La Restauració a Espanya (1875-1931)

1. El Reformisme Dinàstic

El desastre del 98 va fer evident les deficiències del règim de la restauració i va donar lloc a un reformisme polític basat en idees regeneracionistes. Al 1902 va començar la segona etapa de la Restauració.

1.1. El fracàs del primer govern regeneracionista

El 1899, Maria Cristina va nomenar un nou líder conservador, Silvela, que va impulsar reformes descentralitzadores i fiscals.

Es va proposar un projecte de:

• Descentralització administrativa
• Nova política pressupostària que apujava els tributs sobre els productes de primera necessitat i creava impostos nous per poder pagar els deutes de la guerra de Cuba.

Això va provocar una protesta a Catalunya, amb el Tancament de Caixes, on els comerciants es van negar a pagar impostos. El govern va respondre amb repressió, empresonant els rebels i susprenent les garanties constitucionals a Barcelona. Aquest esdeveniment va marcar la ruptura entre les èlits econòmiques catalanes i els partits dinàstics, consolidant el catalanisme com a alternativa a la Restauració.

1.2. Les opcions del reformisme

Al 1902 Alfons XIII va pujar al tron. Tendències dels corrents reformistes o regeneracionistes:

• Partits del torn dinàstic: Criticaven el frau electoral i promovien una revolució des de d’alt per evitar la revolució de masses. Silvela i Maura (Partit Conservador) i Canalejas (Partit Liberal).
• Partits marginats del sistema (republicans, socialistes, catalanistes...): Buscaven mobilitzar l’opinió pública per desbancar els partits del torn.
• Regeneracionisme intel·lectual i literari: (Liderat per membres de la Generació del 98.) Reflexionaven sobre la decadència d’Espanya i la necessitat de regeneració. Destaca Joaquín Costa, qui proposava reformes econòmiques i educatives per modernitzar la societat.

1.3. El reformisme conservador

A causa del fracàs dels governs regeneracionistes (Silvela i Sagasta), el líder conservador (Antonio Maura) va fer-se càrrec del govern. Va intentar regenerar el sistema formant una nova classe política que tingués el suport social de les “masses neutres”. El seu projecte pretenia:

• Va lluitar contra el caciquisme amb noves lleis electorals. Llei d'administració local i la Llei electoral.
• Mesures proteccionistes per impulsar l'activitat industrial espanyola.
• Va intentar integrar el catalanisme amb més autonomia local.
• Va millorar les condicions laborals amb diverses lleis.
• Va impulsar una política exterior activa, incloent la intervenció a Marroc.

El tarannà autoritari de Maura, la falta d’entesa amb el Partit Liberal i sobretot la política repressiva de la Setmana Tràgica del 1909 el van fer dimitir.

1.4. El reformisme liberal

Sota el lideratge de Canalejas, el Partido Liberal va intentar implementar reformes regeneracionistes, incloent la separació Església-Estat i la reforma fiscal.

També va abolir el sistema de quintes i va millorar lleis laborals. Tot i això, la repressió de les vagues va continuar. Davant dels moviments nacionalistes i regionalistes, elaborar un projecte de Llei de mancomunitats, aprovat al 1914. L'assassinat de Canalejas el 1912 va posar fi a aquesta etapa, agreujant la crisi dels partits del torn.

2. Les Forces Polítiques d'Oposició

L'oposició a la Restauració era representada pel republicanisme, carlisme, nacionalisme català basc i per les dues tendències del moviment obrer, l'anarquista i socialista.

2.1. El nou republicanisme d'Unión Republicana

El Partido Liberal era la principal oposició política i la majoria parlamentària al Congrés dels Diputats, especialment fort a les zones urbanes on el vot era més lliure. Al 1903, Unión Republicana va sorgir com una coalició destinada a unir els grups republicans sota Nicolás Salmerón.

2.2. El republicanisme lerrouxista

Alejandro Lerroux, líder republicà, adoptava un discurs radical i demagògic a Barcelona, atreient les classes populars amb retòrica anticlerical. Després de les eleccions del 1907, la Unión Republicana es va apropar al catalanisme, mentre Lerroux va fundar el Partido Republicano Radical al 1908. Va perdre influència després de la Setmana Tràgica, moderant el seu discurs i traslladant-se a Madrid.

2.3. Els partits catalanistes

La Lliga Regionalista es va consolidar com a partit predominant a Catalunya (principi segle XX). Reclamava l'autonomia per a Catalunya i volia intervenir en la política espanyola per modernitzar i descentralitzar l'Estat.

La Lliga va haver de fer cara a l'expansió del republicanisme lerrouxista i a les discrepàncies ideològiques internes.

Al 1901 van tenir èxit a les eleccions però a les del 1903 i 1905 s'hi van imposar les forces republicanes. Les desfetes electorals de la Lliga van evidenciar els desacords entre:

• Un grup d'intel·lectuals i professionals més progressistes que eren intransigents a l'hora de negociar les reivindicacions catalanistes amb el govern de Madrid.
• La majoria de dirigents del partit, partidaris d'una política possibilista que permetés arribar a acords.

La crisi dels dos sectors va esclatar el 1904, arran de la visita del rei Alfons XIII quan un grup de regidors de la Lliga van desobeïr els acords del partit de boicotejar la visita reial. Llavors alguns militants van fundar el Centre Nacionalista Republicà.

2.5. El socialisme

El PSOE va establir aliances amb partits republicans i va entrar al Parlament amb la Conjunción Republicano Socialista. Sota el lideratge de Francisco Largo Caballero, va augmentar la seva influència després de 1917. Malgrat radicalitzar-se, va rebutjar unir-se a la Internacional Comunista el 1921, provocant una escissió que va donar lloc al Partit Comunista d'Espanya.

A Catalunya, el PSOE no va tenir una presència tan forta.

2.6. El nacionalisme basc i gallec

El Partit Nacionalista Basc va augmentar la presència electoral i la influència en la societat. El 1916, es va reanomenar Comunió Nacionalista Basca amb una posició més moderada, defensant la industrialització i el progrés econòmic. Al País Basc, el nacionalisme es va lligar a un moviment polític.

Dins la Comunió Nacionalista Basca coexistien dues tendències: els partidaris de la independència i els defensors de l'autonomia.

A Galícia el primer pas del galleguisme cultural al polític va ser:

• la creació de les Irmandades da Fala, una organització que va impulsar l’ús del gallec.
• La creació de A Nosa Terra, un diari que va ser portaveu dels que aspiraven a convertir el galleguisme en una força política.

3. L'Obrerisme Anarquista a Catalunya

L'any 1910, el sindicat barceloní Solidaritat Obrera va impulsar la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), basada en la independència del proletariat, l'enderrocament del capitalisme, l'apoliticisme, l'abstencionisme electoral i la unitat sindical. La CNT es va convertir en la principal organització obrera a Catalunya i Andalusia. Al 1919, la vaga de La Canadenca a Barcelona va paralitzar el 70% de la indústria, però va acabar amb una dura repressió patronal, incloent l'ús de pistolers per aturar vagues i reprimir els sindicalistes. L'activisme obrer també va respondre amb violència, creant una situació coneguda com a "època del pistolerisme" (1918-1923).

4. De Solidaritat Catalana a la Mancomunitat (crisi 1905)

Lleis de jurisdiccions

La crisi del 1905 a Catalunya va tenir el seu punt àlgid amb l'incident del Cu-Cut, una revista satírica. Els diputats catalanistes al Congrés van ser rebutjats i la premsa de Madrid va iniciar campanyes en contra. Hi va haver assalts a la seu del Cu-Cut! i La Veu de Catalunya.

Incident del Cu-Cut: episodi clau de la crisi del 1905. El Cu-Cut era una revista satírica i crítica que va provocar la ira de les autoritats amb les seves caricatures i articles contestataris.

El govern, en resposta als incidents, va suspendre les publicacions i va proposar una llei el 1906 que posava sota jurisdicció militar les ofenses contra l'exèrcit i la unitat de la pàtria, tant orals com escrites. (Llei de jurisdicció)

Formació i crisi de Solidaritat

El rebuig a la Llei de Jurisdiccions va unir forces polítiques catalanes en Solidaritat Catalana (origen d’aquesta) el 1906. Van presentar-se unides a les eleccions del 1907 amb el "Programa del Trívoli", defensant l'abolició de la llei i l'autogovern per Catalunya, obtenint 41 dels 44 escons

La Mancomunitat de Catalunya

La Mancomunitat va ser el primer òrgan administratiu català després del 1714 i la principal concessió d’autogovern aconseguida pel catalanisme.

• Proposta de mancomunar les 4 diputacions al 1911 per part de la Diputació de Barcelona, acceptada pel govern liberal de Canalejas, però aturada per la seva mort.
• Al 1913, el govern conservador publica un decret autoritzant les diputacions provincials a mancomunar-se amb finalitats administratives.

L'obra de govern es va centrar en dues àrees clau:

• Creació d'infraestructura de serveis públics i administratius per impulsar el desenvolupament econòmic
• Foment de la llengua i la cultura catalanes a través d'un projecte educatiu i cultural

5. Setmana Tràgica i les seves conseqüències (crisi de 1909-1917)

La política colonial al Marroc

A partir de 1906, Espanya va iniciar la seva expansió al nord d'Àfrica, culminant amb la creació d'un protectorat franco-espanyol al Marroc arran de la Conferència d'Algesires (1906) i el Tractat Hispanofrancès (1912). A Espanya li van atorgar una franja al Rif i un enclavament a la costa atlàntica.

Aquesta expansió es va motivar per interessos econòmics i la voluntat de restaurar el prestigi de l'exèrcit, amb l'objectiu de convertir Espanya en una nova potència colonial.

La presència espanyola al Rif va ser enfrontada per les tribus berbers, organitzades en cabiles, desencadenant atacs contínues. Després d'una derrota significativa a Melilla el 1909, Espanya va incrementar la presència militar al Rif, incloent-hi tropes de reservistes per evitar més derrotes, molts d'ells casats.

La Setmana Tràgica de Barcelona

L'enviament de reservistes va desencadenar un moviment de protesta a Barcelona, amb suport d'anarquistes, socialistes i republicans. Els incidents van començar el 18 de juliol durant l'embarcament de les tropes al port. Solidaritat Obrera va convocar una vaga general per al 26 de juliol. La revolta va durar una setmana, amb barricades, enfrontaments amb les forces de l'ordre i incendis d'establiments religiosos. Les autoritats van declarar l'estat de guerra i van enviar reforços per reprimir les manifestacions, causant ferits i morts. La repressió va radicalitzar el moviment, però la situació es va normalitzar el 29 de juliol. La repressió posterior va ser severa.

Les conseqüències polítiques

• Desestabilització dels partits del torn dinàstic i la caiguda del govern de Maura.
• La repressió va unir liberals i republicans en la crítica al govern.
• El rei va dissoldre les Corts i va entregar el poder al líder liberal Canalejas que fins al seu assassinat (1912) va dur a terme l’últim intent reformista des de dins del sistema.
• Els dos partits dinàstics es van quedar sense líders, el que va provocar la seva fragmentació i la seva pèrdua de força política

Aquesta debilitat política i les conseqüències del 1909 van comportar una reorganització de l’oposició:

• El republicanisme es va enfortir amb la creació d'un nou partit de caràcter moderat, el Partido Reformista (1912), i amb la formació de la Conjunción Republicano Socialista.
• El republicanisme lerrouxista va quedar desacreditat a causa del paper ambigu que va tenir durant la Setmana Tràgica.
• El trencament definitiu de la coalició Solidaritat Catalana

6. La Crisi del 1917 (La triple crisi)

A principis de 1917, Espanya enfrontava un descontentament social exacerbat per la Primera Guerra Mundial. La crisi va esclatar al març quan la CNT i la UGT van convocar una vaga contra l'encariment dels productes bàsics. El govern Dato va respondre suspendre les garanties constitucionals, tancar les Corts i imposar la censura de premsa. La situació es va agreujar durant l'estiu del 1917, conduint el govern a fer front a una crisi generalitzada:

• Les organitzacions sindicals van convocar una vaga general (conflicte obrer).
• Els militars, que estaven en desacord amb el sistema d'ascensos dels oficials, que s'obtenien majoritàriament per mèrits de guerra i beneficiaven els militars africanistes, es van organitzar en unes juntes de defensa (conflicte militar).
• Els partits opositors es van reunir en una Assamblea de Parlamentaris catalans convocada per la Lliga Regionalista. Els reunits exigien la formació d'un govern provisional, la elaboració d'una nova Constitució i la descentralització de l'Estat (conflicte polític).

La reacció del govern va ser molt repressiva:

• La vaga obrera va ser reprimida durament per l'exèrcit i es va empresonar i sotmetre a consell de guerra els membres del comitè de vaga.
• Les juntes de defensa militars es van dissoldre i el govern va prohibir la reunió de diputats i senadors del 19 de juliol.

Amb el perill d'una revolta generalitada, l'exèrcit va donar suport a la monarquia, i la burgesia també va retrocedir per la por de la revolució social. El fracàs del moviment va permetre que el sistema es mantingués durant cinc anys més.

El rei va voler donar més estabilitat al sistema i va formar un govern de concentració, integrat per conservadors, liberals, reformistes i catalanistes de la Lliga al 1917.

7. La Descomposició del Sistema Parlamentari (1918-1923)

A partir de 1918, la crisi de la Restauració es va intensificar amb problemes econòmics i socials, la radicalització del moviment obrer i el desastre de la Guerra del Marroc.

7.1. Crisi econòmica i agitació social

La fi de la Primera Guerra Mundial va causar crisi econòmica amb inflació i pèrdua massiva de feina. Els sindicats van convocar vagues i protestes, incloent-hi la notable vaga de La Canadenca el 1919, amb incidents de pistolerisme.

La Canadenca → Els treballadors de "Regs i Força" de Barcelona es van enfrontar als empresaris en una vaga de 7 setmanes, rebutjant la reducció de sous. Després de negociacions, van aconseguir una jornada laboral de 8 hores i alliberament de presos. La creació del Sindicat Lliure va portar a la violència amb pistolers, amb moltes víctimes entre els treballadors i els pistolers

Al final uns pistolerismes maten a Salvador Seguí conegut com el noi del sucre (sempre tenia un tarro de sucre a la boca). Aquest, és un líder sindical i deien que sabia parlar molt bé. Aquesta època es coneix com l'època del pistolerisme 1919 - 1923.

La llei de fugues → si et cridaven qualsevol agent de l'autoritat et donava l'auto, i tu marxaven et poden disparar i això va donar origen a més escarments.

7.2. La descomposició política i el primer projecte d'Estatut

Durant la Restauració, la fragmentació dels partits dinàstics va evitar la formació de majories parlamentàries estables. Malgrat els intents de crear governs de concentració, cap va tenir èxit. (El més important pels governs de concentració va ser el Govern Nacional, presidit per Maura al 1918) A Catalunya, es va proposar un Estatut d'autonomia el 1919, però va ser rebutjat a Madrid. Tot i tensions, la Lliga catalana va ajornar les seves demandes per donar suport al govern central davant l'escalada de les tensions socials.

7.3. El problema del Marroc: Annual

El domini del protectorat del Marroc va tenir suport militar i empresarial, però l'opinió pública espanyola estava en contra d'una nova guerra. L'atac mal plantejat all 1921, amb suport del rei, va acabar en una derrota desastrosa (derrota d'Annual), causant moltes víctimes espanyoles. Això va provocar indignació i crides a abandonar el Marroc, amb una comissió d'investigació que va revelar corrupció i ineficàcia a l'exèrcit.

8. La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

El sistema constitucional i parlamentari es va acabar amb un cop d'Estat militar que va implantar una dictadura. L'argument per justificar el cop era que el règim constitucional estava desprestigiat i que hi havia perill de revolució social. En realitat, es volia frenar la reforma constitucional i impedir que a les Corts es debatés l'expedient Picasso.

8.1 La fallida del règim constitucional

En abril de 1923, un govern liberal proposà reformes a la Constitució. Però, el capità general de Catalunya, Primo de Rivera, liderà un cop d'Estat el 13 de setembre, demanant el poder per als militars. El rei no destituí els insurrectes i el govern dimití. Primo de Rivera justificà el cop criticant els polítics. La burgesia, el rei i part de l'exèrcit acceptaren la dictadura, mentre la majoria de la població reaccionà amb indiferència. La dictadura no trobà molta oposició inicialment, tret d'un intent de vaga general de la CNT.

8.2. El Directori militar (1923-1925)

Alfons XIII va nomenar Primo de Rivera president d'un nou govern, conegut com a Directori, integrat només per militars. Les primeres mesures van ser:

• Declarar l'estat de guerra a tot el país (fins 1925)
• La suspensió de la Constitució
• La dissolució del Parlament
• Il·legalització dels partits polítics i les organitzacions obreres
• Prohibició de l'ús de símbols catalanistes (bandera i himne) i va restringir l'ús de la llengua catalana a l'àmbit privat.

El Directori militar va dissoldre ajuntaments per acabar amb el caciquisme i va reprimir durament la CNT per aturar la conflictivitat obrera. Primo de Rivera va intervenir militarment al Rif, derrotant Abd el-Krim.(final de la guerra del Marroc) Es van realitzar reformes socials com la regulació del treball femení i la promoció d'habitatges obrers.

8.3. El Directori civil (1925-1930)

Primo de Rivera va establir un Directori civil a finals de 1925, buscant suport entre conservadors, banquers i industrials. Va adoptar un model similar al de Mussolini, creant la Unión Patriótica com a base de suport sense ideologia clara, sense convocar eleccions ni canviar partits.

Es va crear el Consell de Treball per controlar la conflictivitat laboral amb representació obrera i empresarial, regulant salaris i negociacions sota supervisió estatal. La UGT hi va col·laborar breument, mentre la CNT s'hi va oposar i molts anarcosindicalistes van ser perseguits. Es va convocar una Assamblea Nacional Consultiva el 1927 per institucionalitzar el règim, però no va tenir èxit en substituir la constitució democràtica anterior.

8.4. L'actuació anticatalanista de la dictadura

Primo de Rivera, inicialment tolerant amb el catalanisme, va adoptar mesures anticatalanistes inesperades, com la dissolució de la Mancomunitat i la prohibició de manifestacions en català i l'ús de la bandera catalana. Es va censurar la premsa i es van prendre mesures de castellanització en institucions i educació. Inclús el FC Barcelona va ser afectat amb el tancament del camp després d'una protesta durant l'himne espanyol.

8.5. L'oposició a la dictadura

• Republicans: Van fer una campanya de desprestigi del règim nacional i internacionalS.
• Sectors de l'exèrcit: Van organitzar conspiracions, com la sanjuanada del 1926, un intent fallit de cop d'Estat.
• Intel·lectuals i estudiants universitaris: Van criticar la dictadura i van denunciar la censura de premsa i la falta de llibertat d'expressió. Com a conseqüència alguns van ser perseguits com Miguel de Unamuno.
• Sectors catalanistes: L'oposició es va unir contra les polítiques del Directori que van eliminar la Mancomunitat i van prohibir l'ús públic del català.
• L'oposició obrera: Tenien l'objectiu d'augmentar la influència anarquista al si de l CNT, el 1927 es va constituir la Federación Anarquista Ibèrica (FAI)
• PSOE va entrar en contacte amb els grups republicans que volien posar fi a la dictadura i substituir la monarquia per un règim republicà.

9. Per què va caure la monarquia el 1931?

La crisi econòmica mundial de 1929 debilita la dictadura de Primo de Rivera, qui dimiteix i mor. Alfons XIII intenta restaurar el règim constitucional, però l'oposició republicana, amb el suport del Pacte de Sant Sebastià, (un acord per acabar amb la monarquia.) guanya les eleccions municipals de 1931. Això porta a la proclamació de la Segona República Espanyola i a l'exili del rei.

Joves Bàrbars....

a) És un article de font primària escrit per Alejandro Lerroux públicat concretament a La Rebeldía l'1 de setembre de 1906 i és un exemple de literatura política i revolucionària anarquista.

b) Aquesta font es situa en la etapa de la Restauració (1875-1931), en la seva segona etapa concretament el 1906.

c) Rebeldia i radicalisme: La crida als "joves bàrbars" per destruir esglésies, violar monges, cremar registres de propietat i, en general, desafiar les estructures de poder establertes, reflecteix un fort sentiment de rebuig i radicalisme enfront de l'ordre social i religiós existent. Aquesta idea ressalta la necessitat percebuda de canvis profunds i la voluntat de prendre mesures extremes per aconseguir-los.

Mobilització de la classe obrera: La convocatòria per mobilitzar la classe obrera és un altre aspecte destacat de la font. Aquesta crida suggereix una consciència de classe i una voluntat de solidaritat entre els treballadors per desafiar l'estructura social existent i buscar una transformació radical. Això reflecteix el fort activisme obrer present en el context històric, caracteritzat per vagues, protestes i organització sindical.

2A)

La vaga del 1902 va ser una protesta obrera motivada per les precàries condicions laborals i l'augment dels preus dels productes bàsics. Això va reflectir el malestar de la classe treballadora i va marcar l'inici d'una creixent agitació social a Espanya.

La Setmana Tràgica del 1909 va ser una revolta popular a Barcelona en resposta a l'enviament de tropes a Marroc i a la percepció de molts catalans que la guerra era una estratègia per desviar l'atenció dels problemes interns. Va acabar amb una violenta repressió per part de l'exèrcit, exacerbant les tensions entre la població i el govern central.

L'impacte econòmic i social de la Primera Guerra Mundial, juntament amb la vaga del 1917, van ser manifestacions del malestar causat per la crisi econòmica, la inflació i la pèrdua d'ocupació. La vaga del 1917 va ser una resposta a les difícils condicions de vida, amb els sindicats lluitant contra l'encariment dels aliments bàsics.

La vaga de La Canadenca el 1919 va ser un important conflicte obrer a Barcelona que va ser durament reprimida per empresaris i pistolers, causant nombroses víctimes entre els treballadors i els mateixos pistolers.

Les principals organitzacions obreres van ser Solidaritat Obrera, la Unió General de Treballadors (UGT) i la Confederació Nacional del Treball (CNT), sent aquesta última la principal organització obrera a Catalunya i Andalusia. El pistolerisme es refereix a la violència utilitzada per empresaris i pistolers contra sindicalistes i treballadors durant aquest període.

Aquests esdeveniments van contribuir a la inestabilitat política i social que va culminar amb la dictadura de Primo de Rivera el 1923.