La Restauració Borbònica: Reformes, Crisi i Vaga de la Canadenca

Reformes de José Canalejas

Segon intent de regenerar Espanya des del Govern de l’Estat. Si Maura representava els sectors conservadors, Canalejas va ser la proposta del partit progressista. Va tenir un govern relativament llarg, i després de la caiguda de Maura, el govern de Canalejas va tirar endavant propostes vinculades a reivindicacions de les classes populars. Aquestes reformes pretenien estabilitzar el règim i desactivar les revoltes socials i les vagues. Va enfrontar moltes dificultats per part dels sectors conservadors i del seu propi partit. L'assassinat de Canalejas el 12 de novembre de 1912, a mans de l'anarquista Manuel Pardiñas, va aturar completament la seva proposta reformista.

Reforma Religiosa

Llei del Candado

Prohibició temporal de crear noves ordres religioses amb dos objectius principals:

• Bloquejar l'entrada o formació de noves ordres religioses a Espanya per limitar la seva presència i poder.
• Limitar la presència del món religiós a l'escola.

Reforma de l'Administració Territorial

Llei de Mancomunitats

Aquesta llei permetia la unió d'algunes diputacions provincials per gestionar serveis públics. A Catalunya, les quatre diputacions catalanes es van unir, creant la Mancomunitat de Catalunya (1914). Es va decidir que el president de la Mancomunitat seria el president de la Diputació de Barcelona, una reivindicació clau de la Lliga Regionalista. Tot i no tenir competències pròpies, va ser un èxit per a Prat de la Riba, el seu primer president.

Reforma Fiscal (1912)

S'acaba amb l'impost de consum. Es va donar als ajuntaments la potestat de crear els seus propis impostos per recuperar els diners que deixaven de guanyar.

Impost Progressiu sobre les Rendes Urbanes

Gravava les fortunes o famílies que tenien propietats, fet que va suposar protestes i l'oposició de les classes benestants.

Reforma Militar

S'acaba amb les quintes.

Llei de Reclutament (1912)

Va instaurar el servei militar obligatori a Espanya per a joves de 21 anys, en el context bèl·lic de tot el segle XX. S'eliminava la redempció en metàl·lic per evitar la mili, tot i que les famílies benestants podien pagar per escurçar temporalment el servei militar.

Reformes Socials

Lleis encaminades a millorar les condicions laborals, incloent:

• Normatives sobre el treball de la dona.
• Regulació de contractes d'aprenents.
• Millores en sous.
• Descans de dones després de tenir un fill.

La Descomposició del Sistema: Crisi de 1917

L'enfrontament militar a nivell global europeu (Primera Guerra Mundial) va fer que les potències bel·ligerants volguessin fer negocis amb Espanya per proveir-se de recursos. Això va generar beneficis per a Espanya, però també va provocar una relaxació de la política espanyola. La inflació va fer que es disparessin els preus, sobretot dels productes de primera necessitat, que van pujar molt més que els sous de la gent assalariada. Així, tot i cobrar més, el seu poder adquisitiu va disminuir. Aquesta situació va motivar que els sindicats comencessin a organitzar vagues importants per aconseguir millores laborals. Tot i que Espanya va aprofitar l'oportunitat econòmica, la inflació va generar una caiguda del poder adquisitiu que no es va recuperar fins a la dictadura de Primo de Rivera. Ni la burgesia ni els governs van atendre aquestes demandes. Aquestes protestes van coincidir amb una triple crisi: militar, parlamentària i social. La crisi de 1917 va coincidir en espai i temps, principalment entre juliol i agost, amb Barcelona com a epicentre.

Descomposició del Sistema: 1917-1931

La Revolució Russa (1917) va condicionar la política, l'economia i la societat d'Espanya d'aquell moment. Sense aquest fet, no s'entén la radicalització de la política i la societat a partir de 1919.

La Triple Crisi de 1917 (Juny-Agost)

La Crisi Militar: Les Juntes de Defensa

La crisi militar va estar protagonitzada per una part de l'exèrcit que se sentia descontent o defraudat per l'Estat i la monarquia. L'exèrcit considerava que el sistema d'ascensos era injust i intolerable. Per defensar els seus interessos, es van constituir a partir de 1916 (primer a Barcelona i després en altres places de la Península) les Juntes de Defensa, que es reunien per protestar contra aquesta injustícia. Aquestes juntes funcionaven com una mena de sindicat militar. Es van començar a constituir i van redactar unes reivindicacions que es van fer públiques a partir del juny de 1917. A les reivindicacions vinculades als ascensos s'hi van sumar demandes de caràcter laboral per contrarestar la inflació que també els afectava. Les Juntes no representaven tot l'exèrcit, sinó els oficials destinats a la Península. Els africanistes no s'hi van sumar, ja que una de les reivindicacions era que els militars destinats al Marroc (que ascendien més ràpidament per mèrits de guerra) no tinguessin avantatges respecte als de la Península. Les Juntes demanaven igualtat per a tots. A partir de 1917, aquestes juntes van posar el govern en una situació complexa i van provocar una fragmentació de l'exèrcit: els projuntistes i els proafricanistes. Enmig d'aquesta divisió, Alfons XIII va començar a dubtar a qui donar suport.

L'agost de 1917 es va decidir que s'havien d'agrupar en una Junta Central amb les següents demandes:

• Increment de sou.
• Igualtat en promocions.
• El rei havia de deixar d'afavorir els grups del seu entorn.

Davant del comunicat i les demandes, l'Estat va contestar de manera radical: no podia atendre les reivindicacions, les juntes eren il·legals i s'havien de dissoldre. Les Juntes es van negar a desintegrar-se i l'Estat va actuar de forma repressiva, detenint els líders principals a partir de l'1 de juny de 1917. La resposta de la Junta va ser continuar exigint els canvis i, a més, l'alliberament dels militars detinguts. Van amenaçar amb un cop de força si no es complien ambdues demandes, exercint un xantatge al poder polític. El govern no va cedir, i la figura d'Alfons XIII va tornar a ser clau per desbloquejar la situació. El rei, malgrat no sentir-se còmode amb els plantejaments dels juntistes, va decidir donar suport a l'exèrcit i va provocar una crisi de govern. El nou president del govern va acceptar els increments de sou i va legalitzar les juntes. Així, les Juntes van aconseguir els seus objectius; el xantatge els va ser útil.

La Vaga de la Canadenca (1919)

Context i Origen

En un context de gran tensió social, crisi econòmica i un conflicte creixent entre el poder polític i el militar, va esclatar la Vaga de la Canadenca. Aquesta vaga estava vinculada a la fabricació i distribució d'electricitat per part de l'empresa “Riegos y Fuerzas del Ebro”, coneguda popularment com “La Canadenca” (el seu capital provenia principalment del Canadà). La Canadenca era responsable del 80% de la producció d'electricitat a Catalunya, una regió amb un alt grau d'industrialització, i havia construït una important infraestructura de preses per augmentar el seu potencial de generació elèctrica. Aquesta vaga es va convertir en una vaga general.

La vaga va començar al voltant del Pantà de Camarasa, en construcció des de 1918, a causa d'un conflicte laboral entre els treballadors de la presa i l'empresa. Els treballadors afiliats a la CNT van reclamar millores salarials, però l'empresa va acomiadar part d'ells. Quan la notícia va arribar a Barcelona, els treballadors de la fàbrica de la Canadenca (les Tres Xemeneies), en solidaritat amb els fets de Camarasa, van començar a reivindicar la readmissió dels seus companys. Aquestes campanyes de solidaritat es van estendre ràpidament a altres sectors industrials.

Desenvolupament de la Vaga

La Vaga de la Canadenca es va iniciar formalment el 4 de febrer de 1919 i va durar diverses setmanes, amb dos moments importants:

Primera Fase: L'Èxit Inicial

En aquesta primera fase, el Sindicat va aconseguir les seves reivindicacions. La CNT va negociar amb l'empresa i l'Estat una sèrie de demandes:

• Condicions laborals i dret sindical: l'empresa no podia castigar els treballadors sindicats.
• Jornada laboral de 8 hores.
• Increment progressiu del sou dels treballadors.
• Els treballadors que havien estat acomiadats o detinguts havien de ser alliberats i readmesos a l'empresa.

Tots aquests punts es van acabar assolint. L'Estat, des de Madrid, va utilitzar una doble estratègia: per una banda, va ser dur amb els vaguistes, declarant l'estat de guerra a Catalunya i militaritzant els sectors p&ublics aturats (amb militars treballant-hi); per l'altra, va enviar a negociar amb els vaguistes a Carlos Montañés, governador civil. Montañés, en contra del criteri dels empresaris, es va asseure a negociar amb el Sindicat (el líder del qual, Salvador Seguí, va convèncer la militància de donar suport a aquestes mesures). Gràcies a aquestes negociacions, es van aconseguir les quatre reivindicacions.

Segona Fase: El Trencament i la Represa

En aquesta segona fase, es van tirar enrere certes reivindicacions. Les autoritats civils i militars es van negar a alliberar els treballadors que havien estat empresonats per les protestes de la vaga. Aquesta acció trencava un dels punts clau de l'acord i va provocar la represa de la vaga, que es va mantenir activa fins al 14 d'abril de 1919, moment en què es va decidir abandonar-la sense aconseguir totes les reivindicacions.

• Els treballadors acomiadats i empresonats no van ser readmesos a les empreses.
• El que sí es va mantenir va ser la jornada laboral de 8 hores, tot i que a la pràctica molts empresaris van mantenir els horaris previs que superaven el màxim de les 48 hores setmanals.

El fet que la CNT aconseguís que l'Estat arribés a acords amb un sindicat i que els empresaris haguessin d'acceptar noves polítiques va provocar una radicalització dels empresaris cap a moviments polítics com el feixisme. La por que l'Estat negociés per ells i els imposés mesures reivindicades pels treballadors va ser un factor clau. El paper de garantir l'ordre va recaure en l'exèrcit, que es va anar radicalitzant amb el temps i va donar suport a la patronal, transmetent el missatge que els polítics no tenien prou força i estaven cedint. La Vaga de la Canadenca va ser un enfrontament directe entre el poder militar i el poder civil o polític.

Enfrontament de Poders

Poder Civil

El poder civil, representat per Álvaro de Figueroa y Torres, primer comte de Romanones, va enviar el governador civil Carlos Montañés per negociar la situació. El poder polític va arribar a un acord que incloïa l'alliberament i la readmissió dels treballadors acomiadats, però aquest punt no es va complir.

Poder Militar

El poder militar, encapçalat per Joaquim Milans del Bosch i Carrió, capità general de Catalunya, es va negar a alliberar els presos. La seva actitud va trencar l'acord i va provocar la represa de la vaga. Milans del Bosch comptava amb el suport de tota la patronal.

Alfons XIII va decidir a favor del poder militar, fet que va provocar la dimissió de Romanones i va posar fi a la via negociadora entre Sindicat i Estat, imposant-se la via militar.

Enfrontament entre Sindicalisme i Patronal

El sindicat se sentia fort i la patronal es va recolzar en el poder militar, organitzant-se col·lectivament. A partir de 1919, la CNT es va constituir com a sindicat únic al Congrés de la Regional Catalana celebrat a Sants, liderada per Salvador Seguí i Àngel Pestaña. Davant l'actitud del govern, es va crear la Federació Patronal, liderada per Fèlix Graupera, que va reunir els sectors més intransigents de la burgesia catalana, especialment a Barcelona. Davant la situació de noves protestes, van dur a terme un locaut o lock-out (tancament de fàbriques) de novembre de 1919 a gener de 1920, utilitzant tots els mecanismes possibles.

En desaparèixer el sector més negociador, la CNT es va anar radicalitzant, esdevenint partidària de les accions violentes i del terrorisme, fet que va portar a la creació de la FAI el 1927, un sector que rebutjava la negociació i els sindicats tradicionals.