Restauració i Revolucions Liberals del segle XIX

Restauració i Revolucions Liberals

La Restauració

Després de la derrota de Napoleó, va començar la Restauració. Els països vencedors (Àustria, Prússia, Rússia i Regne Unit) es van reunir al Congrés de Viena (1815) per intentar restablir les monarquies absolutes. També van remodelar les fronteres d'Europa i van establir dos principis que van dirigir la política internacional: la celebració de congressos (per trobar solucions) i el dret d'intervenció als països amenaçats per una revolució liberal. Prússia, Rússia i Àustria van crear la Santa Aliança.

Liberalisme

El liberalisme defensava la sobirania nacional, una societat formada per ciutadans lliures i iguals, i la separació de poders: Executiu (govern), Legislatiu (parlament) i Judicial (jutges).

Onades Revolucionàries

1820

Revolucions a Espanya, Portugal, Nàpols i el Piemont. Grècia es va independitzar de l'Imperi Turc després d'una guerra cruel (1829).

1830

A França, es va substituir l'últim Borbó (Carles X) i es va proclamar una monarquia constitucional amb Lluís Felip d'Orleans com a rei. Aquest moviment es va estendre a Espanya, estats italians i alemanys, i Bèlgica es va independitzar d'Holanda. Com a conseqüència d'aquestes revoltes, els règims absolutistes van desaparèixer a la majoria de països d'Europa Occidental, i es van imposar governs liberals moderats.

1848 (Primavera dels Pobles)

Profundització del liberalisme a França, zones d'Alemanya i Itàlia, i l'Imperi Austríac. A França, Lluís Felip va abandonar el tron i es va iniciar la Segona República. A la zona italiana, el Regne del Piemont va elaborar una constitució que serviria per a la futura unificació italiana. A la zona alemanya, Prússia va adquirir protagonisme polític.

Unificació Italiana i Alemanya

Itàlia

El 1815, Itàlia estava dividida en estats desiguals. El Papa era sobirà dels Estats Pontificis (capital: Roma). Àustria havia incorporat a l'imperi la Llombardia i el Vènet. A la dècada de 1830, va sorgir el Risorgimento, un moviment d'afirmació nacional. L'organització Jove Itàlia (Giuseppe Mazzini) defensava una república democràtica, unitària i laica. El Piemont, governat per la monarquia liberal de la dinastia Savoia, va impulsar una nova estratègia per a la unificació liderada per Cavour. Amb ajuda francesa, Cavour va derrotar els austríacs (1859).

Alemanya

Les bases del nacionalisme alemany van ser establertes per Herder i Fichte. El Congrés de Viena va establir la Confederació Germànica (39 estats), amb Prússia i l'Imperi Austríac com a principals potències. El primer pas cap a la unificació va ser la creació del Zollverein (unió duanera) el 1834, que promovia el lliure comerç. Prússia s'hi va integrar, però Àustria no. El 1848 es va formar un parlament a Frankfurt. Prússia va rebutjar la corona d'Alemanya. El 1862, Otto von Bismarck, canceller de Prússia, va promoure la unificació sense Àustria. Es van produir tres guerres: contra Dinamarca (1864), contra Àustria i contra França (1870-1871).

Segona Revolució Industrial i Imperialisme

Segona Revolució Industrial

Des de mitjans del segle XIX fins a la Segona Guerra Mundial, es van produir innovacions científiques i noves fonts d'energia com el petroli (explotat a Pennsilvània el 1859) i l'energia elèctrica. Van sorgir noves indústries, es van crear societats anònimes i es va concentrar el capital empresarial (trust, càrtel, hòlding). També van aparèixer noves formes d'organització del treball (taylorisme i cadena de muntatge).

Imperialisme

El domini d'unes nacions sobre unes altres va ser impulsat per factors científicotècnics (exploracions i avenços tecnològics), econòmics (crisi de sobreproducció i necessitat de nous mercats), geoestratègics i polítics (control de rutes i prestigi), i ideològics (racisme i missió civilitzadora).