Resum i Anàlisi d'Antígona de Salvador Espriu: Acte per Acte

Primer Acte

El llinatge dels Labdàcides i la maledicció

La primera part de l’obra teatral comença amb un pròleg on s’explica la dura situació que pateix la ciutat de Tebes, a l’antiga Grècia. L’obra comença in media res de la guerra que pateix la ciutat. Abans de començar a narrar l’argument de la peça teatral, cal conèixer la història del llinatge dels Labdàcides i la maledicció caiguda sobre aquesta família reial. Laios, rei de Tebes i fill de Làbdac, del llinatge de Cadmos, es va casar amb Iocasta, germana de Creont. El matrimoni era estèril i, davant la impossibilitat de tenir fills, Laios va meditar, ja que desitjava vivament tenir descendència. Apol·lo li va prohibir satisfer aquest anhel, perquè el fill que tingués el mataria i causaria una gran ruïna a Tebes. Però Laios, ignorant les prediccions de l’oracle, va engendrar Èdip.

Temorós de la desgràcia que anticipava Apol·lo, el rei va ordenar l’abandonament del nadó al bosc, però Èdip es va salvar gràcies a un pastor que el va portar davant dels reis de Corint. Quan va ser gran, va vèncer l'Esfinx, una devoradora d’homes, va tornar al seu lloc d’origen, Tebes, i pel camí va trobar el seu pare, desconegut per a ell, i el va matar. Arribat a palau, Èdip va ser casat amb la reina vídua, Iocasta, la seva pròpia mare, per consell de Creont. Van tenir quatre fills: Antígona, Ismene, Etèocles i Polinices. Quan Èdip descobreix el seu doble crim, s'arrenca els ulls i, solitari i cansat de suportar els maltractaments d’Etèocles i de Polinices, maleeix els seus dos fills mascles: d’ell heretaran tan sols la discòrdia i la guerra. Després de la mort del pare i de Iocasta, els dos germans s’havien de disputar el poder un any cadascú. Però Polinices és desposseït pel seu germà i fuig cap a Argos. Allà planteja la seva venjança: portarà un exèrcit per contraatacar la ciutat de Tebes i el seu rei. I és en aquest punt on ens trobem, on comença la tragèdia teatral que ens mostra Espriu.

La ruïna de Tebes

Les dones de palau, Eurídice, Eurigania i Astimedusa, discuteixen sobre el conflicte bèl·lic que assola la ciutat, que està deixant morir molts homes sense miraments, i veuen arribar la ruïna a Tebes. Astimedusa confia que el destí canviarà i demana que la ciutat es defensi d’aquests atacs que poden acabar amb ella, encara que té els seus dubtes. Eumolp, per part seva, opina que Tebes ja està destinada a la ruïna i es lamenta profundament de les morts.

Etèocles i Antígona: el deure contra la família

Quan apareix Etèocles, les dones li demanen que no s'oblidi dels fills morts i que tingui pietat. Eumolp li explica que Antígona ha anat a veure Polinices per demanar-li que la lluita s’aturi d’una vegada. Etèocles ordena que la busquin. La seva dona, Eurídice, li prega que no la castigui perquè és la seva germana, però ell, entossudit i autoritari, clama que és el rei qui pren les decisions i que ella li deu tota la fidelitat, perquè ha fet una cosa que anava en contra de la ciutat i el poble.

Un cop Antígona es troba amb el seu germà, li explica que sí que s'ha trobat amb Polinices i que ha intentat fer tornar la pau entre ells dos per aconseguir que la guerra s’acabi. Etèocles s’irrita perquè ha parlat amb el seu enemic, i això suposa un crim per a Tebes.

Antígona li fa recordar els moments en què ella els cuidava, perquè ell està molt enfervorit i enfurismat. Etèocles l'acusa d’haver estimat més el seu germà Polinices que a ell, el rei únic i indiscutible de Tebes. Etèocles explica que el motiu pel qual s’ha apoderat del tron ha estat perquè tot el poble odia Polinices i ell mateix es va veure obligat a actuar per defensar-lo. Si Polinices es retira amb el seu exèrcit i el deixa en pau, la guerra arribarà a la fi amb tota seguretat, però si no ho fa, la tragèdia s’esdevindrà. Antígona, però, veu que és impossible el retrobament pacífic entre els dos germans i assumeix amb desgràcia que la pau no hi regnarà mai més.

La batalla a les set portes i la mort dels germans

Creont, l’oncle d’Antígona, Ismene, Etèocles i Polinices, dona la notícia que han entrat a atacar i aconsella a Etèocles que ataqui amb coratge i no amb discursos: vol veure fets i no paraules. A més, diu que seria una llàstima si Etèocles deixés que el rei estranger s’apoderés d’una ciutat tan antiga i reconeguda.

Etèocles no dubta ni un moment i surt amb els seus homes a atacar. La guerra ha començat. Després que Creont conegués l’estratègia dels enemics, Etèocles i ell pacten qui sortiria de cadascuna de les set portes. Creont demana a Etèocles que defensi l’últim portal, on hi haurà el seu germà. Finalment, accepta la proposta perquè Creont el pressiona dient-li que, si no ho fa, la gent li diria covard, i també perquè ha de complir el seu deure com a rei. Antígona, allà present, s’adona de la maledicció del seu pare i de la fi dels seus germans. Abans de marxar, Etèocles demana a Creont que, si mor en la lluita, protegeixi les seves germanes.

El decret de Creont i la rebel·lió d'Antígona

Les dones anaven donant informacions sobre les lluites que s’esdevenien a cada portal. Finalment, és Ismene qui confirma la mort dels dos germans al setè portal. Estaven coberts de ferides i sang. Ella ha vist amb els seus propis ulls el crim que ha deixat la lluita cruel. Antígona i Ismene ploren la mort dels seus dos germans. Tot seguit, Creont es proclama rei de Tebes arran de la mort dels dos reis-germans. Quan ell veu que ploren desconsoladament, els diu que es lamentin per la mort d’Etèocles, que és més digne de compassió que no pas Polinices. El nou rei prepara un funeral digne per a Etèocles i vol que el cos del seu germà sigui exposat nu als ocells durant la nit. Les dues germanes s’hi rebel·len perquè no troben justa la llei imposada per Creont; veuen desigual que un sigui enterrat dignament i l’altre no. Elles, d’altra banda, recordaran el nom dels dos germans en el record i no els oblidaran. El perill els sotjarà dia i nit. L’acte acaba amb Antígona amb els ulls secs, desolada i tràgica, plorant la guerra i la maledicció que ha d’acabar amb la llibertat del poble de Tebes.

Segon Acte

El cos de Polinices i la tempesta

La segona part té lloc als voltants de la ciutat de Tebes, en una nit de tempesta, on hi ha el cos abandonat de Polinices. Aquest acte fa avançar l’acció cap al desenllaç final i ens desvela noves motivacions dels personatges que Espriu anirà perfilant amb més deteniment.

La intervenció de Tirèsias

Eumolp condueix l’endeví Tirèsias cap al lloc on jau el cadàver del rei estranger. Quan l’endeví s’assabenta d’on és, alerta Eumolp que estan incomplint les lleis imposades per Creont, que impedeixen que qualsevol individu s'acosti on és el cos de Polinices. Però el geperut li respon que pot estar ben tranquil, perquè els guàrdies s’han refugiat de la tempesta i, en el cas que els descobreixin, no s’atreviran a dir ni fer res perquè estan davant de Tirèsias. Tot i la porfídia de l’endeví a deixar el lloc, Eumolp el convenç de quedar-se amb ell i li demana ajut: vol que dissuadeixi Antígona dels seus propòsits d'enterrar el cadàver. Tirèsias li diu que no pot fer res contra el sentiment insensat d’Antígona i que s’hi nega rotundament, perquè està posant en perill la seva vida i la dels altres. Vol tornar cap a la ciutat, però Eumolp li descriu l’escena tremendament cruel que ell mateix està presenciant.

Tirèsias opina que Polinices va ser l’únic culpable de la guerra, però que és inadmissible no haver enterrat el cos.

La determinació d'Antígona

Antígona, Ismene i Eurigania també es troben al lloc del cadàver. Antígona els demana que marxin, però elles no volen perquè també senten el dolor i la rancúnia. Eumolp les descobreix i Antígona els explica que han vingut fins allà per enterrar el cos de Polinices, que haurien d’haver honorat i incinerat segons les antigues tradicions de Tebes. Tirèsias torna a anticipar la tragèdia final.

Però Antígona no té por de la mort, perquè sempre n'ha estat envoltada. Fins i tot, és conscient que mai arribarà a envellir, ni coneixerà l’amor d’un marit i d’uns fills. Ismene tampoc vol deixar la seva germana sola i quedar-se ella com l'última del llinatge dels Labdàcides. Antígona insisteix perquè torni.

La decisió final: enfrontar-se al rei

Eumolp, veient que Antígona ha estat l’única persona que l’ha tractat bé, es quedarà al seu costat durant la nit tenebrosa, i Tirèsias, acompanyat d’Eurigania i Ismene, marxarà sense haver-la convençut. Quan estan ells dos sols, Antígona reflexiona sobre tot el que ha passat i el que ha deixat la guerra, i es lamenta de la força i el coratge que va tenir Polinices en la lluita contra Etèocles. Eumolp adverteix a Antígona que els guàrdies ja s’han despertat i li diu que el segueixi per escapar-se. Però a ella li és completament indiferent. Després de pensar-ho, s’adona que és millor marxar encara que no vulgui i, per tant, decideix comparèixer davant el rei per denunciar la llei cruel i injusta que ha imposat.

Tercer Acte

El consell del rei Creont

El tercer acte té lloc dins el palau de Tebes, on governa el rei Creont, germà de la mare d’Antígona, Iocasta. El nou rei de la ciutat i els seus consellers discuteixen diferents assumptes sobre la governació de Tebes. Les intervencions del Conseller Lúdic desvelen la part més fosca de les intencions humanes.

Creont vol refer la ciutat i necessita l’esforç de tots els seus consellers, dels quals espera que l’aconsellin amb sentències justes i prudentes. Es discuteix la falta d’aliments i la fam que està passant el poble de Tebes. Això preocupa bastant, perquè l’exèrcit talla les oliveres i la ciutat no té recursos per a l’autoconsum. El Conseller Lúdic aporta el seu punt de vista sobre com ha de dur la situació el rei.

Creont vol que aquest dia que se celebra l’assemblea sigui una diada de dol i d’homenatge als herois, i que la gent es dediqui a meditar en un greu i religiós silenci per poder reflexionar sobre el futur de la ciutat.

L'advertència de Tirèsias

De sobte, entra Eurídice i li diu que té mals auguris, tot i no creure gaire en les profecies i les pràctiques endevinatòries de Tirèsias. Eurídice tem la desgràcia: el final de la família d’Èdip i Iocasta. Creont, despreocupat per aquest assumpte, no para gaire atenció al que diu la seva dona i la consola dient-li que tot s’arreglarà i la ciutat tornarà a prosperar com ho havia fet abans. A més, vol casar el seu fill gran, Meneceu, amb Antígona.

Quan apareix, altra vegada, l’endeví Tirèsias, li explica que s’esdevindrà molt de dolor si no enterra el cos de Polinices, però que si canvia d’alternativa i decideix enterrar el cadàver, afavorirà així la pau i l’oblit dels odis. Creont, per la seva part, no està disposat a fer el que li diu Tirèsias, i aquest li respon que la sang caurà damunt de casa teva.

La confrontació final: Antígona davant Creont

Un missatger porta la notícia a palau que Antígona, acompanyada de l’esclau Eumolp, ha cobert de terra el cos de Polinices, i que després, en comptes d’intentar fugir i no ser atrapats pels guàrdies, s’han entregat lliurement. En aquest moment, Antígona entra i Creont li pregunta el motiu de la seva acció. Antígona accepta el càstig, però demana que no intercedeixi contra Eumolp. Creont i Antígona tenen una discussió dialèctica davant de tots els consellers. Ella li recrimina que els seus consells han estat fatals per a la seva família i que ha acabat cruelment amb tot allò que es proposava, i ell li diu que part de la culpa de la guerra és dels seus pares per haver començat la maledicció i dels seus germans per lluitar entre ells.

La condemna i el destí dels personatges

Ismene, Eurídice i Tirèsias intercedeixen en favor d’Antígona i Creont, dubtós, demana als seus consellers que es pronunciïn. Finalment, després de deliberar, Antígona és condemnada a la pena màxima i se l’emporten cap al seu destí, al costat d’Eumolp. Per acabar, Antígona manifesta que mor injustament, però que mor amb alegria per haver defensat els seus germans. Ella vol acabar amb aquesta maledicció i que el poble de Tebes pugui seguir treballant.

En aquest moment acaba l’acció. Espriu deixa de banda la mort lenta i agònica que Antígona té a la tragèdia clàssica; no li interessa, sinó la determinació de la princesa i l’assumpció del seu destí. El Conseller Lúcid afegeix una reflexió sobre l’intercanvi d’opinions totalment contràries i preveu els esdeveniments futurs dels personatges: Eurídice, després del disgust, respirarà més tranquil·la; Tirèsias llogarà uns altres ulls experimentats i desvergonyits; Ismene no tindrà descendència; Creont presidirà durant molts anys una organització demagògica i, sense imaginació ni coratge, governarà la ciutat; i Eumolp tindrà una mort ràpida i potser el lapidaran. Finalment, l’obra acaba amb una reflexió per a l'espectador que l’hauria de fer meditar.