Resum de Filosofia Antiga i Medieval: Conceptes Clau

Neoplatonisme

És la derivació d’un platonisme místic, que influirà en diversos sectors del pensament medieval. Volia solucionar qüestions que Plató no havia deixat definides, com on estava situat el món de les idees. Tot girava al voltant del problema de com salvar la “distància” que hi havia entre allò transcendent (la idea màxima) i el món plural sensible.

Plotí va rebre influències de Parmènides, Plató i Aristòtil. La seva obra fou Ennèades, on Plotí caracteritzava Déu, l’Univers, com allò més transcendent que hi ha. Amb les descripcions que es fan s’inicia la teologia negativa (és la branca de la teologia que considera que només es pot conèixer de Déu allò que no és, ja que la seva comprensió és impossible. Déu és allò que no es pot expressar amb paraules). Per poder explicar la creació, Plotí deixà de banda la tesi del no-res, i per tant parla de l’emanació de l’essència divina.

De l'Univers deriva l’Intel·lecte, que conté la totalitat de les idees. Aquest prové de l’Ànima del món (nova emanació). Totes juntes formen el món intel·ligible. Com a desplegament hi ha la matèria, la qual, en estar tan distanciada de l’Ésser i de la perfecció, és igual al no-ésser i al mal. Segons aquest corrent, els éssers humans pertanyien a dos mons: el de l’intel·lecte pur (món intel·ligible) i el dels sentits (món sensible).

Com a únic camí per abandonar l’exili i reunir-se amb l’Univers, hi havia la via que requeria distanciar-se dels requeriments del cos i de la realitat externa. Per mitjà de la purificació, l’ànima podia elevar-se fins a l’Intel·lecte i arribar a una complexa unió amb l'Univers, amb la divinitat. Això era l’èxtasi (estar fora de tot) i era un estat místic (inexplicable).

Plató

La teoria de les idees és el nucli del pensament platònic. És la solució conciliadora de les anteriors i conflictives oposicions entre canvi i permanència, entre relativisme i absolutisme, entre materialisme i espiritualisme.

La teoria de les idees afirma l’existència d’unes entitats immaterials, absolutes, immutables, perfectes, universals i independents del món físic. Aquestes idees són pròpies del món intel·ligible. Els objectes individuals són entitats relatives, canviants i contingents: imitacions de la veritable i única realitat. Per tant, aquesta teoria postula l’existència de dos mons: el món excels (perenne de les coses) i el món de les coses (incomplet i fugisser).

A la teoria de les idees de Plató se li ha aplicat el nom d’idealisme: explica el món sensible o de les coses mitjançant el món ideal.

El Primer Motor Immòbil d'Aristòtil

Aristòtil formula el principi de causalitat (tot efecte té una causa) i recorda que no és possible una regressió indefinida des dels mòbils als seus motors; si la regressió fos realment indefinida mai hi hagués hagut un primer motor, per tant, no hi hagués hagut moviment. Per això, hi ha d'haver un primer motor origen del moviment.

El primer motor ha de ser immòbil, immaterial, sense potència, etern, pensament de si mateix i acte pur (estat de perfecció).

Això és al que Aristòtil anomena Déu (Theos = perfecció).

El Déu aristotèlic no és creador del món, no coneix el món i tampoc es preocupa per ell. Només es dedica a aquelles activitats que no requereixen la matèria.

Les Cinc Vies de Sant Tomàs d'Aquino

Les Cinc Vies són les demostracions de l'existència de Déu proposades per Sant Tomàs d'Aquino:

1. Primera via: Moviment. Tot el que es mou és mogut per alguna cosa, i com que una sèrie infinita de causes és impossible, s’ha d’admetre l’existència d’un primer motor no mogut per un altre, immòbil. Aquest primer motor és Déu.
2. Segona via: Eficiència. Les causes eficients no poden ser causa de si mateixes, perquè haurien d’haver existit abans d’existir, cosa que és impossible. Per tant, ha d’existir una primera causa eficient incausada. I això és Déu.
3. Tercera via: Contingència. Existeixen éssers que no són necessaris (contingents); si tots fossin contingents, ningú existiria. Per la qual cosa ha d'existir un primer ésser necessari, ja que una sèrie infinita d’aquests seria impossible. Aquest primer ésser necessari és Déu.
4. Quarta via: Graus de perfecció. Existeixen diversos graus de perfecció en els éssers; això implica l’existència d’un model al qual comparem, un ésser òptim, veritable i suprem. Aquest ésser suprem és Déu.
5. Cinquena via: Finalitat. Els éssers inorgànics actuen amb una finalitat, però manquen de coneixement i intel·ligència. Només tindran un fi si són dirigits per un ésser intel·ligent. Ha de ser un ésser molt intel·ligent per poder dirigir-ho tot cap a un fi. Aquest ésser és Déu.

L'Argument Ontològic de Sant Anselm

Aquest argument es fonamenta en el platonisme: passa d’analitzar la idea o essència de Déu a afirmar l’existència de Déu. Segons Anselm, negar que Déu existeix és caure en una contradicció, ja que fem referència a aquell ésser del qual no podem pensar en cap altre de superior. Aquest ésser no ha d’existir solament en la ment sinó també en la realitat, ja que si només existís en la ment, ens trobaríem amb un ésser existent superior a Déu. Déu és l’ésser més superior (per definició) que podem pensar i, per tant, ha d'existir.

Existència extramental: allò que està fora de la ment.

Exemple de l'Argument Ontològic

EXEMPLE: Jo tinc a la ment mil euros, però també els tinc físicament. És més perfecte allò que puc veure, perquè els euros els tinc a les meves mans i a la meva ment.

Guillem d'Ockham i el Nominalisme

Segons Guillem, pot haver-hi dos tipus d’universals: els que existeixen, per tant són reals; i els que no existeixen, que solen ser noms o sons.

Aquests noms i sons són coneguts com a nominalisme. Es considera que els conceptes no tenen realitat, són invencions humanes i permeten economitzar el llenguatge.

Defensava que l’existència de Déu era quelcom indemostrable. Ockham acceptava que els fenòmens posseeixen causes, però no sempre es pot determinar quina és la causa d’un fet. Hi ha una primera causa, però no s’afirma racionalment que sigui Déu.