La Restauració Borbònica a Espanya (1875-1902): Sistema, Crisi i Oposició

El sistema canovista i la Constitució

• Després de la curta experiència de la república (1873-1874), amb el pronunciament del general Arsenio Martínez Campos a Sagunt, el 15 de gener de 1875 arriba al tron **Alfons XII**.
  
• S’estableix un nou règim polític dissenyat per **Antonio Cánovas del Castillo**: una monarquia parlamentària al model europeu amb aparença democràtica, però controlada per les classes dirigents.
  
• Es creen dos grans partits dinàstics: el **Partit Conservador** (liderat per Cánovas) i el **Partit Liberal Fusionista** (liderat per Práxedes Mateo Sagasta), que s’alternen al poder en el sistema de **“turnisme”**.
  
• Es promulga la **Constitució Espanyola de 1876**: sobirania compartida entre el rei i les Corts, cambres bicamerals (Senat + Congrés de Diputats). La religió catòlica com a oficial, però amb tolerància limitada a altres cultes. El sufragi és inicialment censatari.
  
• El torn pacífic funciona mitjançant **frau electoral i caciquisme**: els governadors civils, els “cacics” locals, l’“encasellado” de diputats… tot per assegurar l’alternança pactada.
  
• En resum: sistema moderat, adaptat per mantenir l’estabilitat política, però amb poca veritable participació popular.
  

La Restauració d’Alfons XII (1875-1885)

• Alfons XII inicia el regnat envoltat de reptes militars: la **tercera guerra carlina** (1872-1876) en diversos territoris i la guerra a Cuba (la “Guerra dels Deu Anys”, que va començar el 1868), que encara no es completava.
  
• La seriosa pacificació del país (inclosa la derrota del carlisme i la pau a Cuba el 1878) permeten crear un període de creixement econòmic entre 1875 i 1885.
  
• L’economia espanyola veu expansió industrial, agrícola i de serveis: a Catalunya es dispara la banca, s’obren mines al País Basc i a Astúries, el tèxtil català s’expandeix gràcies a l’obertura del mercat vinícola (per la fil·loxera francesa).
  
• Però també apareixen crisis: l’esclat de la bombolla borsària el 1882, l’arribada de la fil·loxera a Espanya, l’aturada del mercat colonial i l’auge del proteccionisme.
  
• En política, el govern conservador restringeix llibertats: censura de la premsa (1879), sufragi censatari, llibertat de càtedra coartada. És un període de centralització administrativa: el poder local es controla des del govern central, s’aboleixen els furs bascos i navarresos com a conseqüència de la guerra carlina.
  
• Entre 1881 i 1884 assumeix el poder el Partit Liberal de Sagasta, que restableix certes llibertats i impulsa reformes socials i laborals, i es reforça el sistema de torn.
  
• Alfons XII mor prematurament el 1885 (als 28 anys) a causa de tuberculosi, deixant la monarquia en mans de la regència.

La Regència de Maria Cristina (1885-1902)

• Amb la mort d’Alfons XII, comença la regència de **Maria Cristina d’Habsburg-Lorena** perquè el futur Alfons XIII encara no pot governar. Aquesta situació crea incertesa (minoria d’edat, possibilitat de conflictes carlins o republicans).
  
• Per assegurar l’estabilitat, Cánovas i Sagasta signen el **Pacte d’El Pardo**, que garanteix la continuïtat del torn i del sistema.
  
• Es impulsa una fase de liberalització: es promulga la **Llei d’Associacions (1887)**, s’instaura el servei de judicis amb jurat, s’abolirà l’esclavitud a Cuba, i s’aprovarà el sufragi universal masculí (encara que la seva aplicació queda parcial i condicionada).
  
• Després torna una fase conservadora: proteccionisme econòmic, poca atenció als problemes socials, repressió dura (Llei antiterrorista de 1894 davant l’agitació anarquista), i l’assassinat de Cánovas el 1897.
  
• En política internacional, Espanya manté una actitud prudent, però cada cop més marcada pels conflictes colonials que li escapen de control.
  
• Aquest període reforça el sistema, però també es forgen les tensions que desembocaran en la crisi.

L’oposició a la Restauració

• L’oposició al sistema és múltiple, però fragmentada:
  
  • **Oposició política**: el carlisme (encara viu al País Basc i Navarra després de 1876), el republicanisme (dividit entre radicals, unionistes, federalistes) que no aconsegueix fer-se amb el poder realment.
  • **Oposició socioeconòmica**: el moviment obrer creix amb la industrialització. Apareixen el socialisme (**Partit Socialista Obrer Espanyol**, fundat el 1879) i l’anarquisme (fort a Catalunya i Andalusia). Accions de vaga i de “propaganda pel fet” generen resposta estatal dura (Procés de Montjuïc, 1896).
  • **Oposició regionalista**: Catalunya viu la Renaixença cultural i després el catalanisme polític (**Bases de Manresa, 1892**); el País Basc crea el nacionalisme basc amb Sabino Arana (1895). La reclamació d’autonomia, llengua, cultura i institucions pròpies posa en qüestió el model centralitzat.
• Com que aquestes oposicions no van formar un front comú, el sistema de la Restauració va resistir bastant temps, però va quedar erosionat.
  

El Desastre de 1898

• Entre 1895 i 1898 s’agreuja la crisi colonial: l’illa de Cuba, vital per Espanya (sucre, cafè, tabac), estava econòmicament controlada per interessos nord-americans i britànics i patia elevades taxes i restriccions comercials per part de l’Administració espanyola.
• El 1895 esclata la nova guerra d’independència a Cuba amb el **“Grito de Baire”** (24 febrer 1895). Líders: José Martí, Antonio Maceo, Máximo Gómez.
• L’exèrcit espanyol envia desenes de milers de soldats a Cuba. El general **Valeriano Weyler** aplica la política de “reconcentració” de població civil en camps, amb elevades morts per fam i malalties (es calcula que uns 300.000 en dos anys). Aquestes accions provoquen el desprestigi internacional d’Espanya.
• Paral·lelament, a les Filipines esclata una altra insurrecció liderada per José Rizal i la societat secreta Katipunan.
• El 15 de febrer de 1898 **explosionà el cuirassat nord-americà *Maine*** al port de l’Havana, morint 266 mariners nord-americans; els EUA utilitzen aquest incident com a pretext per declarar la guerra el 25 d’abril de 1898.
• Les batalles són molt desfavorables per Espanya: batalla de Cavite (1 de maig, Filipines) i batalla de Santiago de Cuba (3 de juliol), on la flota espanyola és destruïda.
• El 10 de desembre de 1898 es firma el **Tractat de París**: Espanya reconeix la independència de Cuba, cedeix les Filipines, Puerto Rico i Guam als EUA; el 1899 ven altres illes a Alemanya. Espanya passa a ser una potència de segon ordre.
• **Conseqüències econòmiques**: fort augment de deute públic, nous impostos per a Hisenda, tancament de caixes a Catalunya, pèrdua de mercats colonials i aturada del creixement exportador, tot i que hi ha certa repatriació de capitals dels “indians”.
• **Conseqüències socials i polítiques**: crisi de prestigi del sistema; es posa en qüestió la identitat espanyola; s’obre el moviment regeneracionista i la **Generació del 98** d’intel·lectuals que critiquen l’endarreriment del país.
• Tot això marca l’inici de la descomposició del règim de la Restauració, que encara mantindrà alguns anys més, però amb greus problemes estructurals.