Restauració, Revolucions Liberals i Nacionalisme al Segle XIX

La Restauració (1815)

Després de la derrota de Napoleó, les potències vencedores (Àustria, Prússia, Rússia i Gran Bretanya) van dissenyar un sistema polític amb l'objectiu de restablir l'absolutisme i impedir nous moviments revolucionaris. Al Congrés de Viena (1814-1815), dirigit per Metternich (canceller austríac), es van establir els principis de la Restauració: el retorn a l'absolutisme, l'eliminació de la sobirania nacional i la constitució. L'absolutisme va tornar a ser legitimisme, amb el càrrec de monarca hereditari. En alguns països, com França, el retorn complet a l'absolutisme va ser impossible, i es van fer concessions a la burgesia. Lluís XVIII va promulgar una Carta atorgada, reconeixent alguns drets polítics i el funcionament de dues cambres amb atribucions limitades. A l'Imperi Austríac, l'Imperi Rus i Espanya, la Restauració va suposar el retorn a l'Antic Règim, mentre que a Gran Bretanya es va mantenir el sistema parlamentari.

Remodelació de les fronteres d'Europa

Es van remodelar les fronteres d'Europa per equilibrar les forces de les grans potències, repartint-se les restes de l'imperi Napoleònic. Es van establir principis per regir la política internacional:

• Celebració de congressos per arbitrar solucions davant de possibles alteracions de l'equilibri territorial.
• Dret d'intervenció en els països amenaçats per una revolució liberal, amb l'exèrcit de la Santa Aliança.

Les Revolucions Liberals (1820-1848)

Les idees liberals s'havien expandit per Europa. Tres grans onades revolucionàries (1820, 1830 i 1848) van comportar la fallida del sistema de la Restauració i van posar fi a l'absolutisme. Els liberals es van organitzar en societats secretes com els francmaçons (la més important), els carbonaris (italians) i els decabristes (russos). Es consideraven hereves de la Il·lustració i la Revolució Francesa, i volien acabar amb l'absolutisme. Tenien gran influència a les ciutats i confiaven que el poble s'incorporés a l'aixecament un cop hagués començat.

Primera Onada (1820-1824)

El Trienni Liberal (o constitucional) va suposar una fallida temporal del sistema de la Restauració. A Espanya i els estats italians va intervenir la Santa Aliança (1823), amb una dura repressió: molts liberals van ser detinguts o executats, i d'altres exiliats.

Segona Onada (1829-1839)

La intervenció popular va afavorir la derrota del poder aristocràtic a l'Europa occidental. Es va iniciar a França el 1830, on l'enderrocament dels Borbó va donar pas a una nova monarquia constitucional amb Lluís Felip d'Orleans. Aquesta influència va portar a la independència de Bèlgica. A finals de 1830, l'absolutisme desapareixia d'Europa occidental, obrint pas a un liberalisme moderat. Va aparèixer una elit liberal moderada que controlava l'acció política i marginava part de la burgesia i les classes populars. Defensaven el sufragi censatari i limitaven les llibertats (per exemple, les associacions obreres estaven prohibides).

Tercera Onada (1848)

Va posar fi definitivament a la Restauració. La insuficiència de les reformes de 1830 i el malestar pel creixement del capitalisme, que va deteriorar les condicions de vida d'artesans i obrers, van ser factors clau. Es van produir noves reformes: a l'Europa oriental (excepte Rússia) es va abolir el feudalisme, i a l'Europa occidental van sorgir nous ideals democràtics com la sobirania popular i el sufragi universal masculí.

La Revolució de 1848 a França

A París, al febrer de 1848, Lluís Felip d'Orleans va restringir les llibertats. Es va produir un assalt al Palau Reial, la fugida del rei i la proclamació de la República. Un nou govern provisional va implementar reformes polítiques i socials: sufragi universal masculí, abolició de l'esclavitud i la pena de mort, i intervenció de l'Estat en l'economia per garantir el dret al treball dels aturats (creació dels Tallers Nacionals). La celebració de noves eleccions amb sufragi universal masculí va permetre la formació d'un nou govern de republicans moderats, que va tancar els Tallers Nacionals i va eliminar les reformes socials. Al juny de 1848, es va produir un enfrontament entre burgesia i proletariat (obrers i artesans). La rebel·lió va acabar amb la intervenció de l'exèrcit, amb afusellaments i detencions. La burgesia va controlar un nou govern fort, que havia de garantir el règim liberal davant de les aspiracions populars. Al desembre, Napoleó III va accedir al poder i va crear el Segon Imperi (1851).

La Construcció dels Estats Nacionals

La implantació de sistemes liberals va anar acompanyada de la formació d'estats nació i l'emergència de moviments nacionalistes que pretenien fer coincidir les fronteres dels estats amb les de les nacions. L'objectiu dels moviments nacionalistes era la independència de les seves nacions respecte d'un poder polític estranger i la creació d'un Estat propi. El nacionalisme és la ideologia política que sosté el dret dels pobles a decidir sobre ells mateixos. Una nació és un conjunt d'individus que tenen en comú uns lligams culturals propis i volen viure en comunitat. El nacionalisme es va expandir al llarg del segle XIX en defensa d'una Europa de nacions lliures enfront de l'Europa de la Santa Aliança i els imperis absolutistes.

Moviments Nacionalistes (1820-1830)

Les revoltes més importants van ser:

• Grècia (sotmesa a l'Imperi Turc): El 1820 va iniciar una revolta independentista, ja que no compartien els ideals de nació turcs. El Congrés d'Epidaure a Viena (1822) va proclamar la independència, que no va ser acceptada pels turcs fins al 1829.
• Bèlgica: Es va independitzar dels Països Baixos després d'una guerra civil contra els holandesos. Es va formar un govern provisional el 1831, i el 1839 es va establir una monarquia constitucional reconeguda per Holanda.

La revolució de 1848 va tenir un gran contingut nacionalista als països de l'Imperi Austríac (amb una elit absolutista). Va sorgir una"primavera dels poble", amb la rebel·lió a Viena que va provocar la caiguda de Metternich, l'elecció d'una Assemblea Constituent per sufragi universal i l'abdicació de l'emperador. A l'Imperi Austríac es van implementar noves reformes: un sistema liberal moderat amb sufragi censatari i una unificació territorial, modificant l'estructura de les reivindicacions culturals. El 1867 es va establir la monarquia dual d'Àustria i Hongria.

La Unificació d'Itàlia

El 1815, Itàlia estava dividida en diferents estats, alguns sota domini austríac (Llombardia i Vèneto). El 1830 va sorgir el moviment nacionalista Risorgimento. Mazzini, amb el partit Jove Itàlia, volia una república democràtica. El Piemont, l'estat més industrialitzat, va establir una monarquia constitucional sota la dinastia dels Savoia. El rei Víctor Manuel II, ajudat pel seu primer ministre Cavour, va dirigir el procés d'unificació, amb el suport de Garibaldi.

Fases de la Unificació Italiana

1. Conquesta de la Llombardia i els Estats centrals (1859-1860).
2. El Regne de les Dues Sicílies va ser entregat per Garibaldi, que va reconèixer Víctor Manuel II com a rei d'Itàlia (1861).
3. Conquesta del Vèneto i els Estats Pontificis (1870). Roma es va convertir en la nova capital de la nova Itàlia.

La Unificació d'Alemanya

El Romanticisme tenia una base nacionalista, amb filòsofs com Herder i Fichte. El 1815, el Congrés de Viena va establir la Confederació Germànica, formada per 38 estats, entre els quals destacava Prússia, el més industrialitzat. El 1834 es va crear el Zollverein, una unió duanera que permetia la lliure circulació de mercaderies dins de la Confederació, i que va ser el primer pas cap a la unificació. Guillem I, rei de Prússia, ajudat pel seu canceller Otto von Bismarck, va dirigir el procés unificador, derrotant Àustria, Dinamarca i França a la Batalla de Sedan, on va conquerir Alsàcia i Lorena.