La Restauració a Espanya (1875-1898): Política, Economia i Catalanisme

La Restauració: De l’Inici al Desastre (1875-1898)

Els Fets Polítics (1875-1898)

L'endemà, Antonio Cánovas del Castillo fou nomenat president de govern provisional, havent redactat a principi de mes el manifest de Sandhurst. La dinastia borbònica acabava de ser restaurada. Durant aquesta primera fase de la restauració, van succeir els següents fets polítics:

Fi de la Guerra Carlina

Són tres els individus que van acabar amb la tercera guerra carlina: Cánovas, Alfons XII i Ramon Cabrera. Cánovas va dirigir-se al nord d’Espanya per lluitar en contra dels carlins, mentre que el rei oferí una amnistia pacífica que convidava tothom a adherir-se a la nova monarquia constitucional. Cabrera va acceptar aquesta amnistia amb Alfons i va fer un manifest a totes les tropes carlines convidant-los a abandonar la guerra, que ja estava prop de la derrota, un gest que el rei va premiar atorgant-li tots els títols. La guerra va acabar el març de 1876. A Catalunya, el carlisme va continuar a l'interior i en medis rurals, desembocant més endavant en la branca conservadora del catalanisme polític, a través de les postures autonomistes recolzades des dels diaris Lo Mestre Català i El Correo Catalán (1876), oposant-se a les mesures centralistes i uniformistes dels governs liberals, la defensa de furs i els privilegis tradicionals, situant-se en l’extrema dreta de l’arc parlamentari dins de la vida política.

El Bipartidisme

Sorgiren durant la restauració i sota la direcció política de Cánovas del Castillo, dos grans partits polítics que representaren l’esquerra i la dreta. El partit de dretes, liderat per Cánovas, duia el nom de Partit Conservador, format per personatges de l’antic Partit Moderat, de la Unió Liberal i d’un sector del Partit Progressista. Mateo Sagasta va dirigir el Partit Liberal Fusionista, més endavant Partit Liberal, compost per personatges procedents dels sectors demòcrata, radical de la tendència d’esquerres del Partit Progressista i dels republicanisme moderat, rebent suport dels professionals liberals, comerciants, banquers, militars i funcionaris. Les Corts Constituents van reunir-se el febrer de 1876 i, havent guanyat les eleccions el Partit Conservador, es va redactar la nova constitució de la monarquia espanyola que, un cop aprovada, la vida política va basar-se en l’alternança pacífica dels dos grans partits en la gestió del poder de l’estat. Amb la mort d’Alfons XII el 1885 i sense successió masculina, Cánovas va suggerir a la reina regent que Sagasta ocupés el poder.

La Política Exterior

El papa Pius IX, d'orientació conservadora, va reconèixer el nou règim, igual que d’altres potències estrangeres. La pacificació de Cuba es va dur a terme després que el 1868, poc després d’esclatar a Espanya la revolució, hi hagués la guerra que durà una dècada per a l’alliberament a Cuba. Arsenio Martínez-Campos hi va ser enviat per combatre els rebels i negociar amb la pau de Zanjón, signada el 12 de febrer de 1878, concedint als cubans els mateixos drets que els espanyols.

El Sistema Polític: La Teoria i la Pràctica

La restauració recordava el conservadorisme abans del Sexenni Revolucionari, no obstant, l’aprovació progressiva de lleis proposades pel sector liberal va anar consolidant-se. Cánovas, home políticament pràctic, relativament escèptic pel que fa als principis, va dur a terme una constitució interna no promulgada on defensava la pàtria, la monarquia, la dinastia històrica, la llibertat, la propietat i el govern conjunt del rei amb les corts. Va considerar que tot aquell que no estigués d’acord amb aquests principis no tenia cabuda en el sistema de la Restauració ni en l’elaboració de la constitució.

La Constitució de 1876

Al marge dels principis de Cánovas, el dilema entre els dos grans partits dinàstics, durant el febrer de 1876, van ser:

• El concepte de sobirania.
• El sistema electoral:
  • Liberals: sufragi universal.
  • Conservadors: censatari.
• La confessionalitat de l’estat. Es mantindran, pel que fa a les religions, el culte a la religió catòlica, els ministres i l’església, però ningú serà molestat per les seves opinions religioses, tot i no poder manifestar cap tipus de cerimònia ni manifestació públiques.

Amb moltes semblances de la constitució de 1869 i l’única diferència de la rellevància de la monarquia en la de 1876.

La Pràctica: Legislació i Caciquisme

Amb aquesta legislació, cada govern podia legislar a la seva manera. Els conservadors van aprovar el sufragi censatari (5% de la població), la impremta, la premsa i la regulació de les reunions públiques. Els liberals: l’associació i el sufragi universal masculí. Les eleccions mai foren transparents. Al canviar de govern, el rei citava a l’oposició que sempre guanyava per majoria absoluta gràcies a les tupinades, que eren trampes que manipulaven el cens electoral, afegint vots de persones difuntes, de la policia o l’exèrcit a canvi de beneficis, gràcies als alcaldes, dels governadors civils i cacics, que controlaven i manipulaven l’àmbit rural de les eleccions i controlaven els ajuntaments i les quintes, repartint-se les contribucions, a més a més de controlar el món laboral i l’arrendament de terres municipals.

El Catalanisme Polític: Orígens

Es va manifestar com una manera difusa d’entendre el país sota la paraula dels intel·lectuals. Els sectors catalanistes creien que els esforços polítics s’havien de centrar en Catalunya, que els valors i símbols es trobaven en la identitat catalana, que el passat a descobrir era el català i que Catalunya havia de ser la prioritat principal. Aquest catalanisme reunia dues idees bàsiques: el progrés del federalisme i la tradició del carlisme, combinant la modernitat que postulava la transformació industrial, política, artística, etc., amb la tradició de la llengua i símbols del passat propi. Els tres cercles importants eren els literats romàntics, radicals i intransigents; el grup catòlic dels conservadors, i els federals de Valentí Almirall.

El Primer Catalanisme Polític: Valentí Almirall

L’inicia amb voluntat d’intervenir en l’administració pública, des d’una perspectiva d’esquerres. Funda el Diari Català (1879); organitza els dos primers congressos catalanistes (1880 i 1883); funda la primera organització cultural i política del catalanisme, el Centre Català (1882) i escriu el llibre Lo Catalanisme el 1886, havent sigut també l’inspirador del Memorial de Greuges. Els conservadors del Centre Català, com Àngel Guimerà i Domènech i Montaner, en surten el 1887 i funden la Lliga de Catalunya, demanant a Maria Cristina el 1888 la plena autonomia del principat. El 1901 sorgí la Lliga Regionalista. Narcís Verdaguer, militant de la Lliga de Catalunya, va fundar el 1891 la Unió Catalanista per coordinar l’organització amb els nuclis catalanistes i de classe mitja de les comarques, celebrant el 1892 l’assemblea a Manresa per tal d’establir les Bases per a la Constitució Regional Catalana (Bases de Manresa). Cometent l’error el 1897 amb el manifest públic solidari amb Creta sota el poder Turc, Missatge al rei dels Hel·lens. Degut a això, el govern va reprimir el catalanisme, prohibint moltes publicacions, actes i considerant-los uns separatistes, amb l’excusa de que representava un perill per a la unió de l’estat.

Una Època de Prosperitat Econòmica: La Demografia

Va augmentar, tot i que a ritme més lent que a la resta d’Europa, amb un descens de la taxa de natalitat i el manteniment d’una taxa de mortalitat molt elevada, degut a la guerra, la pesta i la fam que hi hagué a l’Antic Règim, com les guerres de Cuba, la carlina i epidèmies de còlera o les crisis de subsistència andaluses, a més a més de la població que emigrava a Hispanoamèrica i Cuba. Al 1885 la mortalitat comença a normalitzar-se. S’emigra del camp a la ciutat i de la ciutat a la perifèria, la majoria de gent treballava al camp, a Catalunya la gent es dedica més al sector secundari i, sobretot després de l’Exposició Universal, els llocs de treball els ocupen gent que ve de Múrcia i, a principis de segle, la natalitat decreix com la mortalitat, produint un creixement vegetatiu molt petit.

Tendències Econòmiques

La restauració porta una fase de prosperitat econòmica paral·lela a la segona revolució industrial a Europa, ampliant la xarxa ferroviària, amb un increment de la renda agrària amb innovacions agrícoles i la continuació de la industrialització.

El Camp

S’inicien nous conreus, especialització vitivinícola, manteniment del conreu de l’oliva i la introducció del de la remolatxa, de la qual se n’extrau sucre. A la majoria de la població rural es destina el conreu als cereals. El del blat va disminuir i no cobria les necessitats del mercat interior, produint un increment de la misèria al camperol. A Catalunya l’activitat agrària donava feina a la major part de la població activa. El conreu de la vinya hi era molt insistent, sobretot al 1880, amb les exportacions de vi a França per causa de la fil·loxera.