Resum de filosofia: Plató, Sòcrates i la modernitat

Resum de filosofia

Plató (427–347 aC)

Theoria: allò que normalment donem per suposat; mirar-ho des de fora.

Mirar de definir allò que donem per suposat. Alguna cosa que fem servir sovint però no sabem definir, com per exemple la bellesa: donem per suposat que alguna cosa és bella.

Ironia: dir l'oposat del que vols dir.

Sòcrates fa preguntes que són molt difícils de contestar; fa les preguntes amb ironia.

Maièutic: vol dir ensenyar a partir de preguntes, i no explicant.

«Només sé que no sé res» — dit per Sòcrates.

A la ciutat, la Polis, la gent portava els seus fills als sofistes.

Sofistes: més o menys són persones que ensenyaven a parlar bé i en públic (professors). Ells consideren que tot és relatiu a l'opinió de cadascú; no confiaven en una veritat objectiva.

Sòcrates pensa el contrari: ell creu que la veritat s'ha de trobar.

• S — Pregunta (no sap)
• I — Respon (sap o creu que sap)
• S — Sap preguntar (manté la pregunta en peu)
• I — No sap respondre
• S — No sap i sap que no sap → savi: ignorant conscient
• I — No sap i no sap que no sap → ignorant: savi aparent

Comença, doncs, per dir en què consisteix el coratge, per a ésser el mateix en totes les seves manifestacions.

El coratge per ell mateix (per ell mateix).

La qüestió de les idees apareix amb Sòcrates, quan es passa del discurs quotidià a reflexionar sobre el mateix discurs.

Les idees es donen sempre per suposades, a diferència de les coses concretes que coneixem a través dels sentits. Cada idea és única i comuna a molts casos diferents, i és allò que fa que les coses siguin el que són. Per exemple, més enllà de les coses justes existeix el «ser just», que és el que totes les coses justes tenen en comú. En general, més enllà de les coses A hi ha el «ser A», comú a totes elles.

Una idea existeix per si mateixa i no depèn de les coses concretes. Encara que no hi hagi cap cosa bella o circular, la idea de bellesa o la idea de cercle continuaria tenint sentit. Per això es pot parlar de la bellesa en si o de la circularitat en si. En canvi, les coses sí que depenen de les idees, perquè una cosa només pot ser bella o circular si existeix la idea de «ser bell» o «ser circular».

A més, les idees tenen aquestes característiques:

• són universals, perquè serveixen per a molts casos;
• són immutables, perquè no canvien;
• són perfectes, perquè no tenen els defectes de les coses;
• són vertaderes, perquè la veritat de les coses es troba en elles.

Les etapes de la història de la filosofia

La Grècia antiga i la Modernitat.

• Grècia és «original» o «originària».
• La filosofia moderna torna a començar de zero i qüestiona tot el que s’havia acceptat abans.

Entre aquests dos períodes existeix:

• Hèl·lenisme i Edat Mitjana: són etapes molt importants culturalment, però en filosofia sobretot continuen o adapten les idees de Plató i Aristòtil.
• Hèl·lenisme: destaca per l’expansió de la cultura grega.
• L'Edat Mitjana: destaca pel paper central de la religió.

Les èpoques les fan els historiadors; ho trien ells.

Des de on fins a on: Època medieval - Època moderna.

Comença: Descobriment d’Amèrica (1492) / Caiguda de Constantinoble (1453).

Acaba: Revolució Francesa (1789).

La Revolució Industrial és el començament de l'època contemporània.

— — — — — –– — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — —

La paraula «modern» pot ser entesa com «nou» o «actual».

Tot i que sempre hi ha hagut coses noves, l’època moderna és especial perquè és conscient que trenca amb el passat. Per això s’anomenen les altres èpoques «antiga» o «medieval». La modernitat es caracteritza per qüestionar tot allò establert i per posar en dubte l’autoritat de la tradició.

Per entendre l’inici de la modernitat cal tenir en compte tres corrents:

• L’humanisme, que posa l’ésser humà al centre;
• Renaixement, com a moviment artístic;
• Revolució científica, amb la defensa de l’heliocentrisme i l’ús de les matemàtiques en la física.

L'heliocentrisme de Copèrnic

La teoria heliocèntrica de Copèrnic és revolucionària perquè va en contra del que veiem cada dia (quotidià). La defensa és perquè ofereix un model matemàtic més simple que el d'Aristòtil i Plató per explicar el moviment dels astres. Copèrnic dona prioritat a la raó matemàtica per sobre de les aparences, i a partir d'ell el coneixement de la natura es basa en la raó i en la simplicitat matemàtica.

Descartes i el racionalisme

René Descartes (1596–1650) és considerat el primer filòsof modern perquè va ser el primer a plantejar clarament el problema de la filosofia com el problema de la validesa del coneixement: saber què podem considerar realment veritable.

Descartes deixa enrere la tradició. Deixa enrere les coses d'abans i es basa en ell mateix.

Descartes s’enfronta a tota la tradició filosòfica anterior i defensa que el coneixement s’ha de refundar des dels fonaments, començant de zero. Per fer-ho, estableix un criteri molt exigent: només s’han d’acceptar com a vertaderes aquelles afirmacions que siguin absolutament indubtables en el seu propi pensament. Aquest criteri rep el nom de criteri de certesa.

Indubtabilitat és el criteri sobre el qual es forma la filosofia moderna.

A diferència de la filosofia antiga, que partia de l’experiència quotidiana i de les coses tal com se’ns presenten, Descartes parteix del pensament, que es gira cap a si mateix de manera reflexiva. Per a ell, el coneixement segur és el coneixement matemàtic, que identifica amb la raó. Descartes busca en el llibre del món (les costums) i en ell mateix (en mi mateix = pensaments). → al final es queda amb «mi mateix»; només dóna per vàlid el que ell pensa.

A partir d’aquest plantejament, el discurs vàlid passa a ser el discurs basat en la raó matemàtica, que coincideix amb el que anomenem ciència. D’aquesta manera, Descartes dona suport filosòfic a la revolució científica iniciada per Copèrnic i representa, des de la filosofia, el naixement del discurs científic modern.

Veritats indubtables: n'hi ha a les matemàtiques. Les matemàtiques són...

EMA 3: Les etapes de la història de la filosofia

La Grècia antiga i la Modernitat.

• Grècia és «original» o «originària».
• La filosofia moderna torna a començar de zero i qüestiona tot el que s’havia acceptat abans.

Entre aquests dos períodes existeix:

• Hèl·lenisme i Edat Mitjana: són etapes molt importants culturalment, però en filosofia sobretot continuen o adapten les idees de Plató i Aristòtil.
• Hèl·lenisme: destaca per l’expansió de la cultura grega.
• L'Edat Mitjana: destaca pel paper central de la religió.

Les èpoques les fan els historiadors; ho trien ells.

Des de on fins a on: Època medieval - Època moderna.

Comença: Descobriment d’Amèrica (1492) / Caiguda de Constantinoble (1453).

Acaba: Revolució Francesa (1789).

La Revolució Industrial és el començament de l'època contemporània.

— — — — — –– — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — — —

La paraula «modern» pot ser entesa com «nou» o «actual»

Tot i que sempre hi ha hagut coses noves, l’època moderna és especial perquè és conscient que trenca amb el passat. Per això s’anomenen les altres èpoques «antiga» o «medieval». La modernitat es caracteritza per qüestionar tot allò establert i per posar en dubte l’autoritat de la tradició.

Per entendre l’inici de la modernitat cal tenir en compte tres corrents:

• L’humanisme, que posa l’ésser humà al centre.
• Renaixement, com a moviment artístic.
• Revolució científica, amb la defensa de l’heliocentrisme i l’ús de les matemàtiques en la física.

L'heliocentrisme de Copèrnic

La teoria heliocèntrica de Copèrnic és revolucionària perquè va en contra del que veiem cada dia (quotidià). La defensa és perquè ofereix un model matemàtic més simple que el d'Aristòtil i Plató per explicar el moviment dels astres. Copèrnic dona prioritat a la raó i a la raó matemàtica per sobre de les aparences; a partir d'ell el coneixement de la natura es basa en la raó i en la simplicitat matemàtica.

Descartes i el racionalisme

René Descartes (1596–1650) és considerat el primer filòsof modern perquè va plantejar el problema de la validesa del coneixement: saber què podem considerar realment veritable.

Descartes deixa enrere la tradició i es fonamenta en el seu propi pensament.

Descartes defensa que el coneixement s’ha de refundar des dels fonaments, començant de zero. Només cal acceptar com a vertaderes aquelles afirmacions que siguin absolutament indubtables en el seu propi pensament; aquest criteri és el criteri de certesa.

Indubtabilitat és el criteri sobre el qual es forma la filosofia moderna.

A diferència de la filosofia antiga, que partia de l’experiència quotidiana, Descartes parteix del pensament, que es gira cap a si mateix de manera reflexiva. Per a ell, el coneixement segur és el coneixement matemàtic, que identifica amb la raó. Descartes busca en el llibre del món (les costums) i en ell mateix (pensaments); al final es queda amb «mi mateix» i només dóna per vàlid el que ell pensa.

A partir d’aquest plantejament, el discurs vàlid passa a ser el discurs basat en la raó matemàtica, que coincideix amb el que anomenem ciència. Descartes dona suport filosòfic a la revolució científica iniciada per Copèrnic i representa, des de la filosofia, el naixement del discurs científic modern.

Veritats indubtables: n'hi ha a les matemàtiques. Les matemàtiques són...