La Restauració Borbònica: Crítica, Origen i Crisi del 98

Valentí Almirall i la Crítica a la Restauració

El text que ens disposem a comentar forma part de l’obra Espanya tal com és de 1889, escrita per Valentí Almirall. És un text de caràcter polític i literari, ja que l'autor denuncia el sistema electoral de la Restauració espanyola, destacant la manipulació i el control absolut exercit pel ministre de Governació i els governadors civils.

El text de Valentí Almirall forma part de l’obra Espanya tal com és (1889), on l'autor critica el sistema polític espanyol de la Restauració (1874-1931), un període caracteritzat per la tornada de la monarquia borbònica amb Alfons XII i l'establiment d’un sistema polític controlat per la Constitució de 1876. El sistema de la Restauració, ideat per Antonio Cánovas del Castillo, es basava en el bipartidisme i en el torn pacífic de govern entre liberals i conservadors, assegurant l’estabilitat política després del caos del Sexenni Democràtic.

Aquest període, però, estava profundament marcat per la corrupció electoral i el caciquisme, un sistema de manipulació política local que garantia els resultats desitjats pels partits governants. Almirall, des de la seva posició catalanista i republicana, denunciava aquestes pràctiques i el falsejament del sistema representatiu, posant de manifest que el sufragi, universal o restringit, era manipulat pel Govern central i els seus aliats locals.

Qui era Valentí Almirall?

Valentí Almirall (1841-1904) fou un periodista, advocat i polític català, considerat un dels principals impulsors del catalanisme polític modern. Inicialment vinculat al republicanisme federal de Pi i Margall, posteriorment es va distanciar per promoure un catalanisme progressista, desvinculat dels grans partits espanyols. Va fundar el Centre Català (1882) i va ser una figura clau en l’elaboració del Memorial de Greuges (1885), document que denunciava els greuges econòmics i polítics de Catalunya dins l'Estat espanyol. D'altra banda, políticament se'l vincula al catalanisme progressista i al republicanisme federal.

La Crítica d'Almirall al Sistema Electoral

La idea principal del text és la crítica contundent de Valentí Almirall al sistema electoral de la Restauració espanyola, denunciant que no hi havia una autèntica democràcia ni representació política, ja que les eleccions estaven manipulades pel Govern central a través del Ministeri de Governació i els governadors civils. Aquest sistema corrupte, segons l'autor, falsejava tots els aspectes del procés electoral: les llistes electorals eren manipulades, les urnes eren alterades i l'escrutini es falsificava. A més, Almirall subratllava com aquesta manipulació era portada a terme sota la direcció directa del governador civil de cada província, fet que evidenciava una estructura política centralitzada i profundament corrupta. En definitiva, l'autor posava en qüestió la legitimitat del règim parlamentari i representatiu espanyol, destacant que, sota aquestes bases, no podia existir una democràcia autèntica.

El Bipartidisme i el Caciquisme de la Restauració

El sistema bipartidista de Cánovas del Castillo, conegut com a «torn pacífic», va ser el pilar fonamental del sistema polític de la Restauració espanyola. Aquest sistema es basava en l'alternança pactada al govern entre el Partit Conservador, liderat inicialment per Cánovas, i el Partit Liberal, encapçalat per Sagasta. Quan un dels partits es considerava desgastat o quan es creia que havia de cedir el poder, el rei dissolia les Corts i nomenava un nou govern del partit oposat, que, al seu torn, convocava eleccions. Per assegurar que el partit entrant guanyés les eleccions, es feia ús del caciquisme, un sistema que garantia el control dels resultats electorals. El ministre de Governació elaborava un document conegut com l’«encasellat», on es decidien prèviament quins candidats serien escollits en cada districte. Aquesta manipulació es duia a terme amb la col·laboració dels governadors civils i dels cacics locals, que exercien pressions, coaccions i fraus electorals per garantir que el partit governant obtingués la majoria.

Conclusió: L'Impacte de les Crítiques d'Almirall

En conclusió, Valentí Almirall denunciava amb contundència el caràcter fraudulent i corrupte del sistema polític de la Restauració espanyola, on el bipartidisme pactat i el caciquisme eliminaven qualsevol possibilitat de democràcia real. Malgrat que el sistema aparentment incloïa sufragi (primer censitari i, des de 1890, universal masculí), aquest estava completament manipulat pel Govern central.

Les seves crítiques reflecteixen el malestar de sectors republicans i catalanistes, que veien en aquest sistema un obstacle per a la regeneració política i la descentralització administrativa. Les pràctiques descrites per Almirall van ser una de les causes del descontentament creixent que, amb el temps, debilitaria la Restauració i obriria la porta a altres moviments polítics i socials al segle XX.

El Manifest de Sandhurst: Origen de la Restauració

El text que analitzem és un fragment del Manifest de Sandhurst (1874), considerat el document que marca l’inici de la Restauració borbònica a Espanya. És una font històrica important i de caràcter polític, ja que es tracta d’un manifest.

El Manifest de Sandhurst va ser escrit l'1 de desembre de 1874 pel príncep Alfons de Borbó, futur Alfons XII, durant el seu exili a Anglaterra. Va ser un document fonamental per justificar la Restauració borbònica després del fracàs del Sexenni Democràtic (1868-1874), un període d’inestabilitat política amb la Revolució de 1868, el regnat d’Amadeu I (1871-1873) i la Primera República (1873-1874). El manifest, influenciat per Cánovas del Castillo, presentava Alfons com l'única solució viable per restaurar l’ordre, defensant una monarquia constitucional, catòlica i liberal. En aquest cas, estava escrit perquè el poble espanyol acceptés la restauració de la monarquia borbònica sota la persona del successor d'Isabel II, Alfons XII. Tot i que és un document de caràcter públic, no és oficial, ja que no prové d'una autoritat de l'Estat. Aquest document serviria com a base per al retorn de la monarquia el 29 de desembre de 1874, quan el general Martínez Campos va proclamar Alfons XII rei d’Espanya.

Autoria i Context del Manifest de Sandhurst

Encara que el text està signat per Alfons XII, es considera que el seu veritable autor va ser Antonio Cánovas del Castillo, que l'any 1873 va ser designat cap del partit alfonsí i va dirigir la campanya per la restauració de la monarquia borbònica. Cánovas va crear un sistema polític per mantenir l’estabilitat i evitar revolucions. Ho va fer mitjançant el «torn pacífic», un mecanisme segons el qual dos partits polítics, el Partit Conservador de Cánovas i el Partit Liberal de Sagasta, s’alternaven en el govern recolzats en el caciquisme i el frau electoral. L’objectiu principal d’aquest sistema era mantenir el poder en mans de l’elit (grans propietaris i empresaris) i evitar que ideologies com el republicanisme, el socialisme o l’anarquisme guanyessin força.

Estructura i Idees Clau del Manifest

El text està format per diferents fragments del manifest, estructurats en tres paràgrafs i una breu conclusió.

Primer Paràgraf: La Nació Òrfena

En el primer paràgraf, l'autor es presenta com l’únic hereu legítim de la monarquia a Espanya. Presenta la situació del país com gairebé caòtica i qualifica la nació d'«òrfena de dret» i «privada de llibertat». Com a solució, deixa entendre que cal recuperar les institucions tradicionals del país.

Segon Paràgraf: Flexibilitat Monàrquica

En el segon paràgraf, assegura que les antigues constitucions, la de 1845 i la de 1869, estan abolides, però diu que la «Monarquia hereditària i constitucional posseeix en els seus principis la necessària flexibilitat (...) perquè tots els problemes que comporti el seu restabliment siguin resolts de conformitat amb els vots i la conveniència de la Nació».

Tercer Paràgraf: Tradició i Valors Liberals

En el tercer paràgraf, fa referència a la història d'Espanya per destacar que la monarquia sempre ha respectat les Corts i el sistema parlamentari. Recorda que els reis espanyols sempre han hagut de negociar amb elles. Finalment, el futur monarca reafirma el seu compromís amb la tradició, la religió catòlica i els valors liberals.

L'Objectiu del Manifest i el Retorn d'Alfons XII

El Manifest argumenta la necessitat de restaurar la monarquia per posar fi a la inestabilitat de la República. L'objectiu era convèncer la població perquè acceptés el retorn d'Alfons XII mitjançant un procés pacífic, sense intervenció militar. Tot i això, aquest retorn no es va produir de manera pacífica, sinó gràcies al pronunciament del general Martínez Campos.

Conclusió: L'Herència de la Restauració Borbònica

En conclusió, aquest text marca l'inici de la Restauració borbònica, un període que va durar fins al 1931, quan la monarquia va caure i es va proclamar la Segona República. El sistema de la Restauració va aconseguir estabilitat a curt termini, però es basava en el frau electoral i la corrupció. Amb el temps, aquest sistema va fracassar per diversos motius: les guerres colonials, el creixement del moviment obrer i la falta de democràcia real. Tot això va acabar debilitant la monarquia, fins que Alfons XIII es va haver d’exiliar el 1931.

L'Ultimàtum Nord-americà i la Crisi del 98

Ens trobem davant d'una font primària, molt fragmentada i de naturalesa jurídica.

Es tracta d'una resolució aprovada pel poder legislatiu dels EUA: l'ultimàtum nord-americà a Espanya, votat al Congrés dels EUA el 18 d'abril de 1898 i publicat l'endemà. Després de la negativa d'Espanya a abandonar la sobirania de l'illa de Cuba, els EUA van declarar la guerra a Espanya el 25 d'abril amb caràcter retroactiu des del 21 d'abril. La seva autoria és col·lectiva i institucional, i s'atribueix al Congrés dels Estats Units d'Amèrica. El seu caràcter és públic i el destinatari és el Govern d'Espanya, presidit per Práxedes Mateo Sagasta, representant del Partit Liberal durant la regència de Maria Cristina.

Contingut i Estructura de l'Ultimàtum

La idea principal del text és establir un ultimàtum a Espanya perquè abandoni Cuba, i es divideix en tres parts:

• Consideracions prèvies: S'estableixen les dures condicions a què se sotmet la població rural, part de la política de terror del general Weyler en la Guerra de la Independència de Cuba (1895-1898).
• Condicions i termes: S'exigeixen al Govern d'Espanya, incloent la retirada de Cuba.
• Declaració i autorització: Ultimàtum i permís al president per declarar la guerra si Espanya no compleix.

Entre les consideracions prèvies, destaquen idees que es refereixen a les dures condicions a què se sotmet la població rural, que formen part de la política de terror aplicada pel general Weyler en el context de la Guerra de la Independència de Cuba (1895-1898). Però sobretot, es fa èmfasi en «la destrucció d'un cuirassat», referint-se a l'explosió del cuirassat Maine, en circumstàncies no aclarides mentre es trobava atracat al port de l'Havana, provocant més de 200 morts.

És, sens dubte, aquest fet l'autèntic casus belli, ja que la influència de la premsa, controlada pel magnat Hearst, va provocar la contestació del poble nord-americà i la present resolució del Congrés.

El text també defensa la independència de Cuba, argumentant que forma part dels principis fundacionals dels EUA i de la Doctrina Monroe, que rebutjava la influència europea a Amèrica.

Els Veritables Interessos dels EUA a Cuba

Els interessos dels EUA anaven molt més enllà del que deien en aquest ultimàtum. El que volien realment era el control total de l’illa per explotar-la i treure’n un benefici, tot això sota l’aparença d’altres intencions com la llibertat i la independència dels cubans. Això és el que s'afirma en l’article 1: «Que el poble de Cuba és i ha de ser lliure i independent». Evidentment, va quedar ben demostrat que aquesta no era la seva veritable intenció.

Conseqüències: La Guerra Hispano-Americana i el 98

Les intencions dels Estats Units queden ben clares quan s'afirma: «Que s’autoritzi el president dels Estats Units a utilitzar les forces militars i navals dels Estats Units [...] per dur a terme les mesures aquí disposades». Efectivament, ho van complir, perquè poc temps després, quan Espanya es va negar a retirar-se, els EUA van declarar la guerra el 25 d’abril de 1898 i van intervenir militarment. Després de la negativa del Govern de Sagasta a renunciar a la sobirania de l'illa de Cuba, els Estats Units van declarar la guerra i van intervenir a Cuba i també a les Filipines, complicant la situació d'Espanya. Aviat va arribar la victòria nord-americana.

Pel Tractat de París de 1898, es va declarar la independència de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam, que van passar a ser domini colonial dels Estats Units. Es va acordar també la venda de les Marianes i Carolines a Alemanya, que es va ratificar en l'acord germano-espanyol del 1899.

En conclusió, la derrota va suposar la fi de l’imperi colonial espanyol i va provocar una crisi d’identitat a Espanya. La societat va caure en un fort pessimisme, reflectit en el moviment cultural de la Generació del 98, amb autors com Unamuno, Valle-Inclán o Machado.

A nivell polític, va sorgir el Regeneracionisme, amb Joaquín Costa al capdavant, que criticava la corrupció i el sistema polític espanyol basat en el caciquisme i el bipartidisme manipulat. També es van reforçar moviments nacionalistes i regionalistes, com el PNB al País Basc i la Lliga Regionalista a Catalunya, que influirien en la política espanyola del segle XX.