Restauració borbònica (1875–1898): règim, crisi i Desastre del 98

La Restauració borbònica (1875–1898)

La Restauració borbònica es va iniciar després del Sexenni Democràtic (1868–1874), període en què Espanya vivia una gran inestabilitat política i social. Hi havia guerres, canvis constants de govern i tensions territorials. La burgesia i els sectors monàrquics volien recuperar l’ordre i aturar reformes socials que consideraven massa radicals.

Context i restauració de la monarquia

L’any 1874 el Manifest de Sandhurst, signat pel príncep Alfons XII i redactat per Antoni Cánovas del Castillo, anunciava la voluntat de restaurar la monarquia i garantir l’ordre i les llibertats. Poc després, el general Martínez Campos va fer un pronunciament a Sagunt i així començà la restauració amb Alfons XII com a rei.

Un nou sistema polític

Antoni Cánovas del Castillo va dissenyar un sistema conservador destinat a garantir l’ordre, defensar la propietat privada, mantenir la unitat d’Espanya i evitar noves revolucions. Inspirant-se en el model britànic, va instaurar un bipartidisme pactat, conegut com a torn dinàstic, pel qual dos partits es repartien el poder de manera alterna.

• Partit Conservador, liderat per Antoni Cánovas del Castillo.
• Partit Liberal, encapçalat per Pràxedes Mateo Sagasta.

Quan un partit perdia suport, el rei convocava eleccions sovint manipulades mitjançant el caciquisme i el frau electoral, per tal d’assegurar la victòria de l’altre. D’aquesta manera el sistema semblava estable, però no era democràtic.

Personatges principals

• Antoni Cánovas del Castillo (1828–1897): principal arquitecte del sistema de la Restauració. Polític conservador, va redactar la Constitució de 1876, que va establir les bases del règim. Defensava la monarquia, l’ordre i la religió catòlica. Va ser assassinat per un anarquista el 1897.
• Pràxedes Mateo Sagasta (1825–1903): líder del Partit Liberal. Més progressista que Cánovas, defensava drets i reformes socials. Durant el seu govern es va aprovar el sufragi universal masculí (1890).
• Alfons XII (1874–1885): rei que va restaurar la monarquia i va aportar estabilitat després del caos del Sexenni. Va morir jove.
• Maria Cristina d’Àustria: regent des de la mort d’Alfons XII (1885) fins que el seu fill Alfons XIII va assolir la majoria d’edat (1902). El seu regnat va coincidir amb la crisi del 98.

L'oposició al sistema

El règim de la Restauració va excloure moltes forces polítiques i socials:

• Carlins: partidaris d’una monarquia absolutista i ultracatòlica. Van perdre la Tercera Guerra Carlina (1872–1876).
• Republicans: dividits i amb poca força després del fracàs del Sexenni.
• Moviment obrer: socialistes, amb la fundació del PSOE (1879) per Pablo Iglesias Posse.
• Anarquistes: defensaven la revolució social i la fi de l’Estat.
• Nacionalismes perifèrics: el catalanisme polític, amb figures com Enric Prat de la Riba, reivindicava més autogovern; i el nacionalisme basc començava a sorgir amb Sabino Arana a finals del segle XIX.

Constitució de 1876

Redactada per Cánovas, la Constitució de 1876 va ser molt duradora (fins al 1931) i tenia un caràcter tant liberal com conservador. Els seus trets principals foren:

• Sobirania compartida entre el rei i les Corts.
• Corts bicamerals: Congrés dels Diputats (elegit per votació) i Senat (designat pel rei o pel govern).
• Amples poders del rei: podia nomenar ministres, dissoldre les Corts i vetar lleis.
• Estat confessional catòlic, tot i que s’admetia llibertat de culte privada.
• Centralisme polític i administratiu: el govern controlava ajuntaments i diputacions.
• Drets individuals (premsa, reunió, associació), sovint restringits pràcticament.
• Inicialment el vot era censatari, però el 1890 Sagasta va aprovar el sufragi universal masculí.

La Guerra de Cuba (1895–1898)

Cuba era una de les darreres colònies espanyoles. Després d’una primera guerra (1868–1878), que va acabar amb la pau de Zanjón, els cubans continuaven reclamant autonomia i, finalment, independència. El 1892 José Martí va fundar el Partit Revolucionari Cubà, que lluitava per la independència total.

El 24 de febrer de 1895 va començar una nova revolta coneguda com el Crit de Baire. Espanya va enviar generals per sufocar-la: Martínez Campos, que va fracassar en la seva política de conciliació; el general Weyler, que va aplicar una repressió molt dura amb la reconcentració de població civil; i el general Blanco, que el va substituir sense èxit.

Els Estats Units, amb interessos econòmics a Cuba, van donar suport als rebels. El 1898, després de l’explosió del vaixell Maine al port de l’Havana, els EUA van declarar la guerra a Espanya. La guerra va ser breu: Espanya va ser derrotada a Cavite (Filipines) i a Santiago de Cuba, i amb la Pau de París (1898) va perdre Cuba, Puerto Rico i Filipines.

Conseqüències del “Desastre del 98”

La derrota davant els EUA va ser un cop molt dur per a Espanya:

• Militarment: pèrdua de prestigi i moral de l’exèrcit.
• Econòmicament: pèrdua de colònies riques i fonts de riquesa.
• Humanament: més de 30.000 morts.
• Políticament: el règim de la Restauració es va veure afeblit i la regent Maria Cristina va haver d’afrontar una oposició creixent.
• Culturalment: va sorgir la Generació del 98, intel·lectuals que criticaven la decadència d’Espanya i reclamaven una regeneració moral i política.
• Socialment: van créixer el moviment obrer i el nacionalisme català.

Nota: S’han mantingut tots els fets i dades del document original, amb correccions ortogràfiques, gramaticals i d’estil per garantir claredat i coherència en català.