Resum de filosofia: Dialèctica, Dubte, Ètica i Moral

La dialèctica de Plató

La dialèctica és un mètode d’anàlisi conceptual que recorre l’ordre de les idees per assolir la intel·lecció de cadascuna i de la relació entre elles i, finalment, enlairar-se fins a la idea de Bé.

Sabers com l’aritmètica, la geometria, l’astronomia i l’harmonia són preparatoris per a la dialèctica. Aquesta implica un procés ascendent i és el saber pròpiament filosòfic: el coneixement de les coses en si mateixes, de la veritat mateixa.

El saber segur: coneixement de l'enteniment

Es pot distingir entre:

• El coneixement discursiu: es refereix als intel·ligibles, però els coneix, com en el cas de les matemàtiques, mitjançant un procés que parteix d’uns principis i arriba a una conclusió.
• El coneixement intuïtiu de les essències: és la comprensió de les idees, a la qual s’accedeix mitjançant la dialèctica.

El dubte metòdic de Descartes

Descartes afirma que fa l’exercici de partir de zero. Vol trobar per ell mateix les veritats fonamentals a partir de les quals construir l’edifici complet del coneixement. Per a això, vol partir d’alguna cosa indubtable, absolutament segura, no més o menys creïble. No li serveix ni el que els altres han cregut ni la fe, en el camp de la filosofia.

És necessari dubtar de tot allò que sigui qüestionable, que ofereixi qualsevol escletxa per al dubte:

• Puc dubtar de les dades dels sentits, perquè de vegades ens enganyen.
• Puc imaginar que allò que visc no és més que un somni, perquè de vegades hem confós somni i vigília.
• Puc dubtar dels raonaments, perquè en ocasions cometem paralogismes.

El dubte de Descartes és:

• Hiperbòlic: el projecta cap a tot coneixement, ja sigui adquirit per tradició, per autoritat o pels sentits.
• Metòdic: no és un dubte escèptic, sinó una estratègia per aconseguir la veritat.

La dissolució del poder segons Locke

Segons Locke, el pacte que funda el poder es dissol i la rebel·lió està justificada si els qui detenen el poder polític:

• L'usen en el seu propi benefici.
• Limiten o dissolen el poder legislatiu.
• Obren contra el manament rebut.
• Envaeixen l’esfera de la propietat i les llibertats dels individus.
• No tenen cura de les seves obligacions.

De fet, Locke pensa que els veritables rebels són els governants que actuen contra la voluntat i els interessos dels ciutadans.

Les ètiques formals de Kant

Les ètiques formals, mancades de contingut, no ens manen "el que hem de fer", sinó "com hem d’actuar". Una ètica de tipus formal disposa d’imperatius que no són hipotètics, sinó categòrics.

Aquests reposen sobre principis que s’han de complir sense excepcions ni condicions. Kant els anomena l’imperatiu categòric i el defineix de la següent manera:

“Actua només segons les màximes que desitjaries que es convertissin en lleis universals”.

La moral de Nietzsche

La moral dels senyors

És l'expressió de la voluntat ascendent, l’acceptació alegre de la vida amb totes les seves tràgiques exigències. Els forts descarreguen la seva energia vital, sense altres valors que els que ells mateixos es dicten. No tenen ressentiment ni odi; senzillament, dominen.

La moral dels esclaus

És l'expressió de la voluntat decadent, una moral covarda, reactiva, del ramat. Neix de la por a la vida i del sentiment d’inferioritat. És una moral que nega allò que li és estrany, una moral reactiva que no afirma, sinó que nega. Té com a ideal la narcosi dels estoics.

La transvaloració dels valors

Els sacerdots, que formaven part dels poderosos, van començar a utilitzar termes com ara "pur" com a distintiu de la seva condició, a diferència dels aristòcrates i cavallers. Van identificar la puresa amb els valors de l’ascetisme i van començar a estendre un poder basat en l’odi i el ressentiment nascuts de la seva impotència.