La Restauració espanyola (1874–1898): bipartidisme, caciquisme i crisi

1. Les claus del nou sistema polític

1.1 Introducció. L’1 de desembre de 1874, el futur rei Alfons XII va publicar des de l’exili el Manifest de Sandhurst, on es posava a disposició dels espanyols per assumir la corona. El pronunciament de Sagunt, dirigit pel general Martínez Campos, va accelerar la seva coronació.

1.2 Un nou règim polític

La restauració de la monarquia va ser promoguda per polítics conservadors, homes de negocis i alts militars que buscaven la defensa de l’ordre social, de la propietat i veien la monarquia com a estabilitzador social. El nou règim va ser dissenyat per Cánovas del Castillo amb l’objectiu d’acabar amb els problemes de la monarquia isabelina. Es basava en l’exclusió de l’exèrcit de la vida política i en l’existència de dos grans partits (Partit Conservador i Partit Liberal), anomenats partits dinàstics, que s’alternaven en el poder en l’anomenat torn pacífic.

Aquest sistema no era democràtic, ja que no reconeixia el sufragi universal masculí del Sexenni i es veia dominat pel caciquisme i el frau electoral com a forma de mantenir el torn i marginar del poder els partits minoritaris i no fidels a la monarquia (republicans, nacionalistes, marxistes, carlins, etc.). D’aquesta forma es buscava construir un Estat política i jurídicament fort, capaç de defensar els interessos dels propietaris i de les elits que el controlaven.

1.3 La Constitució de 1876

Aquesta nova Constitució tenia com a objectiu afavorir l’estabilitat política. Malgrat el seu caràcter conservador, estava redactada amb certa flexibilitat que permetia governar els dos partits sense haver de modificar-la. Incloïa:

• Declaració de drets i llibertats individuals, encara que la seva regulació quedava a l’executiu (els conservadors eren més restrictius, els liberals més permissius).
• Sobirania compartida (Corts i rei) i atorgament d’amplis poders a la monarquia.
• El rei tenia un paper moderador per damunt dels partits polítics: era cap de l’exèrcit, elegia el cap del govern i no era responsable davant les Corts.
• La funció legislativa corresponia a les Corts bicamerals (Congrés i Senat).
• Es mantenia la independència del poder judicial.
• El tipus de sufragi quedava a decisió del govern, per la qual cosa va ser censatari des de 1878 i universal masculí des de 1890.
• Catolicisme com a religió oficial, educació a càrrec de l’Església i manteniment estatal del culte i del clero.
• Centralisme que posava ajuntaments i diputacions sota control del govern i supressió dels furs bascos per garantir la unitat de les lleis a tot el país.

1.4 La fi dels conflictes bèl·lics

El general Martínez Campos va liderar la campanya de l’exèrcit el 1875 que va provocar la rendició carlina a Catalunya, Aragó i València. La guerra va acabar amb la derrota dels focus del País Basc i Navarra el 1876. La conseqüència directa d’aquesta derrota va ser l’abolició del règim foral, de forma que els territoris bascos van quedar sotmesos als impostos i al servei militar comuns de l’Estat.

No obstant això, el 1878 es van estipular una sèrie de concerts econòmics que atorgaven a les províncies basques certa autonomia fiscal, ja que aquestes pagarien anualment una determinada quantitat a l’administració central recaptada directament per les diputacions. La fi del conflicte carlí va facilitar la resolució de la Guerra dels Deu Anys al 1878, amb la signatura del Conveni de Zanjón amb els insurrectes, en el qual s’incloïa una àmplia amnistia, l’abolició de l’esclavitud (1888) i la promesa de reformes polítiques i administratives que permetrien a Cuba tenir representants a les Corts espanyoles.

L’endarreriment i l’incompliment d’aquestes reformes van causar l’esclat de la Guerra Chiquita el 1879 i la insurrecció posterior el 1895.

2. El bipartidisme i el torn pacífic

2.1 Un sistema bipartidista

Cánovas va concebre un sistema bipartidista amb alternança en el govern sense haver de recórrer als pronunciaments. Els partits del torn (partits dinàstics) eren:

• Partido Liberal-Conservador: creat i liderat per Cánovas del Castillo fins al seu assassinat el 1897; substituïa l’antic Partit Moderat.
• Partido Liberal-Fusionista: fundat el 1880 per Sagasta, amb un programa més progressista que incorporava alguns ideals del Sexenni, però dins dels límits del sistema marcats per Cánovas.

No eren partits de masses, sinó partits de notables, és a dir, liderats per caps amb clienteles respectives, òrgans de premsa i suports locals. La missió del líder era mantenir el partit unit. Coincidien ideològicament en allò fonamental: defensa de la monarquia, Constitució, propietat privada i de l’Estat unitari i centralista, tot i que mantenien posicions diferenciades.

2.2 El funcionament del torn dinàstic

L’alternança en el poder entre els partits dinàstics quedava garantida per una manera peculiar de formar govern: quan un govern experimentava desgast o quan els líders consideraven necessari el relleu, se sugeria al rei el nomenament d’un nou govern. El nou president era sempre el líder de l’oposició i rebia amb el càrrec un decret per dissoldre les Corts i convocar eleccions, per així aconseguir suficients diputats per obtenir la majoria parlamentària i poder governar.

El resultat de les eleccions es pactava prèviament entre els dos partits, de manera que l’alternança s’aconseguia de forma artificial i de mutu acord entre els respectius líders. Això evitava la monopolització del poder en un sol partit i les temptacions de recórrer a l’exèrcit, a més d’allunyar del poder aquells aliats no fidels al règim.

2.3 El desenvolupament del torn de partits

Entre els anys 1876 i 1898 el torn va funcionar amb regularitat: sis vegades guanyaren els conservadors i quatre els liberals. Tot i que l’alternança va passar moments difícils, la primera crisi greu del sistema es va donar amb el desastre de 1898, que va erosionar polítics i partits.

La primera etapa de govern conservador comprèn de 1875 fins al 1881. El 1881 Sagasta va formar el primer govern liberal i va introduir reformes com el sufragi universal masculí per als comicis municipals (1882). El 1884 es va donar un nou govern conservador; la mort del rei Alfons XII (1885) va impulsar el Pacte d’El Pardo entre conservadors i liberals per donar suport a la regència de Maria Cristina d’Habsburg i així mantenir la continuïtat de la monarquia i l’alternança en el poder davant la pressió dels carlins i republicans.

El període liberal que va seguir va avançar en matèries de llibertats individuals: es van regular i ampliar la llibertat de premsa, d’expressió i d’associació.

• 1887: la Llei d’associacions permetia entrar al joc polític forces opositores.
• 1888: la Llei del Jurat establia la celebració de judicis amb jurat i inclou mesures relacionades amb l’abolició de l’esclavitud.
• 1889: nou Codi civil.
• 1890: sufragi universal masculí per a majors de 25 anys a les eleccions generals.

Al 1890 els conservadors tornaren al poder, fins al 1892 quan s’establiren de nou els liberals. El 1895 Cánovas va tornar a la presidència (conservadors) fins al seu assassinat el 1897. Durant l’última dècada el personalisme va anar deteriorant els partits, causant dissidències internes i la descomposició progressiva del sistema.

3. Era democràtic el sistema de la Restauració?

El règim polític de la Restauració se sostenia en un sistema electoral caracteritzat pel caciquisme, la corrupció electoral i l’abstenció generalitzada. El caciquisme es fonamentava en la influència de determinades personalitats (cacics) sobre la societat. Gràcies al seu poder i autoritat forçaven el comportament dels votants, amb major fortalesa al món rural.

El procés electoral començava amb la preparació de les eleccions mitjançant l’«encasellat», on el Ministeri de Governació emplenava les caselles corresponents a cada districte electoral amb el nom del candidat que el govern havia decidit que eixiria elegit. El governador civil de cada província traslladava les instruccions del Ministeri als cacics. Per aconseguir els resultats pactats es recorria al frau electoral (conjunt de trampes que adulteraven els resultats electorals, també conegut com a «pucherazo» o «tupinada»), ja fos manipulant el cens (evitant el vot de certs electors o incloent el de morts) o les actes, comprant i falsificant vots o coaccionant l’electorat.

Es buscava constantment desincentivar el vot per tal d’aconseguir la major abstenció possible i així facilitar el frau. Aquest sistema es va mantenir durant la fi del segle XIX, garantint sempre que els partits dinàstics ocupessin un 80% dels vots i que el partit del govern obtingués sempre un 60–65% del total.

4. Les forces polítiques marginades del sistema

La Restauració va deixar fora del sistema polític grans sectors socials com el camperolat, els obrers industrials, les classes populars urbanes i fins i tot part de les classes mitjanes. Tot i que aquesta exclusió va generar moviments d’oposició, els mecanismes del torn bipartidista impedien que aconseguissin una representació real i un accés efectiu al poder.

4.1 El republicanisme

Els republicans, malgrat la repressió dels primers anys i les divisions internes, defensaven valors comuns: la república com a forma d’Estat, la necessitat d’impulsar reformes socials per millorar la vida dels més humils, la confiança en el progrés científic i educatiu i l’establiment d’un Estat laic. Els diversos corrents inclouen:

• El possibilisme de Castelar (que acabarà integrant-se al liberalisme).
• El progresisme de Ruiz-Zorrilla (amb opcions que consideraven l’intervenció militar per arribar al poder).
• El centralisme de Salmerón.
• El federalisme democràtic de Pi i Margall, defensor de la revolució popular.

Inicialment optaren per la conspiració i el retraïment electoral, però posteriorment es van integrar en la via política i social a través de la premsa i de les associacions i, amb el sufragi universal masculí de 1890, aconseguiren alguns escons. A principis del segle XX, el republicanisme va créixer sobretot a les ciutats, destacant el lerrouxisme a Catalunya i el blasquisme a València.

4.2 El carlisme

El carlisme va quedar profundament afeblit després de la derrota de 1876, perdent capacitat d’organització i base social, limitada principalment a les províncies forals. La consolidació del nacionalisme basc i català i la integració de l’Església al sistema restauracionista el van deixar sense suports tradicionals. L’intent de modernització impulsat per Vázquez de Mella amb l’Acta de Loredán el 1886, que proposava mantenir el tradicionalisme acceptant alhora el nou ordre liberal, va provocar una escissió interna amb el sector integrista liderat per Nocedal.

4.3 L’expansió del PSOE

La repressió del moviment obrer a l’inici de la Restauració el va deixar debilitat, però amb la legalització de les associacions obreres el 1887, sota govern liberal, va poder revifar. El PSOE, dirigit per Pablo Iglesias, apostava per la participació política i denunciava les condicions laborals mitjançant organismes com la Comissió de Reformes Socials.

El 1886 Pablo Iglesias va fundar el diari El Socialista, que va servir per coordinar i difondre les seves idees, i el 1888 es va crear la UGT com a sindicat socialista. El sufragi universal masculí de 1890 i els efectes socials del desastre colonial del 1898 afavoriren el seu creixement, que culminà amb l’elecció de Pablo Iglesias com a primer diputat socialista el 1910 amb suport republicà.

5. L’auge de nacionalismes i regionalismes

La política centralista de la Restauració, basada en la uniformitat legislativa i administrativa, va generar reaccions territorials que reivindicaven autogovern, especialment en regions amb identitat cultural forta o amb un desenvolupament econòmic diferencial.

5.1 Els orígens del catalanisme

A Catalunya, la industrialització va crear una burgesia potent i, alhora, la Renaixença cultural iniciada cap al 1830 va recuperar la llengua i la literatura catalanes. Això va donar pas a un catalanisme polític que defensava la nacionalitat catalana i l’autogovern, amb dues orientacions principals: una tradicionalista i catòlica representada per Torras i Bages, i una altra republicana i federalista encapçalada per Valentí Almirall, fundador del Centre Català i impulsor del Memorial de Greuges de 1885 enviat a la regent.

La Unió Catalanista va aprovar les Bases de Manresa el 1892, que reclamaven institucions pròpies. Després del desastre del 1898, la burgesia va organitzar la Lliga Regionalista el 1901 amb Prat de la Riba i Cambó, que es va convertir en la força política catalana més influent durant el primer terç del segle XX.

5.2 Sabino Arana i el nacionalisme basc

La supressió dels furs bascos el 1876 i la gran immigració obrera causada per la industrialització de Biscaia van alimentar un discurs que defensava la identitat basca. Sabino Arana va desenvolupar un nacionalisme fonamentat en la religió catòlica, el rebuig a l’estranger i la idea d’una nació basca diferenciada per raça i tradició. Va fundar el Partit Nacionalista Basc a Bilbao el 1895 i va crear símbols com la ikurriña i el terme Euskadi.

Encara que al principi el seu discurs era radical, Arana va moderar les seves pretensions cap a un autogovern dins d’Espanya, la qual cosa afavorí el suport de la burgesia davant el creixement del moviment obrer.

5.3 El galleguisme

A Galícia, intel·lectuals del Rexurdimento com Rosalía de Castro reivindicaren la llengua gallega com a vehicle literari i identitari. Figures com Brañas i Murguía atribuïren el subdesenvolupament gallec a la dependència política i reclamaren autonomia, aconseguint que el 1887 es proposés un projecte de Constitució per a l’Estat gallec dins d’un sistema federal.

5.4 Valencianisme, aragonesisme i andalusisme

Al País Valencià, la Renaixença cultural protagonitzada per Llorente, Llombart i Blasco Ibáñez va posar en valor la llengua i les tradicions. A principis del segle XX, el valencianisme va evolucionar políticament amb iniciatives com València Nova (1904), el Centre Regionalista Valencià i la Unió Valencianista Regional (1918), que exigien el reconeixement de la identitat valenciana, el dret a l’autogovern i una organització territorial pròpia dins d’una futura federació espanyola.

A Aragó, el moviment aragonesista sorgí de la defensa del dret civil propi i del passat institucional, amb Joaquín Costa com a figura regeneracionista destacada i defensor dels interessos del camperolat. A Andalusia, el republicanisme federal va inspirar la Constitució regional de 1883, precedent de l’andalusisme posterior desenvolupat per Blas Infante com a projecte de recuperació cultural i autonomia.

6. La guerra contra els EUA i la pèrdua de les últimes colònies

La política espanyola intentava evitar el conflicte amb els Estats Units, però una part important de la població i de la classe política nord-americana era favorable a la intervenció. Els Estats Units van aprofitar la insurrecció cubana per donar suport als insurrectes; el president McKinley, per exemple, va autoritzar enviaments d’armes per mar (1897).

El 1898 es va produir l’explosió del Maine, que els Estats Units van utilitzar com a pretext per llançar un ultimàtum al govern espanyol sobre la sobirania de l’illa; la negativa espanyola va donar lloc al conflicte entre ambdós països. Aquell any va començar també la insurrecció filipina amb el suport dels EUA. La destrucció de la flota espanyola en dos grans combats navals va forçar el govern a signar el Tractat de París, on es cedien Cuba, Puerto Rico i Filipines als Estats Units.

El 1899 es van vendre les últimes colònies del Pacífic a Alemanya davant la incapacitat d’Espanya de mantenir-les.

7. Les conseqüències de la crisi del 1898

La derrota contra els Estats Units va resultar una humiliació per a tota la societat i va comportar una commoció col·lectiva coneguda com a «desastre del 98». Va despertar les consciències sobre la situació del país i va infondre pessimisme; això es va reflectir en les obres de la Generació del 98, autors que analitzaven el «problema d’Espanya» i advocaven per la regeneració moral, social i cultural del país.

La pèrdua de les colònies no va ser tan desastrosa com aparentava i fins i tot va tenir un efecte beneficiós a mitjà termini: la tornada dels capitals cubans va ser l’origen de nous bancs i d’una regeneració econòmica a començaments del segle XX. A llarg termini va ser més problemàtic, perquè es van perdre ingressos de les colònies i mercats preferents. El desastre va posar en situació crítica el sistema de la Restauració i els partits dinàstics. La crisi va estimular els nacionalismes, que denunciaven la incapacitat dels polítics, i va fer sorgir el corrent regeneracionista, que evidenciava la necessitat de renovació de la política i la societat espanyola.

Context internacional

Després de la derrota de Napoleó, Europa va tornar a les monarquies tradicionals amb el Congrés de Viena, intentant frenar les idees liberals. Al segle XIX es van produir grans canvis com la Revolució Industrial, el nacionalisme i la unificació d’Itàlia i d’Alemanya, mentre l’imperialisme europeu s’estenia pel món. En aquest context, Cuba va continuar com a colònia espanyola fins a la seva independència el 1898, fet que marcà el final de l’imperi espanyol.