La Restauració Borbònica a Espanya (1874-1902): Política i Sistema

Francés8,37 KB

Restauració Borbònica

El 1874, el general Arsenio Martínez Campos encapçalà un alçament a favor de la restauració de la monarquia borbònica a Sagunt i proclamà rei d'Espanya Alfonso XII, fill d'Isabel II. L'endemà del cop, es formà a Madrid un govern provisional presidit per Cánovas del Castillo, polític conservador.

Cánovas ja gaudia de la confiança d'Alfonso XII, a qui havia ajudat a redactar el Manifest de Sandhurst, que exposava els principis del futur règim de la Restauració. El 9 de gener de 1875, el nou rei entrà a Espanya pel port de Barcelona, on fou rebut amb una gran cordialitat oficial i popular. La dinastia borbònica acabava de ser restaurada.

Eixos polítics essencials

Els eixos polítics essencials que marquen la primera fase de la Restauració són la fi de la guerra carlina, l'establiment del bipartidisme, l'alternança pacífica en el poder i la política exterior.

El bipartidisme

Cánovas del Castillo impulsà un règim bipartidista inspirat en el model anglès, amb el fi de posar fi a les tensions que havien marcat la política del país al llarg del segle XIX, i d'assegurar l'estabilitat del règim sorgit amb la Restauració. La seva intenció era crear dos grans partits polítics que poguessin aglutinar diferents criteris. Això significava deixar fora del sistema les organitzacions polítiques que no acceptaven la monarquia restaurada i la dinastia borbònica.

Els partits que dominaren l'escena política durant la Restauració foren el Conservador (moderats) i el Liberal (progressistes). Cánovas liderà el Partit Liberal Conservador, conegut després com a Partit Conservador, format per persones de l'antic Partit Moderat, de la Unión Liberal i d'un sector del partit progressista. El Partit Conservador també obtingué ràpidament l'adhesió de l'episcopat i d'una bona part del catolicisme no radical.

Sagasta liderà el Partit Liberal Fusionista, anomenat després Partit Liberal, en el qual s'integraren sectors demòcrates, radicals i del republicanisme moderat. Aquest grup polític rebé la influència i el suport dels professionals liberals.

La Constitució de 1876

El Partit Conservador guanyà les eleccions i, sota la seva hegemonia, es redactà la nova Constitució de 1876.

El marc teòric ideat per Cánovas fou la Constitució de 1876. Cánovas s'encarregà de dirigir el país i de dotar-lo d'un nou marc polític d'actuació. Creia que principis com la pàtria, la monarquia, la dinastia històrica, la llibertat, la propietat i el govern amb les Corts eren incqüestionables i claus en l'organització política, per la qual cosa havien de formar part de la Constitució de manera indiscutible.

En conseqüència, Cánovas sostenia que els sectors que no els acceptessin no podien tenir cabuda en el sistema de la Restauració ni en l'elaboració de la Constitució. Però, excepte aquests fonaments, les altres qüestions de l'Estat sí que podien ser objecte del debat polític. Gràcies a aquesta actitud, el nou règim aconseguí aglutinar la major part de la classe política dins del joc institucional. Malgrat que els conservadors tenien majoria absoluta al Parlament, sovint cediren a les propostes de l'oposició. El resultat fou que, tret dels temes que Cánovas considerava bàsics, els principals temes en què s'oposaven els dos partits dinàstics van ser objecte de negociació mitjançant una redacció flexible.

Les divergències més importants se centraren en el concepte de sobirania i en el sistema electoral: els conservadors proposaven el sufragi censitari, mentre que els liberals defensaven el sufragi universal masculí, així com la confessionalitat de l'Estat.

Algunes d'aquestes divergències se solucionaren mitjançant una redacció esquemàtica dels articles que deixava la seva concreció per a lleis posteriors. D'aquesta manera, cada govern podia adoptar la formulació que millor s'adequés a la seva ideologia. Els governs conservadors aprovaren la llei electoral de caràcter censitari, la de impremta i la de premsa.

Per la seva part, els governs liberals legislaren des d'una òptica més progressista, com en el cas de la legislació sobre la llibertat de reunió. Però cap dels dos tipus de sufragi preveia la participació de les dones. Amb el sufragi censitari, només tenia dret a vot al voltant d'un 5% de la població.

Pel que fa a la religió, s'arribà a una solució de tolerància mútua. D'una banda, l'Estat es declarava confessional i s'obligava a mantenir el culte catòlic i els seus ministres, aspecte que identificava els conservadors. Però, d'altra banda, els liberals aconseguien la llibertat de consciència. Molts dels continguts expressats en els articles de la Constitució de 1876 ja es trobaven en la de 1869, i en alguns casos no s'hi introduí cap modificació. Les diferències fonamentals radicaven en el paper i en les atribucions que s'adjudicaven a la monarquia, més amples a la Constitució de la Restauració.

L'alternança pacífica

A partir de la seva aprovació, la vida política del país es basà en l'alternança pacífica dels dos grans partits polítics. El bipartidisme es consolidà definitivament després de la mort del rei Alfonso XII, sense successió masculina i en el moment en què la reina estava embarassada. Els dos grans partits acordaren l'alternança política per garantir l'estabilitat del règim. Cánovas demostrà la seva habilitat política en presentar la dimissió i suggerir després a la reina regent que encarregués la formació d'un nou govern al seu rival Sagasta. El 1886 va néixer Alfonso XIII, fill póstum.

A la mort d'Alfonso XII, fou designada regent durant la minoria d'edat del futur Alfonso XIII l'esposa del rei difunt, Maria Cristina. La primera alternança política de la regència fou de signe liberal. Durant aquests cinc anys, els liberals, presidits per Sagasta, van desenvolupar una intensa activitat legislativa amb la Llei del Sufragi Universal, per la qual s'ampliava el dret a vot als homes majors de 25 anys. Tot i això, encara que el sufragi universal masculí va fer que el cens electoral augmentés, les eleccions continuaren sota el control dels caciquis (que coaccionaven el poble perquè votés als que ells volien) i del Ministeri de Governació.

A partir de 1890, l'alternança dels dos grans partits es va realitzar en períodes més curts. En gairebé totes les ocasions, els presidents del Govern foren Cánovas i Sagasta, però aquests presentaven la seva dimissió a la reina regent, sigui per acusacions velades de corrupció, sigui per problemes de dissensions en el si del partit.

Sagasta va presentar la seva dimissió el 1890 perquè es va descobrir la participació d'alguns dels seus familiars en determinats negocis afavorits pel Govern. Per contra, el 1892 fou Cánovas qui va presentar la dimissió per dissensions amb altres dirigents del Partit Conservador. El 1897, Cánovas fou assassinat i Sagasta tornà al poder.

Balanç de la Restauració

La Restauració suposà un cert retorn al conservadorisme anterior al Sexenni Revolucionari, i també consolidà la Revolució Liberal amb l'aprovació progressiva d'una llei que s'havia proposat durant el Sexenni. Durant la Restauració fou possible la pacificació dels diversos sectors dirigents de la societat: s'arribà a un pacte amb l'Església i, per primera vegada al segle XIX, l'Exèrcit es mantingué allunyat del joc polític. Es tractava d'evitar els enfrontaments que havien conduït a la Revolució de Setembre i que havien posat en perill no només la dinastia borbònica, sinó la pròpia monarquia. Això exigia reconciliar tots els monàrquics, garantir la subordinació de l'exèrcit a l'autoritat civil, aconseguir l'acostament de l'Església i recuperar la confiança de l'alta burgesia.

Durant el període de la Restauració, independentment del tipus de sufragi, les eleccions mai no foren transparents. El mecanisme polític era sempre el mateix: si un president del Govern es veia obligat a dimitir, el rei encarregava la formació d'un nou govern al líder de l'oposició, que dissolia les Corts i convocava unes eleccions que sempre guanyava per majoria absoluta. L'Espanya oficial es divorciava cada cop més de l'Espanya real, i el sistema parlamentari es va desprestigiar per la pràctica de la falsificació electoral i del caciquisme.

Descargar

PDF Word HTML