La Restauració Borbònica: Cánovas, Constitució 1876 i Torn Pacífic

La Restauració Borbònica: El Sistema Canovista

El personatge clau és Cánovas del Castillo, ideòleg del complex sistema polític que duraria mig segle. Al Manifest de Sandhurst (1874), signat per Alfons XII a l'exili i publicat dos dies abans del cop d'estat de Martínez Campos, s'hi observen les línies mestres del futur règim.

Seria un règim monàrquic de tipus conservador i catòlic que defensaria l'ordre social i respectaria el sistema polític liberal. Realment es tractava d'un sistema que pretenia acabar amb els excessos duts a terme durant el Sexenni Democràtic.

Cánovas del Castillo: Ideòleg del Sistema

El sistema polític de la Restauració està lligat a Cánovas del Castillo. El seu pensament polític va ser reaccionari i conservador, i sempre va ser contrari al sufragi universal. Era un polític pragmàtic i realista que va buscar el consens entre les forces liberals en les quals es va consolidar el règim de la Restauració. Va ser assassinat el 1897 per l'anarquista italià Miguel Angiolillo.

Era partidari de mantenir els Borbons i el vell sistema liberal basat en el sufragi censatari. Defensava la idea moderada de la sobirania compartida entre Rei i Corts, en un punt intermedi entre l'Antic Règim i la monarquia democràtica de 1869.

Bases del Règim de la Restauració

Cánovas era conscient que calia renovar. Les novetats que va proposar i que constitueixen les bases del sistema canovista són:

• La Monarquia: Alfons XII havia de reemplaçar la impopular Isabel II. Cánovas va aconseguir que la reina renunciés als seus drets al tron el 1870. Es va potenciar la figura del monarca com a símbol i cap suprem de les forces armades.
• Supremacia Civil: Calia acabar amb les contínues intervencions de l'Exèrcit, font contínua d'inestabilitat política. Es va establir la supremacia del poder civil sobre el militar, atorgant autonomia a l'estament militar en els seus assumptes interns. En la pràctica, l'exèrcit va continuar pressionant sobre la vida civil.
• Sistema Bipartidista: Calia crear un sistema bipartidista basat en dos partits burgesos que pacíficament s'anessin alternant en el poder. Aquests dos partits serien el que ell va crear, el Partit Conservador, que havia de substituir l'esgotat Partit Moderat, i el Partit Liberal, dirigit per l'antic progressista Sagasta, l'hereu dels ideals de 1869 adaptats als límits del sistema canovista. En compartir el poder entre els dos grans partits dinàstics, aquests renunciaven als pronunciaments com a mecanisme per a accedir al poder.

La Constitució de 1876

La Constitució de 1876 era conservadora i es basava en la Sobirania compartida entre les Corts i el Rei, la qual cosa significava la negació de la idea de sobirania nacional.

Característiques de la Constitució

• Corts Bicamerals:
  • Congrés triat.
  • Senat en el qual es representen les classes poderoses del país:
    • Senadors “de dret propi”: Grans d'Espanya i jerarquies eclesiàstiques i militars.
    • Senadors “vitalicis”, nomenats pel rei.
    • Senadors triats per sufragi censatari entre els majors contribuents.
• Enfortiment del poder de la Corona, que es va constituir com a eix de l'Estat:
  • Poder executiu: designació dels ministres i comandament directe de l'exèrcit.
  • Poder legislatiu compartit amb les Corts:
    • Dret de veto absolut sobre les lleis aprovades per les Corts.
    • Poder de convocar, suspendre o dissoldre les Corts.
• Reconeixement teòric de drets i llibertats, que a la pràctica van ser limitats o ajornats durant els governs de Cánovas, principalment els drets d'impremta, expressió, associació i reunió.
• Sufragi: No s'especificava el tipus de sufragi per a triar el Congrés. Posteriorment, sota el govern del Partit Conservador de Cánovas es va aprovar la Llei Electoral de 1878 que establia el vot censatari, limitat als majors contribuents. El 1890, amb el Partit Liberal de Sagasta en el poder, es va aprovar el sufragi universal masculí.
• Religió: Retallada de la llibertat religiosa. La religió catòlica és declarada religió oficial de l'Estat. En conseqüència, es va restablir el pressupost del clergat per a finançar l'Església.

La Fi de la Tercera Guerra Carlina (1876)

L'esforç militar realitzat al llarg de 1875 va facilitar la reducció dels nuclis carlins a Catalunya, a la zona d'Aragó i València. El conflicte va continuar alguns mesos més al País Basc i Navarra, fins a la rendició total d'aquestes dues zones el 1876. En finalitzar el conflicte, Carles es va exiliar a França i es va donar per finalitzat el conflicte carlí.

La conseqüència immediata de la fi del conflicte carlí va ser l'abolició definitiva del règim foral basc i navarrès, de manera que aquests territoris van quedar subjectes al pagament d'impostos i al servei militar comuns a tot l'Estat. Malgrat això, es va pactar un sistema de “concerts econòmics” (1878), que suposava un elevat grau d'autonomia fiscal.

El Torn Pacífic i el Bipartidisme

El torn pacífic de dos partits en el poder estava format pel Partit Conservador, dirigit pel propi Cánovas del Castillo, i el Partit Liberal, liderat per Sagasta. La base social eren les elits econòmiques i la classe mitjana.

Els dos partits coincidien ideològicament en:

• La Monarquia.
• La Constitució.
• La Propietat privada.
• L'Estat liberal, unitari i centralista.

Els conservadors eren més favorables a l'immobilisme polític. Els liberals predicaven un reformisme de caràcter més progressista i laic. En la pràctica, l'acció dels dos governs no variava gaire, ja que existia un acord tàcit de no promulgar mai una llei que fos derogada quan l'altre partit arribés al poder. El sistema de torn va tenir la gran virtut de garantir l'alternança pacífica en el poder, posant fi durant un llarg període a l'intervencionisme militar i als pronunciaments.

No obstant això, el torn va ser un pur artifici polític, destinat a mantenir apartades del poder les forces que quedaven fora de l'estret sistema dissenyat per Cánovas: les forces d'esquerra, els republicans, el moviment obrer, els regionalismes i els nacionalismes.

Mecanisme del Torn Polític

El torn en el poder no era l'expressió de la voluntat dels electors, sinó que els dirigents dels partits l'acordaven i pactaven prèviament. Una vegada acordada l'alternança, es produïa el següent mecanisme:

1. Quan el partit en el govern patia un procés de desgast polític i perdia la confiança a les Corts, el rei cridava el cap de l'oposició a formar govern.
2. El Rei nomenava un nou Cap de Govern i li atorgava el decret de dissolució de Corts.
3. Llavors, el nou cap de govern convocava eleccions per a construir una majoria parlamentària suficient per a exercir el poder de manera estable.

El Frau Electoral i el Caciquisme

Les eleccions eren completament adulterades i es “fabricaven” els resultats mitjançant l'***encasellat***, l'assignació prèvia d'escons en què es deixava un nombre suficient a l'oposició. Aquest sistema d'adulteració electoral no va ser únic de l'Espanya de l'època. El “transformisme” a Itàlia i el “rotativisme” a Portugal van ser sistemes similars.

El Caciquisme

El frau electoral generalitzat que va caracteritzar el sistema del torn té lloc en el context d'un país agrari i endarrerit. La clau de l'adulteració electoral estava en els “cacics”, que eren els encarregats de portar a la pràctica els resultats electorals acordats per les elits dels partits.

Els cacics eren personatges rics i influents a l'Espanya rural, els quals, seguint les instruccions del Governador Civil de cada província, falsejaven les eleccions. Els governadors havien estat al seu torn informats pel ministre de Governació dels resultats que "havien de sortir" a les seves províncies, seguint l'***encasellat*** acordat per les elits polítiques.

Mètodes del Caciquisme

Els mètodes desplegats pels cacics durant les eleccions van ser molt variats: violència i amenaces; canvi de vots per favors, o simplement paranys en les eleccions, el conegut popularment com la ***topinada***. Els paranys electorals es poden sintetitzar en els següents:

• Falsificació dels censos, incloent-hi persones mortes o impedint votar a les vives.
• Manipulació de les actes electorals.
• Compra de vots.
• Amenaces a l'electorat amb coaccions de tota mena (impedir la propaganda de l'oposició, intimidació dels seus simpatitzants, o no deixar actuar els interventors).

El caciquisme va ser més palès a les zones rurals. Aquest sistema podrit i corrupte es fonamentava en l'abstenció d'una part de la població. De fet, la participació electoral no va superar el 20% en gairebé tot el període de la Restauració. El torn va sobreviure fins al 1923.

La Regència de Maria Cristina (1885-1902)

La prematura mort d'Alfons XII el 1885 va obrir el període de la Regència de Maria Cristina d'Habsburg (1885-1902) fins a la majoria d'edat d'Alfons XIII. Després de la mort del rei, Cánovas i Sagasta van reafirmar en el denominat Pacte del Pardo (1885) el funcionament del sistema de torn.

En el denominat "govern llarg" de Sagasta (1885-1890) es van aprovar diverses mesures de reforma política associades a la Revolució de 1868:

• La Llei d'Associacions (1887), que va eliminar la distinció entre partits legals i il·legals i va permetre l'entrada en el joc polític a les forces opositores.
• L'abolició de l'esclavitud a les colònies (1888).
• El Sufragi universal masculí (1890).

No obstant això, el sistema de torn va continuar basant-se en l'adulteració sistemàtica de les eleccions, encara que el sufragi universal va permetre que els republicans obtinguessin un grapat de diputats a les ciutats, on no funcionava el caciquisme.