Retòrica i Oratòria a l'Antiga Grècia: Origen, Evolució i Mestres

Retòrica i Oratòria a l'Antiga Grècia

Origen i Evolució

L’oratòria, l’art de parlar en públic, ja es testimonia en els poemes homèrics. L'afició dels grecs per l’oratòria, enriquida per les especulacions filosòfiques, troba el seu marc en les noves formes sociopolítiques democràtiques que s’organitzen després de les tirànies. La retòrica com a art va aparèixer a Siracusa amb els primers oradors, Corax i Tisias, que van establir els principis teòrics de l’oratòria. Conreaven la doctrina de l'eikós i estructuraven el discurs en tres parts. Tot i això, Atenes ja havia desenvolupat una tradició oratòria, i els antics consideraven alguns herois i déus com els primers oradors grecs i Homer com l’inventor de la retòrica.

Els Sofistes i la Dialèctica

A Atenes van sorgir nombrosos personatges (filòsofs, metges i sofistes), amb els sofistes com a nucli fonamental. No eren una escola filosòfica ni un moviment homogeni, però compartien elements comuns: qüestionaven el conreu cultural anterior i no s’ocupaven dels temes habituals de la filosofia. Foren educadors i creadors de la dialèctica, trobant solucions als problemes mitjançant el diàleg. Gòrgias i Protàgoras van crear models oratoris molt elaborats.

Gòrgias

En els discursos de Gòrgias trobem els principals elements dels discursos fúnebres i laudatoris. Destaquen les “figures gorgianes”. Fou el descobridor de la prosa.

Gèneres de l'Oratòria

Aristòtil classificà l’oratòria en tres gèneres:

• Oratòria política
• Oratòria judicial
• Oratòria epidíctica

Oratòria Política

Demòstenes, el màxim representant d’aquest gènere i el major orador de l’antiguitat, va destacar per la força de la seva invectiva. El seu estil, vigorós i sever, revela un estudi atent. Les seves obres més conegudes són les Filípiques i el discurs Sobre la corona.

Oratòria Judicial

Els discursos forenses eren escrits per logògrafs, professionals que els redactaven per als interessats. El primer logògraf fou Antifont, atenès d’ideologia conservadora. Les parts del discurs eren: introducció, narració dels fets, establiment del tema, presentació dels arguments, refutació dels arguments del contrari, amplificació i peroració. L’oratòria forense va arribar al seu zenit amb Lisias, metec i partidari dels sectors democràtics. Es conserven 30 discursos seus, majoritàriament sobre assumptes privats, excepte el XII “Contra Eratòstenes”.

Oratòria Epidíctica

Aquest tipus d’oratòria, tot i ser popular i coneguda al segle V, està pitjor representada que les anteriors. Isòcrates, sofista nascut en una família rica, en fou el màxim representant. Fou un pensador polític influent del segle IV i un gran artista de la prosa grega, que va portar a la perfecció dotant-la d’una estructura rítmica, barreja de poesia i prosa.