unionistes va contrarestar el pes dels demòcrates i va reduir la insurrecció del 1868 a un simple pronunciament.

La revolució de setembre de 1868

El setembre de 1868, l'esquadra concentrada a la badia de Cadis, sota el comandament de Juan Bautista Topete, va protagonitzar una insurrecció militar contra el govern d'Isabel II. Prim i Serrano es van reunir amb els insurrectes i van aconseguir el suport de la població gaditana, després de la publicació d'un manifest en què es demanava als ciutadans que acudissin a les armes per defensar la llibertat, l'ordre i l'honradesa, i que acabava amb el lema Visca Espanya amb honra!.

El govern de la reina Isabel II es va disposar a defensar el tron amb les armes. Va enviar des de Madrid un exèrcit per enfrontar-se amb els insurrectes, que es reagrupaven a Andalusia comandats pel general Serrano. El govern no va trobar cap sortida i Isabel II va haver de dimitir i exiliar-se. Va marxar a França, on va ser acollida per l'emperador Napoleó III.

En la revolució hi va tenir un gran protagonisme les forces populars, sobretot urbanes, dirigides per un sector de progressistes, els demòcrates i els republicans. A moltes ciutats espanyoles es van constituir les Juntes revolucionàries, que van organitzar la insurrecció. Les idees que defensaven eren: demandes de llibertat, sobirania, separació de l'Església i l'Estat, supressió de les quintes, sufragi universal, abolició d'impostos de consums, eleccions a Corts constituents, repartiment de la propietat o proclamació de la república.

Els unionistes i els progressistes no compartien algunes d'aquestes propostes i ja havien aconseguit el seu objectiu: fer caure la monarquia. Els insurrectes van formar un govern provisional de caràcter centrista. El general Serrano va ser proclamat regent i Prim, president d'un govern integrat per progressistes i unionistes. El nou executiu va ordenar la dissolució de les Juntes i el desarmament de la Milícia Nacional.

La constitució de 1869

El nou govern provisional va promulgar un seguit de decrets per donar satisfacció a algunes demandes populars i van convocar eleccions a les Corts constituents. Van reconèixer el sufragi universal masculí, que va donar la victòria a la coalició governamental (progressistes, unionistes i demòcrates), partidària de la fórmula monàrquica, però van sorgir a la Cambra dues minories importants: la carlina i la republicana. Les Corts es van reunir el febrer i van crear una comissió parlamentària amb l'encàrrec de redactar una nova constitució, que va ser aprovada l'1 de juny de 1869.

La Constitució del 1869 va ser la primera democràtica de la història d'Espanya i va establir un règim molt ampli de drets i llibertats: s'hi reconeixien els drets de manifestació, reunió i associació, la llibertat d'ensenyament i la igualtat per obtenir ocupació.

Proclamava la sobirania nacional. Les Corts estaven formades per un Congrés i un Senat. Les províncies d'ultramar, Cuba i Puerto Rico, gaudien dels mateixos drets que les peninsulars, mentre que Filipines havia d'estar governada per una llei especial.

Proclamada la Constitució, les Corts van establir una regència que va recaure en el general Serrano, mentre que Prim era designat cap de govern. Els republicans van mostrar el descontentament amb la nova situació i els carlins van tornar a l'activitat insurreccional. No obstant això, gran part dels països europeus estaven contents amb la fi de la monarquia d'Isabel II i creien que amb el nou govern es podrien fer reformes econòmiques a fi de garantir les inversions i els negocis estrangers.

L'intent de renovació econòmica

Un dels objectius de la Gloriosa era reorientar la política econòmica. Es pretenia establir una legislació que protegís els interessos econòmics de la burgesia nacional i dels inversors estrangers, per això la política econòmica d'aquesta etapa es va caracteritzar per la defensa del lliurecanvisme i per l'obertura del mercat espanyol a l'entrada de capital estranger. El ministre d'hisenda, Laureà Figuerola, va suprimir la contribució de consums, però per compensar la pèrdua d'ingressos va introduir la contribució personal, que gravava tots els ciutadans de manera directa, segons la seva renda. Un altre decret va establir la peseta com a unitat monetària.

El problema més greu era l'estat caòtic de l'hisenda, ja que el deute públic era molt alt, i a més la greu crisi dels ferrocarrils, que semblava que només pogués tenir solució utilitzant recursos públics per subvencionar les companyies ferroviàries. Tot això es va voler solucionar amb la Llei de mines, que oferia facilitats per a la entrada de capital exterior i amb aquests ingressos fer front a la devolució dels préstecs.

La darrera gran acció sobre l'economia va ser la liberalització dels intercanvis exteriors, aprovada per mitjà de la Llei de bases aranzelàries, que posava fi a la tradició proteccionista de l'economia espanyola. Els industrials cotoners catalans i els cerealistes de l'interior van mostrar la seva oposició a aquestes mesures, perquè veien perillar el seu monopoli en el mercat espanyol.

La frustració de les aspiracions populars

La Constitució de 1869 va consolidar un règim polític basat en els principis liberal-democràtics, que van inspirar els impulsors de la Revolució de Setembre de 1868. La forma de govern monàrquica va disgustar els qui aspiraven a establir un règim republicà; el manteniment del culte i del clero desagradava a amplis sectors radicals; i les desigualtats socials no agradaven als pagesos, els jornalers ni als treballadors, que no veien millorar la seva situació.

Durant el període de la regència, la pagesia demanava un millor repartiment de la terra, mentre que les revoltes urbanes protestaven contra els consums, les quintes i la pujada dels preus. El fracàs de les insurreccions republicanes i la impossibilitat d'aconseguir per la via parlamentària i política els objectius populars van fer que la majoria d'aquests sectors es decantessin cap a posicions més radicals i apolítiques (internacionalisme).

L'expansió de les idees vinculades a la I Internacional (anarquisme i socialisme) va obrir una etapa i va conduir a l'organització del proletariat i de la pagesia, allunyades dels partits clàssics.

El regnat d'Amadeu de Savoia (1871-1873)

Prim fou l'encarregat de sondejar els ambaixadors estrangers i de portar a terme les negociacions per establir un consens internacional sobre el candidat més idoni per ocupar el tron espanyol.

Finalment, Amadeu de Savoia, membre d'una dinastia que gaudia de gran popularitat per haver estat l'artífex de la unificació d'Itàlia, va ser proclamat rei d'Espanya. Va ser elegit per les Corts el 1870 i va arribar al país pel port de Cartagena. Tres dies abans havien assassinat el general Prim. Les Corts es van dissoldre per iniciar una nova etapa de monarquia democràtica.

Les dificultats de la nova dinastia

La nova dinastia tenia un suport escàs. Satisfeia els progressistes i els unionistes, malgrat que no tots els sectors d'aquests partits hi estaven d'acord. Va provocar l'oposició de l'aristocràcia, del clero i de les camarilles cortesanes del temps d'Isabel II, sobretot quan el monarca va mostrar la seva intenció de mantenir una neutralitat en qüestions polítiques i va reduir la pompa i l'ostentació de la cort. També una part de l'exèrcit va mostrar la seva resistència a expressar fidelitat.

Va instaurar el sufragi universal i les llibertats polítiques, el nou monarca va voler consolidar un règim plenament democràtic, però els dos anys que va durar el seu regnat van estar marcats per les dificultats constants. Els problemes econòmics van continuar perquè van recórrer a l'emissió de més deute públic.

Una inestabilitat permanent

Amadeu I va comptar amb l'oposició dels moderats, que consideraven il·legítima la nova dinastia i continuaven fidels als Borbons, així van començar a organitzar la restauració borbònica en la persona del príncep Alfons, fill de la reina. Cánovas del Castillo va ser el principal dirigent d'aquest grup, que anava captant unionistes i progressistes, que els va convèncer que la monarquia borbònica era una garantia d'ordre i d'estabilitat davant el liberalisme excessiu de la monarquia d'Amadeu I.

Van comptar amb el suport de l'Església, contrària a la nova situació, sobretot després del decret de Prim que obligava el clero a jurar la Constitució de 1869. També s'oposaven l'elit dels diners perquè aquest règim anava en contra dels seus interessos: l'abolició de l'esclavitud a Cuba, regulació del treball infantil, etc.

Els carlins, beneficiats pel clima de llibertat que va introduir la Gloriosa, s'havien reorganitzat com a força política. Una altra facció del carlisme es va consolidar com a força política d'orientació ultracatòlica i oposada a la nova monarquia. Amadeu I no comptava amb el suport dels sectors republicans ni dels grups populars. Es van produir noves insurreccions de caràcter federalista que van augmentar la inestabilitat del règim.

L'any 1868 es va iniciar el conflicte a l'illa de Cuba. La insurrecció va comptar amb suport popular perquè prometien posar fi a l'esclavitud. El govern hi estava d'acord, però els sectors econòmics espanyols amb interessos a Cuba s'hi negaven.

La crisi final del regnat d'Amadeu de Savoia va ser resultat de la desintegració de la coalició governamental (unionistes, progressistes i demòcrates). En dos anys es van formar sis governs i es van haver de convocar eleccions tres vegades. En trobar-se sense cap suport, Amadeu de Savoia va renunciar al tron i va abandonar Espanya.

La Primera República Espanyola (1873-1874)

Les Corts van decidir sotmetre a votació la proclamació d'una república, que va ser aprovada l'11 de febrer de 1873. Per presidir el govern va ser elegit el republicà federal Estanislau Figueras. Gran part de la cambra era monàrquica i el seu vot republicà va ser una estratègia per guanyar temps i organitzar el retorn dels Borbons. Llevat dels Estats Units i de Suïssa, cap potència no va reconèixer la República espanyola.

L'interès dels dirigents republicans de respectar la legalitat es va exterioritzar en la dissolució de les Juntes i en la repressió de les revoltes populars. Es van convocar eleccions a les Corts constituents, que van ser guanyades pels republicans.

L'intent d'instaurar una república federal

Les Corts van proclamar la República Democràtica Federal el dia 7 de juny de 1873. Però la manca de recursos de l'Estat i la desorganització de l'exèrcit van provocar la seva dimissió i el govern va passar a les mans de Francesc Pi i Margall, que va quedar encarregat d'elaborar una constitució federal per a Espanya.

El projecte de constitució federal

Es va presentar a les Corts el projecte de la nova Constitució, però no va ser aprovada.

La Constitució Republicana Federal del 1873 seguia la línia de la Constitució de 1869 en relació amb la implantació de la democràcia i amb el reconeixement d'amplis drets i llibertats. La república tindria un president i a les Corts es mantindrien el Senat i el Congrés. Es declarava la llibertat de culte i la separació de l'Església i de l'Estat. La ratificació de l'abolició de l'esclavitud a les colònies, la supressió de les quintes, la reforma dels impostos i l'inici d'una legislació proteccionista en l'àmbit laboral.

L'aspecte nou era la nova estructura de l'Estat. S'hi establia que la nació espanyola estava formada per disset estats, entre els quals es trobava Cuba, i declarava que el poder emanava de tres nivells: els municipis, els estats regionals i l'Estat federal. Els estats regionals haurien de tenir autonomia econòmica, administrativa i política i haurien d'elaborar les seves pròpies constitucions, compatibles amb la de l'Estat federal. La Primera República va haver d'enfrontar-se a greus problemes. Un d'aquests problemes va ser una insurrecció carlina, que poc a poc va passar a ser un autèntic front obert, amb un autèntic exèrcit i amb el domini de diferents territoris tradicionalment carlins. Es van estendre per gran part de Catalunya, des d'on van fer incursions cap a Terol i Conca, i es van consolidar a les províncies basques i al Maestrat. A les zones sublevades es van anar articulant un embrió d'Estat, els ajuntaments i les diputacions es van organitzar sota principis forals i van impulsar la llengua pròpia i les institucions regionals. El conflicte es va prolongar fins al 1876.

També va continuar la guerra a Cuba, que s'anava estenent sense que la República fos capaç de millorar la situació. Les autoritats i els funcionaris espanyols a l'illa es decantaven per la solució monàrquica encarnada en el projecte de restauració borbònica en la persona d'Alfons XII. Els governants van intentar donar una solució al problema cubà amb el projecte d'estructuració federal de l'Estat, que considerava Cuba i Puerto Rico com un territori més de la federació espanyola. A tot això cal afegir-hi l'obstruccionisme dels partits monàrquics i les divisions entre els propis republicans.

La insurrecció cantonal

Fou el conflicte més greu que es va produir en el període republicà. El cantonalisme era un fenomen complex en el qual es barrejaven les aspiracions autonomistes, propiciades pels republicans federals intransigents, amb les aspiracions de revolució social inspirades en les noves idees internacionalistes.

La proclamació dels cantons independents, amb els seus governs autònoms i la seva legislació particular, va ser la conseqüència d'aplicar de manera radical i directa l'estructura federal, impulsada pel desig d'avançar en les reformes socials.

A les zones on hi havia gran implantació republicana, la població es va agrupar per formar cantons independents. Els protagonistes de les insurreccions cantonalistes eren artesans, petits comerciants i assalariats, que van ser dirigits pels federals intransigents, decebuts pel rumb dels esdeveniments de la nova República.

El president Pi i Margall va dimitir i va ser substituït per Nicolás Salmerón, que va iniciar una acció militar contra el govern cantonista. Amb l'excepció de Cartagena, la intervenció militar va acabar amb la insurrecció i l'exèrcit va recuperar el paper de garantidor únic de l'ordre i de barrera davant la revolució social. Salmerón va dimitir ràpidament, perquè es considerava moralment incapaç de signar penes de mort contra alguns cantonistes. La presidència va recaure en Emilio Castelar, dirigent del republicanisme unitari, molt més conservador en qüestions socials. La República va iniciar, a partir d'aquest moment, un desplaçament progressiu cap a la dreta. Castelar va aconseguir poders plens de les Corts per reorganitzar l'exèrcit, obtenir un crèdit i governar amb el Parlament tancat.

La fi de l'experiència republicana

La república va fer un tomb conservador amb el nou govern de Castelar, que havia anat abandonant les pretensions federalistes i reformistes. Castelar no tenia majoria a les Corts i, tement ser destituït per la majoria federal, havia suspès les sessions parlamentàries i va governar de manera autoritària, atorgant àmplies atribucions als caps militars perquè mantinguessin l'ordre públic.

Figueras, Pi i Salmerón van arribar a l'acord de plantejar una moció de censura al govern de Castelar per forçar-ne la dimissió, quan es reprenguessin les sessions de Corts.

El dia 3 de gener de 1874 es van obrir les Corts i el govern de Castelar va ser derrotat. Era imminent la formació d'un govern d'esquerra, però el capità general de Castella la Nova, Manuel Pavía, va exigir la dissolució de les Corts republicanes. Els diputats s'hi van resistir en un primer moment, però davant la invasió amb forces de la guàrdia civil, van abandonar la cambra. No hi va haver gairebé resistència, ni política ni popular, cosa que demostra la feblesa de la República.

El poder va passar a mans d'una coalició d'unionistes i progressistes encapçalada pel general Serrano, que va intentar establir un règim republicà de caràcter conservador. Però la base social, que podia donar suport a aquest projecte, va optar per la solució de la tornada d'Alfons XII, fill d'Isabel II. El pronunciament militar d'Arsenio Martínez Campos va proclamar rei d'Espanya a Alfons XII. Abans, Isabel II havia abdicat en el seu fill i Cánovas s'havia convertit en el dirigent i l'ideòleg de la seva causa. L'1 de desembre de 1874, Alfons va signar el Manifest de Sandhurst, redactat per Cánovas del Castillo, que sintetitzava el programa de la nova monarquia alfonsina: un règim conservador i catòlic que garantia el funcionament del sistema polític liberal i restablia l'estabilitat política i l'ordre social.

La Restauració de la monarquia (1875-1898)

Els grups conservadors espanyols van rebre amb satisfacció la Restauració dels Borbons, perquè esperaven que la nova monarquia tornaria l'estabilitat política i posaria fi a qualsevol intent de revolució democràtica i social a Espanya. Cánovas no buscava el retorn al temps d'Isabel II, sinó un model polític que superés alguns problemes endèmics del liberalisme anterior: el caràcter partidista i excloent dels moderats durant el regnat isabelí, l'intervencionisme dels militars en la política i els enfrontaments civils. Per aconseguir el seu propòsit es va proposar dos objectius: elaborar una constitució que vertebrés un sistema polític basat en el bipartidisme i pacificar el país posant fi a la guerra de Cuba i al conflicte carlí.

La primera mesura important va ser la convocatòria d'eleccions a les Corts constituents, perquè la Constitució de 1869 havia quedat sense efecte després de la proclamació de la República. Malgrat que Cánovas no era partidari del sufragi universal, va permetre que les primeres eleccions es fessin per aquest sistema, però posteriorment s'hauria de tornar al sufragi censatari.

La constitució de 1876

La Constitució de 1876 és una mostra clara del liberalisme doctrinari, caracteritzat pel sufragi censatari i la sobirania compartida entre les Corts i el rei. Es tractava d'una constitució de caràcter conservador i inspirada en els valors històrics tradicionals de la monarquia, la religió i la propietat.

La Constitució considerava la monarquia com una institució superior, inqüestionable, permanent i al marge de qualsevol decisió política. Constituïa un poder moderador que havia d'exercir com a àrbitre en la vida política i garantir la bona entesa i l'alternança entre els partidaris polítics. Per això s'hi establia la sobirania compartida i s'hi atorgaven poders amplis al monarca: dret a vet, nomenament de ministres i potestat de convocar les Corts, suspendre-les o dissoldre-les sense comptar amb el govern.

Les Corts eren bicamerals i es componien de Senat i Congrés dels Diputats, aquest darrer de caràcter electiu. La Constitució no establia el tipus de sufragi, però una llei de l'any 1878 va establir el vot censatari, limitat als contribuents més grans. Tanmateix, l'any 1890, quan era al poder el partit liberal, es va aprovar el sufragi universal masculí. Es va restablir el pressupost de culte i clero per finançar l'Església. La constitució comptava amb una prolixa declaració de drets, però la seva concreció es remetia a lleis ordinàries posteriors, que en general van tendir a restringir-los, especialment els drets d'impremta, d'expressió, d'associació i de reunió.

Bipartidisme i torn pacífic

Cánovas va introduir un sistema de govern basat en el bipartidisme i en l'alternança en el poder dels dos grans partits dinàstics, el conservador i el liberal. S'acceptava que hi hauria un torn pacífic de partits que garantiria l'estabilitat institucional per mitjà de la participació en el poder de les dues famílies del liberalisme i posaria fi a la intervenció de l'exèrcit en la vida política.

L'exèrcit va quedar subordinat al poder civil. La missió de l'exèrcit era defensar la independència nacional i no havia d'intervenir en els enfrontaments entre partits. El torn pacífic va eliminar del panorama polític de la Restauració el problema dels pronunciaments militars i el protagonisme de la presència militar en els partits i en la vida política espanyola, que havien caracteritzat l'època d'Isabel II.

La fi dels problemes bèl·lics

L'estabilitat del règim es va veure afavorida per la fi de les guerres carlina i cubana. L'esforç militar va fer possible la reducció dels nuclis carlins a Catalunya, malgrat que hi havien aconseguit alguns èxits militars en les batalles d'Alpens i Castellfollit. La intervenció de l'exèrcit comandat per Martínez Campos va forçar la rendició dels carlins a Catalunya, a Aragó i a València, però el conflicte va continuar al País Basc i Navarra fins a l'any 1876. El febrer d'aquest mateix any, el príncep Carles va travessar la frontera francesa en direcció a l'exili i la guerra es va considerar acabada a tot el territori.

La conseqüència immediata de la derrota carlina va ser l'abolició definitiva del règim foral. Els territoris bascos van quedar vinculats al pagament dels impostos i al servei militar, comuns arreu de l'Estat. Ara bé, més endavant es va estipular un sistema de concerts econòmics que atorgava un cert grau d'autonomia fiscal a les províncies basques, però aquestes havien de pagar anualment a l'administració central una quantitat determinada.

La fi de la guerra carlina va permetre acabar més fàcilment amb la insurrecció cubana (Guerra dels Deu Anys). L'any 1878 es va firmar la Pau de Zanjón, que incloïa una àmplia amnistia, l'abolició de l'esclavitud i la promesa de reformes polítiques i administratives per les quals Cuba tindria representants a les Corts espanyoles. L'incompliment d'aquestes reformes va provocar un nou conflicte, la guerra chiquita, i la insurrecció posterior del 1895.

La vida política i l'alternança en el poder

Cánovas havia estat el dirigent principal que havia defensat la Restauració de la monarquia. Després del retorn d'Alfons XII, el va transformar en el Partit Liberal-Conservador, que agrupava els grups polítics més conservadors (llevat dels carlins i dels integristes) i que va acabar sent anomenat Partit Conservador.

Els progressistes, unionistes i alguns republicans moderats van fer néixer el Partit Liberal. Als dos partits els corresponia la tasca d'unir els diferents grups i faccions, amb el requisit d'acceptar una monarquia alfonsina i l'alternança en el poder. Per aquesta raó eren anomenats partits dinàstics.

Els conservadors i els liberals coincidien ideològicament en les qüestions fonamentals: els dos defensaven la monarquia, la Constitució, la propietat privada i la consolidació de l'Estat liberal, unitari i centralista. Eren partits de minories, de notables, que comptaven amb diaris, centres i comitès distribuïts arreu del territori.

Els conservadors es mostraven més inclinats a l'immobilisme polític, proposaven un sufragi censatari i la defensa de l'Església i de l'ordre públic; en canvi, els liberals defensaven el sufragi universal masculí i estaven més inclinats a un reformisme social i de caràcter progressista i laic. Però a la pràctica política els dos partits actuaven de manera molt semblant, ja que tenien un acord tàcit de no establir cap llei que l'altre partit hagués de derogar.

L'alternança regular en el poder dels liberals i conservadors tenia com a objectiu l'estabilitat institucional. Quan el partit del govern patia un procés de desgast polític i perdia la confiança de les Corts, el monarca cridava al cap de l'oposició a formar govern. El nou cap del govern convocava unes eleccions per aconseguir el nombre de diputats suficients per formar una majoria parlamentària que li permetrés governar.

Falsajament electoral i caciquisme

El sistema del torn pacífic es va mantenir durant més de vint anys gràcies a la corrupció electoral i a la influència de determinats individus sobre la societat (cacics). El triomf del partit que convocava les eleccions perquè havia estat requerit per formar govern era convingut prèviament, i s'aconseguia gràcies al falsajament dels resultats.

Els cacics eren persones notables, sobretot del medi rural, sovint rics propietaris que donaven feina a jornalers i que tenien una gran influència en la vida local. Amb la seva influència, els cacics orientaven la direcció del vot, agraïen amb favors la fidelitat electoral i discriminaven els qui no respectaven els seus interessos.

El conjunt de trampes electorals és anomenat tupinada.

El desenvolupament del torn de partits

De totes les eleccions realitzades, sis van ser guanyades pels conservadors i quatre pels liberals. La primera crisi del sistema es va produir a causa de l'impacte del desastre del 1898 que va erosionar els polítics i els partits dinàstics.

El Partido Conservador es va mantenir al govern des de l'any 1875 fins al 1881 quan Sagasta va formar el primer govern liberal, que va introduir el sufragi universal masculí.
L'any1884 Cànovas va tornar al poder però el temor a una possible desestabilització del sistema polític després de la mort de Alfons XII, va impulsar un acord entre conservadors i liberals anomenat Pacte del Pardo. La seva finalitat era donar suport a la regència de Maria Cristina i garantir la continuïtat de la monarquia. Sota la regència, el Partido Liberal va governar més temps que el Conservador. Durant l'anomenat govern llarg de Sagasta, els liberals van impulsar una important obra reformista per imcorporar al sistema alguns drets associats als ideals de la Revolució de 1868.
En aquest període es va aprovar la Llei d'associacions, que va eliminar la distinció entre partits legals o il·legals i va permetre que entressin en el joc polític les forces opositores, es va abolir l'esclavitud, es va introduir la celebració de judicis per jurats, es va impulsar un nou codi civil i es van dur a terme reformes en la hisenda i militars.

La reforma mes important va ser la implantació del sufragi universal masculí en les eleccions generals, que va permetre el vot als homes més grans de 25 anys. La darrera dècada del segle es va mantenir un tron pacífic; el 1890 els conservadors van tornar al poder, dos anys desprès van tornar els liberals i el 1895 Cánovas va assumir la presidència del govern fins al 1897, quan va ser assesinat. El personalisme del sistema va deteriorar els partits ja que depenien massa dels seus líders i es varen anar descomponent. En el Partido Liberal van sorgir personatges com Germán Gamazo i Antonio Maura, que van provocar l'aparició de faccions i la desorganització del partit. I els conservadors, va destacar la dissidència dels reformistes de Francisco Silvela que va aconseguir unir les diferents faccions després de la mort de Cánovas.

EL SORGIMENT DE NACIONALISMES I REGIONALISMES Al darrer quart del segle, grups d'intel·lectuals, polítics, periodistes i homes de negocis van començar a proposar a Catalunya, al País Basc, Galícia i més endavant València, Andalusia i Aragò, polítiques contràries a l'uniformisme i al centralisme estatal propi del liberalisme espanyol. El nacionalisme català
ACatalunya havia tingut lloc un creixement econòmic superior a qualsevol regió espanyola. La industralització havia fer de Barcelona, la primera zona industrial d'Espanya i havia ocasionat el naixement d'una influent burgesia d'empresaris industrials.
Aquest nou grup social, sentia que els seus interessos econòmics estaven poc representats en el diferents governs, i va fer de la defensa del proteccionisme un element aglutinador.

El desenvolupament socioeconòmic de Catalunya va dur també un renaixament de la cultura catalana i una expansió de l'ús de la llengua pròpia, el català. En aquest context va néixer un moviment anomenat Renaixença, amb l'objectiu de recuperar la llengua i dels trets d'identitat catalana.

En la dècada de 1880 es va desenvolupar el catalanisme polític, que va tenir diferents corrents. Un va estar basat en el tradicionalisme i va tenir en el bisbe Tomas i Bages, el màxim representant.
Un altre era de caràcter progressista, de base popular i amb principis federalistes i va estat dirigit per Valentí Almirall, que va ser considerat com el pare del catalanisme polític.
Almirall va fundar el Centre Català que va començar a defensar l'autonomia de Catalunya.

Un pas molt important en la consolidació del catalanisme polític va ser l'elaboració de les Bases de Manresa, un document produït per la Unió Catalanista que proposava la consecució d'un poder català com a resultat d'un pacte amb la corona i per tant, la consolidació de Catalunya com a entitat autònoma dins d'Espanya.
El regionalisme va a passar a conver-se en un veritable nacionalisme

La crisi del sistema polític de la Restauració va aumentar l'interès de la burgesia catalana per tenir la seva pròpia representació política al marge dels partits dinàstics.
L'any 1901 es va crear la Lliga Regionalista, obra de l'intel·lectual nacionalista Enric Prat de la Riba i del jove advocar Francesc Cambó. El nou partit aspirava a participar en la política i a tenir representants en les institucions que defensessin els interessos del catalanisme. L'èxit electoral, va convertir la Lliga en el primer partir de Catalunya al llarg del primer terç del segle XX.

El nacionalisme vasc
El naconalisme basc, va sorgir en la dècada de 1890. En els seus origens cal considerar la reacció davant la pèrdua d'una part dels furs desprès de la derrota del carlisme i també el desenvolupament d'un corrent cultural en defensa de la llengua basca, l'euskera, que va donar lloc a la creació del moviment dels èuscars, amb un important component religiós i de defensa de la tradicions.

El gran propulsor va ser Sabino de Arana, que va considerar un gran perill per a la subsistència de la cultura basca, l'arribada d'immigrans procedents d'altres regions d'Espanya a la zona minera i industrial de Bilbao. Pensava que aquesta població de maketos (nom que es donava als immigrans no bascos), posava en perill la llengua basca,les tradicions i l'ètnia basca. El moviment pretenia impulsar la llengua i els costums bascos i defensava la puresa racial del poble basc, de manera que va adquirir un cert sentit xenòfob.

El seu rival principal en la defensa de la identitat basca, va ser el carlisme, que també reclamava la tornada dels furs, i que a Navarra tenia molta més força. El nacionalisme gallec
Un altre nacionalisme va ser el galleguisme, que va tenir un caràcter estrictament cultural fins ben entrat en el segle XX. La llengua gallega s'usava sobretot en els medis rurals però més endavant, intel·lectuals i literaris gallecs van començar a convertir-la en llengua literària.
Això va donar lloc a un nou corrent anomenat Rexurdimento, moviment en el que la figura literària més influent va ser Rosalía de Castro.
Més envant, va ser important la figura de Vicente Risco que es va convertir en el gran teòric i líder del nacionalisme gallec

Valencianisme, aragoneisme i andalusisme
Els moviments de ressorgiment cultural es van donar a altres regions com València, Aragó, Andalusia i fins i tot Castella. Però la seva expansió no es va produir fins fins la Segona República. El més importantva ser el moviment valencianista, que va néixer com un corrent culturalde reivindicació de la llengua i de la cultura pròpies, i va tenir en Teodor Llorente i Constantí Llombart com els màxims representants. El neixement del valencianisme polític cal situar-lo a l'inici del segle XX amb la creació de l'organització València Nova, que va promoure la Primera Assemblea Regionalista Valenciana amb la finalitat de comprometre tots els partits polítics en la creació d'un projecte valencianista.

L'aragonisme va sorgir, a la segona meitat del segle XIX de mans d'una burgesia incipient que va impulsar la defensa del dret civil aragonès, la reivindicació de valors culturals particularistes i la recuperació romàntica dels orígens del regne i de les seves institucions mediavals.
A tot això cal afegir,que Joaquín Costa va reclamar en els seus escrits els drets de la pagesia aragonesa.

L'apòstol de l'andalusisme va ser Blas Infante, l'ideari polític, que va ser hereu dels moviments republicans i federalistes del segle XIX. Va fundar el primer Centro Andaluz de Sevilla amb la intenció de ser un òrgan expressiu de la realitat cultural i social d'Andalusia. Mes endavant, va participar en la primera assemblea regionalista andalusa, que va establir les bases del particularisme andalús i va proposar l'autonomia.
Durant la segona República, va abordar per primera vegada la redacció d'un projecte d'Estatut d'Autonomia, que va ser elaborat per una assemblea de municipis sevillans. Però va aconseguir poc suport popular i va haver d'esperar fins a la fi del franquisme per trobar un sentiment andalusista amb suport popular que defensés l'autonomia.

LA GUERRA D'ULTRAMAR

Desprès de la Pau de Zanjón, els naturals de Cuba esperaven una sèrie de reformes que els atorguessin els mateixos drets de representació política a les Corts que als espanyols de la Península, la participació en el govern de l'illa, la llibertat de comerç i l'abolició de l'esclavitud, que encara es practicava amb els negres que treballaven als ingenis o fàbriques de sucre, però cap d'aquesta peticions no va ser presa en consideració per l'administració espanyola.

Seguint el model bipartidista de la Peninsula, a Cuba es va crear el Partido Autonomista, integrat per cubans, i la Unión Constitucional, un partit espanyolista. El primer d'aquests partits, demanaven l'autonomia de l'illa, un programa de reformes polítiques i econòmiques sense arribar a la independència. El Partido Liveral de Sagastaes va mostrar favorable a introduir millores a l'illa, però només va arribar a realitzar l'abolició formal de l'esclavitud l'any 1888. Poc desprès es va proposar a les Corts, un projecte de reforma de l'estatut colonia a Cuba, però vas ser derrotat.

L'intel·lectual José Martí, va fundar el Partido Revolucionario Cubano, amb l'objectiu de la consecució de la independència i va comptar amb el suport exterior, sobretot dels Estats Units. L'independentisme va anar agafant força.

L'any 1891 el govern espanyol va elevar les tarifes aranzelàries per als productes importats a l'illa que no procedissin de la Peninsula, i en aquell moment el client principal de Cuba era els Estats Units, que compraven gairebé tota la totalitat dels grans productes cubans, el sucre i el tabac, mentre que Estats Units només podia exportar a Cuba productes amb forts aranxels d'entrada.

El president nord-americà William McKinley va manifestar la seva protesta per aquesta situació i va amenaçar amb tancar les portes al mercar nord-americà al sucre i al tabac cubans si el govern espanyol no modificava la seva política aranzelària a l'illa. Per temor a que s'hi produis una insurrecció independentista, s'hi afegia ara el temor, de que tingues el suport de Estats Units.

La gran insurrecció L'any 1879, es va produir un intent d'insurrecció contra la presència dels espanyols a l'illa que va donar lloc a l'anomenada Guerra Chiquita. La insurrecció dels mambises (nom amb el qual es coneixia els insurrectes cubans), va ser derrotada l'any següent per la manca de suport, l'escassetat d'armament i la superioritat de l'exèrcit espanyol.
Poc anys desprès el Grito de Baire, va donar inici a una insurrecció generalitzada, que va començar a l'est de l'illa a Santiago de Cuba i es va estendre a la zona occidental on hi havia la capital, l'Havanna.
El cap del govern espanyol Cánovas del Castillo, hi va enviar un exèrcit comandat pel general Martínez Campos, que considerava que la pacificació de l'illa requeria una forta acció militar.

Martínez Campos no va aconseguir controlar la rebel·lió i va ser substituït pel general Valeriano Weyler, que va proposar canviar completament els mètodes de lluita i iniciar una fèrria repressió.
Per evitar que els insurrectes augmentessin el nombre d'adeptes al món rural, va organitzar les concentracions de camperols, els quals eren obligats a canviar d'assentament i eren reclosos en pobles determinats per evitar el seu contacte amb els combatents

En el terreny militar, la guerra no era favorable als soldats espanyols, ja que tenia lloc en plena selva, la manigua, i contra unes forçes molt escampades en el territori, que es concentraven i es dispersaven ràpidament.El mal aprovisionament i les malelties tropicals van causar una gran mortalitat entre les tropes i van fer de la victòria final un objectiu cada vegada més dificil d'aconseguir.

Desprès de l'assessinat de Cánovas i conscients del fracàs de la via repressiva propiciada per Weyler, el nou govern liberal el va destituir i va encarregar el comandament al general Blanco, que va establir una estratègia de conciliació amb l'esperança de pactar una fórmula que mantingués la sobirania espanyola a l'illa i evitar els conflictes amb els Estats Units. Per això va decretar l'autonomia de Cuba, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets entre insulars i peninsulars i l'autonomia aranzelària. Però les reformes varen arribar massa tard: els independentistes, es van negar a acceptar la fi de les hostilitats.

Paral·lelment al conflicte cubà, l'any 1896 es va produir una rebel·lió a les illes Filipines, que havia rebut una escassa imigració espanyola i comptava amb poca presència militar.
L'independentisme va quallar en la formació de la Liga Filipina, fundada per José Rizal i en l'organització clandestina Katipunan. Varen tenir el suport d'una facció de la burgesia mestissa hispanoparlant i de grups indigenes.

El capità general Camilo García Polavieja va dur a terme una política repressiva, condemnant a mort a Rizal.
El nou govern liberal de 1897 va nomenar capità general Fernando Primo de Rivera, que va mantenir una negociació indirecta amb els principals caps de la insurrecció, i es va produir una pacificació momentània de l'arxipèlag

La intervenció dels Estats Units Estats Units volia expandir-se a la regió de Carib i compar a Espanya, l'illa de Cuba.
El president america McKinley va enviar armes per vies maritimes als insurrectes cubans.

L'ocasió per intervenir en la guerra la va donar l'incident del cuirassat nord-america Maine que va esclatar al port de l'Havana i els Estats Units van culpar falsament del fet als agents espanyols i va enviar a Espanya un ultimàtum en què se li exigia la retirada de Cuba. El govern espanyol va negar qualsevol tipus de relació amb el Maine i va rebutjar l'ultimatum nord-americà, amenaçant de declarar la guerra en cas que l'illa fos envaïda. Els dirigents polítics espanyols eren concients de la inferioritat militar espanyola, pero van considerar humillant l'acceptació sense lluita de l'últimatum.
Començava així la guerra hispanonord-americana

Una escuadra comandada per l'almirall Cervera va partir cap a Cuba però va ser derrotat a la batalla de Santiago, on s'enfrontaven vaixells malmesos contra navilis moderns.
Els Estats Units van derrotar una altre esquadra espanyola a Filipines, a la batalla de Cavite. El desembre de 1898 es va firmar la Pau de París, en el qual Espanya es comprometia a abandonar Cuba, Puerto Rico i Filipines, que van passar a ser protectorat nord-americà

Les conseqüències del desastre del 98 La pèrdua de les colonies van ser conegudes a Espanya com el desastre del 98, però les seves repercussions van ser menors del que s'esperava encara que la guerra, va comptar amb pèrdues materials importants a la colònia, però no va ser així a la metròpoli on la crisi econòmica va ser molt menor del que s'esperava. La desaparició dels mercats colonials va perjudicar les exportacions del tèxtil català, les farines castellanes, la petita maquinaria i altres productes, alhora que es va encarir els béns importants de les antigues colònies. Però la crisi es va recuperar ràpidament i els primers anys del nou segle es va produir una inflació baixa, una reducció del deute públic i la repartició de molts capitals que van estimular la cració de bancs i empreses. Així que es pot dir que la crisi va ser favorable per a l'economia espanyola.

La necessitat de fer cara als deutes causats per la guerra cubana, van promoure una reforma en la hisenda, que tenia com a finalitat incrementar la recaptació a partir d'un augment de la pressió fiscal.

Tampoc va haver la gran crisi politica com s'havia anunciar i el sistema de la Restauració va sobreviure i va assegurar la continuïtat del torn dinàstic. La crisi politica va estimular el creixement dels moviments nacionalistes, sobretot al País Basc i a Catalunya, on es va denunciar la incapacitat dels partits dinàstics per desenvolupar una política renovadora i descentralitzadora.

La crisi del 98 va ser bàsicament una crisi moral i ideològica, que va causar un fort impacte psicologic a la població. La derrota va provocar un estat de desencis i de fustració en la societat i la classe política espanyola, perquè va significar la destrucció del mite de l'imperi espanyol, en un moment en que les potències europees estaven construint extensos imperis colonials. A més la premsa estrangera va definir a Espanya com una nació moribunda, amb un exercit ineficaç i un sistema polític corrupte.

El regeneracionisme
El fracàs de la Revolució, havia provocar que els intel·lectuals progressistes consideresin que s'havia perdut una gran ocasió per modernitzar el país.
Aquest era el sentiment d'un grup d'intel·lectuals reunits en la Institució Libre de Enseñanza.

La institució estava profundament influïda pel krausisme, i va ser una gran impulsora de la reforma de l'educació

Alguns intel·lectuals consideraven que la societat i la política espanyola, no afavorien la modernització de la cultura ni el desenvolupament de la ciència.
Aquest corrent, que parlava amb insistència de la regeneració d'Espanya, va acabar coneixent-se com a regenaracionistes, i el seu home més representatiu fou Joaquín Costa que va ser el creador d'institucions socials i econòmiques com la Lliga Nacional de Productores i l'inspirador d'un partit polític, la Unión Nacional, de caràcter popular i molt crític amb la Restauració

Els regeneracionistes defensaven la millora de la situació del camp espanyol i d'elevar el nivell educatiu i cultural del país, com reflecteix el lema Escola i rebost. En la dècada dels 90, va començar a produir-se una renovació en la ciència espanyola amb la introducció del positivisme, amb els progressos de la medicina i amb la ciència experimental i la sociologia.

La fi d'una època
El desastre del 98 va significar la fi de la Restauració i el sorgiment d'una nova generació de polítics, intel·lectuals, homes de ciència i empresaris que van començar a actuar en el nou regnat d'Alfons XIII.
Pel que fa a la política reformista de to regeneracionista no