Restauració Borbònica i Naixement del Catalanisme Polític (1874-1901)

La Restauració Borbònica

1. Restauració Alfonsina: Partit Alfonsí, Manifest de Sandhurst i Cop d’Estat

La Restauració va ser impulsada per Cánovas del Castillo, convençut que només la monarquia podria garantir l'estabilitat després del caos del Sexenni. Per això va aconseguir que Isabel II cedís el protagonisme al seu fill Alfons XII i va crear el Partit Alfonsí, que reunia monàrquics, classes altes, exèrcit i Església.

Per legitimar el futur rei, Cánovas va elaborar el Manifest de Sandhurst (1874), signat per Alfons XII, que es presentava com un monarca constitucional defensor de l'ordre i la tradició catòlica. Tot i que Cánovas volia una restauració gradual, el general Martínez Campos va precipitar els fets amb el cop d’estat de desembre de 1874, que va acabar amb la República i va proclamar Alfons XII rei, iniciant la Restauració.

2. Inici del Regnat d’Alfons XII: Constitució, Partits i Conflictes

El nou règim es va consolidar amb la Constitució de 1876, una carta flexible i moderada que garantia estabilitat. La monarquia hi tenia un paper central: el rei podia convocar i dissoldre les Corts i controlar la formació dels governs.

• Sistema bicameral: Congrés elegit i Senat en part designat pel monarca.
• Drets i llibertats depenien del govern de torn.
• El catolicisme era religió majoritària amb certa tolerància.

Durant els primers anys, el regnat va resoldre dos conflictes importants:

1. La Tercera Guerra Carlina, que va acabar amb la derrota dels carlins i la fi dels furs.
2. La insurrecció cubana, apaivagada temporalment amb la Pau de Zanjón.

3. El Sistema de la Restauració: Torn, Caciquisme i Oposició

El sistema funcionava gràcies a l'alternança pactada entre conservadors (Cánovas) i liberals (Sagasta). El rei decidia quin partit governava i les eleccions només servien per legitimar la decisió. Aquestes eleccions es manipulaven mitjançant el caciquisme: governs civils, alcaldes i cacics locals garantien els resultats a través de pressions, compra de vots i falsificacions.

El Pacte del Pardo (1885), després de la mort d’Alfons XII, va assegurar l'estabilitat durant la regència de Maria Cristina. El període liberal del “Parlament llarg” va aprovar el sufragi universal masculí i altres reformes, però sense tocar el sistema caciquil.

Fora del sistema quedaven:

• Els carlins, que intentaven adaptar-se a la política legal.
• Els republicans, dividits i debilitats.
• El moviment obrer, amb socialistes organitzats en el PSOE i UGT, i anarquistes sovint vinculats a accions violentes (Procés de Montjuïc).

4. Cuba: Guerra, Intervenció i Conseqüències del 98

El malestar cubà era doble: econòmic —per les restriccions comercials— i polític —per les escasses reformes i l’absència d’autonomia—. Els cubans es dividien entre partidaris de seguir amb Espanya, autonomistes i independentistes liderats per José Martí.

La guerra va tenir diverses etapes. Weyler va aplicar una política de reconcentració molt dura, però els independentistes van acabar guanyant suport dels Estats Units. L’explosió del cuirassat Maine va desencadenar la intervenció nord-americana i Espanya va ser derrotada.

El Tractat de París (1898) va posar fi a la guerra i Espanya va perdre Cuba, Filipines i Puerto Rico. El desastre va suposar un fort impacte moral i la reacció crítica de la Generació del 98. El Regeneracionisme, representat per Joaquín Costa, denunciava el caciquisme i la decadència del país i reclamava modernització.

5. Catalunya i la Guerra de Cuba: Impacte i Tancament de Caixes

Catalunya tenia lligams econòmics molt forts amb Cuba, mercat essencial per a la indústria catalana. Per això, la burgesia catalana defensava la guerra, mentre que les classes populars hi eren contràries.

La pèrdua de Cuba va provocar una crisi econòmica i l’Estat, per compensar-la, va pujar impostos. La burgesia barcelonina es va rebel·lar mitjançant el Tancament de Caixes, negant-se a pagar. Aquest episodi va demostrar a la burgesia catalana que els partits dinàstics no defensaven els seus interessos, cosa que va impulsar definitivament el creixement del catalanisme polític.

Orígens i Desenvolupament del Catalanisme Polític

1. Renaixença: Culta i Popular

El catalanisme polític té els seus orígens en la Renaixença, un moviment cultural del segle XIX que buscava recuperar la llengua i la identitat catalana.

Renaixença Culta

Començà el 1833 amb l’“Oda a la Pàtria” d’Aribau i tenia com a objectiu restaurar la llengua literària catalana. Personatges com Milà i Fontanals o Víctor Balaguer impulsaren iniciatives com els Jocs Florals.

Renaixença Popular

Defensava un català més proper al de la vida quotidiana i es manifestava en publicacions barates i teatre popular. Les dues tendències ajudaren a revifar la identitat catalana.

2. Moviments Anticentralistes: Isabel II i el Sexenni

Abans del catalanisme polític clar, ja existien moviments que rebutjaven el centralisme:

• Durant el regnat d’Isabel II hi hagué revoltes urbanes conegudes com les bullangues i moviments republicans i federalistes.
• El carlisme mantingué una forta presència en zones rurals.

Durant el Sexenni Democràtic (1868–1874), el republicanisme federal va arrelar fortament. El Pacte Federal de Tortosa de 1869 és un exemple d’aquesta embranzida.

3. Inicis del Catalanisme Polític: Almirall i el Memorial

El catalanisme polític s’organitzà per primera vegada amb Valentí Almirall. Va impulsar el Primer Congrés Catalanista (1880) i l’any 1882 fundà el Centre Català, la primera entitat políticament catalanista.

Un dels seus moments més destacats fou la redacció del Memorial de Greuges (1885), el primer document oficial que expressava les reivindicacions de Catalunya davant la monarquia. L’obra principal d’Almirall, “Lo Catalanisme”, presentava un catalanisme progressista, però la burgesia conservadora acabà provocant la crisi del Centre Català.

4. La Lliga de Catalunya i el Vigatanisme

Després del declivi del Centre Català, la burgesia catalanista va crear la Lliga de Catalunya. Defensava el catalanisme cultural, el dret civil català i el proteccionisme. Entre les seves accions hi ha el Missatge a la Reina Regent.

A aquesta línia burgesa, més conservadora i catòlica, s’hi afegí el corrent vigatà, liderat per Torras i Bages, que defensava que la identitat catalana estava lligada indissolublement al cristianisme: “Catalunya serà cristiana o no serà”.

5. Unió Catalanista i Bases de Manresa

El 1891 es formà la Unió Catalanista, una federació d’entitats que unificava el catalanisme cultural i polític. L’any següent, la Unió va aprovar les famoses Bases de Manresa (1892), el primer projecte polític concret d’autonomia catalana.

Bases de Manresa (1892)

Les Bases defensaven que Catalunya havia de tenir:

1. Institucions pròpies.
2. La llengua catalana com a oficial.
3. Autogovern més profund que el plantejat anteriorment.

6. Impacte del 98 i Nova Política Catalana

El Desastre del 98 va afectar especialment Catalunya pels seus interessos econòmics. La crisi política va fer créixer la sensació que l’Estat espanyol era incapaç de modernitzar-se.

Aquest context va impulsar la burgesia i les classes mitjanes catalanes a buscar alternatives pròpies. Van sorgir noves entitats com la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català (amb Prat de la Riba i Francesc Cambó). Aquestes es van unir en la Candidatura dels Quatre Presidents, que el 1901 va guanyar les eleccions a Barcelona.

7. La Lliga Regionalista

A partir d’aquesta victòria, es va fundar la Lliga Regionalista, el primer partit polític catalanista modern i estable. Dirigida per Prat de la Riba i Francesc Cambó, representava la burgesia catalana i defensava un autonomisme ferm, el proteccionisme econòmic i la modernització del país. La seva aparició va marcar l’inici d’una nova etapa política.