Resum de la Primera i Segona Meditació de Descartes

1.1. Primera Meditació: Raons per dubtar de tot

a) El testimoni fal·laç dels sentits

En primer lloc, cal dubtar dels coneixements que ens arriben a través dels sentits. La raó d’aquest dubte consisteix en el fet que, de vegades, els sentits ens enganyen. Així, si els sentits m’enganyen algunes vegades, cal pensar que poden enganyar-me sempre, perquè —segons Descartes— no és prudent fiar-se mai de qui ens ha enganyat alguna vegada. A més, per a Descartes, la probabilitat no és una aproximació a la veritat; allò que només és probable és dubtós i no se li pot donar més crèdit que allò clarament fals.

Però, fins on em permeten dubtar els sentits? Els sentits poden enganyar-nos en allò que fa referència a les coses mal percebudes i llunyanes; però, ¿poden enganyar-nos també en el que respecta a percepcions presents com que estic aquí davant el foc o que aquestes mans i aquest cos són meus? Aquí Descartes introdueix el segon motiu del dubte.

b) La distinció entre el somni i la vigília

El segon motiu de dubte adduït per Descartes és la impossibilitat de distingir amb claredat el somni de la vigília. Davant el fet que algunes vegades, mentre dormim, tenim representacions semblants a les que tenim quan estem desperts, és possible pensar que potser estem dormits i que, inclús les percepcions que ens semblen més manifestes (que obro els ulls, que moc el cap), no siguin més que il·lusions.

Però, ¿fins on s’estén aquest segon moment del dubte? Potser les coses no siguin com les percebem, potser ens enganyem respecte a les nostres percepcions; però, les coses en si mateixes (ulls, cap, mans, cos), ¿no existeixen? Més encara, tot suposant que totes aquestes coses siguin imaginàries, ¿pot negar-se també que existeixen altres coses més simples, com l’extensió, la figura, la quantitat, el nombre, el lloc, el temps i, en definitiva, les qualitats primàries, aquelles que constitueixen l’objecte de la física, l’astronomia i la resta de les ciències? Així, doncs, el segon moment del dubte posa en dubte (entre parèntesi) des de les percepcions més presents fins a les nocions bàsiques de les ciències. L’única cosa que roman més enllà de tot dubte són les veritats de la matemàtica, perquè, somniï o estigui despert, 2 + 3 seran sempre 5 i un quadrat tindrà sempre quatre costats. Tanmateix, Descartes addueix un tercer motiu de dubte.

c) La hipòtesi del geni maligne i el dubte hiperbòlic

El procés del dubte arriba a la seva màxima radicalitat amb la hipòtesi del geni maligne, el darrer i últim motiu de dubte proposat per Descartes. Atès que el meu esperit té l’opinió que hi ha un Déu totpoderós, per qui he estat creat, res m’impedeix pensar que ho hagi fet de tal forma que jo sempre m’enganyi, fins i tot quan sumi 2 + 2 o compti els costats d’un quadrat. El tercer moment del dubte afecta, per tant, les mateixes veritats matemàtiques. Ara bé, ¿no es contradiu això amb la bondat de Déu? Perquè ell és la suprema bondat. Segons Descartes, si pensar que Déu m’ha creat de tal forma que jo m’enganyi sempre repugna (suposa una refutació de) la bondat de Déu, també ho hauria de ser el fet que jo m’enganyi a vegades, cosa que sí que passa i ell ho permet.

Així, Descartes acaba suposant que hi ha, no un Déu vertader, font suprema de veritat, sinó una mena de geni maligne, no menys enganyador que poderós, que empra tot el seu poder per enganyar-me. Naturalment, el geni maligne de Descartes és una hipòtesi. Descartes està convençut que Déu existeix i que és font suprema de veritat; però, de moment, això només ho creu per la fe. Descartes és un cristià creient i això influeix en la seva filosofia; però és un filòsof, no un teòleg. La seva hipòtesi d’un Déu totpoderós i enganyador —disfressada amb l’expressió de “geni maligne”— ve donada per la radicalitat amb què es proposa sotmetre a crítica les opinions admeses fins aleshores com a vertaderes.

En definitiva, el dubte cartesià és un dubte general i radical; és a dir, afecta el saber en la seva totalitat (des de les percepcions més remotes fins a les veritats matemàtiques). Però és també un dubte metòdic i provisional, en la mesura en què es practica com a pas previ per trobar una certesa.

1.2. Segona Meditació: La primera veritat i el jo

El dubte cartesià, però, no condueix a l’escepticisme. Del mateix fet de dubtar sorgeix la primera certesa. Perquè si dubto, si estic persuadit que no hi ha res en el món, si soc enganyat per cert geni maligne, si, en definitiva, penso, cal concloure que jo soc, que jo existeixo. Perquè, si jo no fos res, ¿com podria dubtar, com podria ser persuadit de res, com podria ser enganyat? Així, doncs, l’afirmació “penso, per tant existeixo” (cogito, ergo sum), es presenta com la primera certesa, capaç de resistir qualsevol motiu de dubte (fins i tot el més radical de tots, el del geni maligne). “Penso, per tant existeixo”, és la primera veritat indubtable, ferma i segura sobre la qual Descartes es proposa fonamentar la filosofia. Estem davant una veritat intuïda, és a dir, coneguda per mitjà de la intuïció, la primera operació de l’esperit.

Ja sé que soc. Però, què soc? Descartes no pot definir-se com a cos, ni com a alguna cosa que se’n derivi, perquè, per ara, està persuadit que res corpori existeix; l'únic material de què disposa és el pensament. Per això, a la pregunta ¿què soc?, Descartes respon: jo soc una cosa que pensa (res cogitans). I per pensar entén: entendre, afirmar, negar, voler, imaginar i sentir. Pot ser que les coses que afirmo, nego, vull o sento no siguin res; allò, però, que no pot deixar de ser cert és que jo penso que vull, penso que sento, etc.; i aquest jo, que pensa totes aquestes coses, és impossible que no sigui res.

Així, doncs, Descartes ha trobat l’existència del jo i la naturalesa d’aquest jo com a cosa pensant (res cogitans).