La Restauració Borbònica (1874-1902): Sistema, Constitució i Oposició

Les Claus del Nou Sistema Polític

L’1 de desembre de 1874, el futur rei Alfons XII va publicar des de l’exili el Manifest de Sandhurst, on es posava a disposició dels espanyols per assumir la corona. El pronunciament de Sagunt, dirigit pel general Martínez Campos, va accelerar la seva coronació.

Un Nou Règim Polític

La restauració de la monarquia va ser promulgada per polítics conservadors, homes de negocis i alts militars que buscaven la defensa de l’ordre social i de la propietat, i la monarquia com a factor estabilitzador social. El nou règim va ser dissenyat per Cánovas del Castillo amb l’objectiu d’acabar amb els problemes de la monarquia isabelina. Es basava en l’exclusió de l’exèrcit de la vida política i l’existència de dos grans partits (P. Conservador i P. Liberal) anomenats partits dinàstics que s’alternaven el poder en l’anomenat torn pacífic.

Aquest sistema no era democràtic, ja que no reconeixia el sufragi universal masculí del Sexenni i es veia dominat pel caciquisme i el frau electoral com a forma de mantenir el torn i marginar del poder els partits minoritaris i no fidels a la monarquia (republicans, nacionalistes, marxistes, carlins, etc.). D’aquesta forma es buscava construir un Estat política i jurídicament fort, capaç de defensar els interessos dels propietaris i les elits que el controlaven.

La Constitució de 1876

Aquesta nova constitució tenia com a objectiu afavorir l’estabilitat política. Malgrat el seu caràcter conservador, estava redactada amb certa flexibilitat que permetia governar els dos partits sense haver de modificar-la. Incloïa:

• Declaració de drets i llibertats individuals, encara que se’n deixava la regulació a l’executiu (els conservadors eren més restrictius, els liberals més permissius).
• Sobirania compartida (Corts i rei) i atorgament d’amplis poders a la monarquia.
• El rei tenia paper moderador per damunt dels partits polítics. Era cap de l’exèrcit, elegia el cap del govern i no era responsable davant les Corts.
• La funció legislativa corresponia a les Corts bicamerals (Congrés i Senat).
• Es mantenia la independència del poder judicial.
• El tipus de sufragi quedava a decisió del govern, per la qual cosa va ser censatari des de 1878 i universal masculí des de 1890.
• Catolicisme com a religió oficial, educació a càrrec de l’Església i manteniment estatal de culte i clergat.
• Centralisme que posava ajuntaments i diputacions sota control del govern i supressió dels furs bascos per garantir la unitat de les lleis a tot el país.

La Fi dels Conflictes Bèl·lics

El general Martínez Campos va liderar la campanya de l’exèrcit el 1875 que va provocar la rendició carlina a Catalunya, Aragó i València. La guerra va acabar amb la derrota dels focus del País Basc i Navarra el 1876. La conseqüència directa d’aquesta derrota va ser l’abolició del règim foral, de manera que els territoris bascos van quedar sotmesos als impostos i servei militar comuns de l’Estat. No obstant això, el 1878 es van estipular una sèrie de concerts econòmics que atorgaven a les Províncies Basques certa autonomia econòmica, ja que aquestes pagarien anualment una determinada quantitat a l’administració central recaptada directament per les diputacions.

La fi del conflicte carlí va facilitar la resolució de la Guerra dels Deu Anys el 1878, amb la signatura del Conveni de Zanjón amb els insurrectes, en el qual s’incloïa una àmplia amnistia, l’abolició de l’esclavitud (1888) i la promesa de reformes polítiques i administratives que permetrien a Cuba tenir representants a les Corts espanyoles. L’endarreriment i l’incompliment d’aquestes reformes van causar l’esclat de la Guerra Chiquita el 1879 i la insurrecció posterior el 1895.

El Bipartidisme i el Torn Pacífic

Un Sistema Bipartidista

Cánovas va concebre un sistema bipartidista amb alternança en el govern sense haver de recórrer als pronunciaments. Els partits del torn (partits dinàstics) eren:

• Partido Liberal-Conservador: creat i liderat per Cánovas del Castillo fins al seu assassinat el 1897, i substituïa l’antic Partit Moderat.
• Partido Liberal-Fusionista: fundat el 1880 per Sagasta. Comptava amb un programa més progressista amb alguns ideals del Sexenni, però dins dels límits del sistema marcats per Cánovas.

No es tractaven de partits de masses, sinó que eren partits de notables, és a dir, de líders polítics amb clienteles respectives, òrgans de premsa i suports locals. La missió del líder era mantenir el partit unit. Coincidien ideològicament en allò fonamental: defensa de la monarquia, Constitució, propietat privada i de l’Estat unitari i centralista. Mantenien posicions diferenciades que els allunyaven ideològicament.

El Funcionament del Torn Dinàstic

L’alternança en el poder entre els partits dinàstics quedava garantida per una manera peculiar de formar govern, segons la qual quan un govern experimentava desgast en la seva funció o quan els líders consideraven necessari el relleu, se suggeria al rei el nomenament d’un nou govern. El nou president era sempre el líder de l’oposició i rebia amb el càrrec un decret per dissoldre les Corts i convocar eleccions, per així aconseguir suficients diputats per obtenir la majoria parlamentària i poder governar. El resultat de les eleccions el pactaven prèviament els dos partits, de manera que l’alternança s’aconseguia de forma artificial i de mutu acord entre els respectius líders. Això evitava la monopolització del poder en un partit i les temptacions de recórrer a l’exèrcit, a més d’allunyar del poder els aliens al règim.

El Desenvolupament del Torn de Partits

Entre els anys 1876 i 1898 el torn va funcionar amb regularitat: sis vegades guanyaren els conservadors i quatre els liberals. Encara que l’alternança va passar moments difícils, la primera crisi del sistema es va donar amb el desastre de 1898, que va erosionar polítics i partits.

La primera etapa de govern conservador comprèn de 1875 fins a 1881. El 1881, Sagasta va formar el primer govern liberal i va introduir reformes com el sufragi universal masculí per als comicis municipals (1882). El 1884 es va donar un nou govern conservador, durant el qual es va iniciar la por a la desestabilització del sistema degut a la mort del rei Alfons XII (1885), fet que va impulsar el Pacte d’El Pardo entre conservadors i liberals per donar suport a la regència de Maria Cristina d’Habsburg i així mantenir la continuïtat de la monarquia i l’alternança en el poder davant la pressió dels carlins i republicans.

El 1885 es va donar una nova etapa de govern liberal, durant la qual s’avançà en el terreny de les llibertats individuals: es van regular i ampliar la llibertat de premsa, d’expressió i d’associació:

• 1887: Llei d’associacions, que permetia entrar al joc polític a les forces opositores.
• 1888: Llei del Jurat, que establia la celebració de judicis per jurats i l’abolició de l’esclavitud.
• 1889: Nou Codi Civil.
• 1890: Sufragi universal masculí per a majors de 25 anys a les eleccions generals.

El 1890 els conservadors tornaren al poder, fins al 1892 quan s’establiren els liberals. El 1895 Cánovas va tornar a la presidència (conservadors) fins al seu assassinat el 1897. Durant l’última dècada el personalisme va anar deteriorant els partits, causant dissidències internes i la descomposició progressiva del sistema.

Era Democràtic el Sistema de la Restauració?

El règim polític de la Restauració se sostenia en un sistema electoral caracteritzat pel caciquisme, la corrupció electoral i l’abstenció generalitzada. El caciquisme es fonamentava sobre la influència de determinades personalitats (cacics) sobre la societat, sent més fort al món rural. Gràcies al seu poder i autoritat forçaven el comportament dels votants.

El procés electoral començava amb la preparació de les eleccions mitjançant l’“encasellat”, on el Ministeri de Governació omplia les caselles corresponents a cada districte electoral amb el nom del candidat que el govern havia decidit que sortís elegit. El governador civil de cada província traslladava les instruccions del Ministeri als cacics. Per aconseguir els resultats pactats es recorria al frau electoral (conjunt de trampes que adulteraven els resultats electorals, també conegut com pucherazo o tupinada), ja fos manipulant el cens (evitant el vot de certs electors o incloent el de morts) o les actes, comprant i falsificant vots o coaccionant l’electorat. Es buscava constantment desincentivar el vot per tenir la major abstenció possible i així facilitar el frau. Aquest sistema es va mantenir durant la fi del segle XIX, garantint sempre que els partits dinàstics ocupessin un 80% dels vots i que el partit del govern obtingués sempre un 60-65% del total.

Les Forces Polítiques Marginades del Sistema

La Restauració va marginar de la política amplis sectors de la societat: camperolat, classes populars urbanes, obrers industrials i fins i tot part de les classes mitjanes. Això va donar lloc a una oposició política creixent, però que es veia incapaç d’obtenir poder polític real a causa dels mecanismes de funcionament del torn.

El Republicanisme

A causa de la repressió dels primers anys de la Restauració i de les divisions internes, el republicanisme va haver de fer front al descens del nombre de seguidors. Tot i les divisions, els partits republicans compartien quatre punts bàsics: la república com a forma d’Estat, reformes en favor dels grups socials més necessitats (intervenció estatal, cooperativisme, crèdits barats, etc.), fe en el progrés científic i educatiu i defensa de l’Estat laic. Aquests partits eren:

• P. Republicano Posibilista: dirigit per Castelar i que va acabar integrant-se amb el Liberal-Fusionista.
• P. Republicano Progresista: dirigit per Ruiz-Zorrilla i únic que confiava en la insurrecció de l’exèrcit per arribar al poder.
• P. Republicano Centralista: nascut com una escissió del Republicano Progresista, era liderat per Salmerón.
• P. Republicà Democràtic Federal: liderat per Pi i Margall, era el més nombrós i el de major implantació. Defensava la proclamació de la república com a resultat d’una revolta popular.

Durant els primers anys de la Restauració el republicanisme es caracteritzava pel retraïment electoral i pels intents insurreccionals. Finalment van abandonar la via conspiradora i van formar una coalició amb la qual van obtenir alguns diputats. Es van introduir a la societat civil mitjançant una extensa xarxa de casinos, diaris, tertúlies, etc. Amb l’establiment del sufragi universal masculí l’any 1890 es va crear la coalició Unión Republicana, que va obtenir alguns diputats a les Corts gràcies al vot de les grans ciutats, però que mai va deixar de ser una minoria degut als mecanismes del sistema. Amb l’ascens de nous sectors econòmics i socials a principis del s.XX es va donar cert increment del republicanisme a les ciutats, sent el lerrouxisme el corrent dominant a Catalunya i el blasquisme a València.

El Carlisme

El carlisme va patir una gran davallada a causa de la seva derrota el 1876, de forma que no es va poder reorganitzar ni presentar-se a les eleccions fins el 1890. Només mantenia certa força a les províncies forals, mentre que els nacionalismes basc i català feien que seguís perdent base social. La incorporació de l’Església al sistema canovista va deixar el carlisme sense part dels seus arguments polítics i suports tradicionals, a la vegada que el clergat s’incorporava a la política mitjançant la unió de la Unión Católica al P. Conservador. El 1886, Vázquez de Mella va intentar modernitzar el carlisme mitjançant l’Acta de Loredan, proposta que mantenia el caràcter catòlic i tradicionalista i la reclamació dels furs, però acceptava el nou ordre liberal capitalista. Això va causar l’escissió del sector integrista, liderat per Ramón Nocedal.

L’Expansió del PSOE

Els primers anys de la Restauració el moviment obrer va patir un retrocés a causa de la il·legalització de la Internacional i associacions, la censura i les mesures repressives. Amb el govern liberal de 1881 es va concedir certa permissivitat que va culminar el 1887 amb la Llei d’Associacions, que legalitzava les associacions obreres. Aquesta llibertat va afavorir les activitats del PSOE, liderat per Pablo Iglesias, un ferm defensor de la participació política.

L’any 1883 el govern liberal va crear la Comisión de Reformas Sociales per estudiar les condicions de la classe treballadora. El PSOE va presentar un informe de denúncia contra els horaris prolongats, el treball de dones i infants i els baixos salaris. El 1886 es va iniciar la publicació de «El Socialista», un periòdic que fou l’òrgan d’expressió del partit. Establia comunicació entre les diverses agrupacions socialistes del país, informant de les posicions del partit, anunciant reivindicacions i vagues i divulgant articles de reflexió política. L’any 1888 es va celebrar el I Congrés del PSOE i es va fundar la UGT.

A partir de 1890 l’expansió del socialisme es va veure afavorida per la moderació de la seva actuació (defensaven la vaga només per a casos extrems) i l’aprovació del sufragi universal masculí. Aquest creixement va ser molt lent fins a principis del s.XX, quan el desastre colonial i la industrialització van facilitar l’expansió de les idees socialistes. El 1910, gràcies a l’aliança amb els republicans, Pablo Iglesias es va convertir en el primer diputat socialista a les Corts.

L’Auge de Nacionalismes i Regionalismes

La tendència centralitzadora i unificadora dels governs de la Restauració buscava la unificació legislativa, tributària i del servei militar a tot l’Estat. Aquest fet va acabar causant el sorgiment d’organitzacions que defensaven una major descentralització, especialment allà on perduraven elements culturals propis o on s’havia donat un desenvolupament econòmic diferenciat.

Els Orígens del Catalanisme

El desenvolupament industrial donat a Catalunya al s.XIX va donar lloc a l’aparició de la burgesia industrial i d’importants negocis, fet excepcional en una societat majorment agrària. Això va coincidir amb un renaixement de la cultura catalana i de l’ús del català, ja que a partir del 1830 va sorgir un moviment cultural i literari anomenat La Renaixença, que tractava de recuperar la llengua i els signes d’identitat catalans impulsant la publicació en català i la celebració de certàmens literaris.

A partir de la dècada de 1880 el catalanisme cultural va donar pas a l’activitat política que reivindicava l’existència de la nacionalitat catalana i l’autogovern per a Catalunya. La burgesia catalana va donar suport a aquest moviment en veure que podia facilitar-los l’adopció de mesures proteccionistes contra el lliurecanvisme del govern central. Els primers corrents de catalanisme polític van ser:

• Catalanisme basat en el tradicionalisme catòlic amb el bisbe Torras i Bages com a màxim representant.
• Catalanisme progressista de principis republicans i federalistes promogut per Almirall, fundador del Centre Català (1882). Va proposar l’autonomia de Catalunya i encoratjar la presentació del Memorial de les Greuges a la regent (1885).

L’any 1891 es va donar un pas en la consolidació del catalanisme amb la creació de la Unió Catalanista. En la seva primera assemblea celebrada a Manresa el 1892 es van aprovar les Bases de la Constitució Regional Catalana (Bases de Manresa), on es reclamava la restauració d’institucions històriques i el traspàs de competències polítiques i econòmiques. Amb la crisi de 1898, la burgesia catalana va buscar tenir la seva pròpia representació al marge dels partits dinàstics, per la qual cosa el 1901 Prat de la Riba i Francesc Cambó van fundar la Lliga Regionalista. Aspiraven a participar activament en política i tenir representants que defensessin els interessos catalanistes. Es va convertir en el principal partit de Catalunya el primer terç del s.XX.

Sabino Arana i el Nacionalisme Basc

L’abolició dels furs el 1876 va causar una reacció en defensa de les institucions suprimides, de la llengua i de la cultura basca. Encara que s’aprovaren els concerts econòmics per a les províncies basques, a Biscaia va sorgir un moviment en defensa dels drets històrics. Aquest nacionalisme no es basava en la llengua, sinó en l’“ètnia basca” i el rebuig als costums forans. Es romantitzava el món rural basc, just quan Biscaia i Guipúscua s’industrialitzaven ràpidament i rebien treballadors de tot el territori.

La figura més destacada era Sabino Arana, que des del 1890 proclamava que els bascos constituïen una nació independent i reivindicava els furs com un símbol de la sobirania basca. L’any 1895 va fundar el Partit Nacionalista Basc (PNB) a Bilbao, implantat principalment a Biscaia. Va popularitzar el terme Euskadi per a la seva pàtria, va crear l’actual bandera i un lema per al partit: «Déu i llei antiga». El moviment tenia un fort caràcter catòlic i defensava la tradició, així com la llengua, les tradicions i la “puresa racial basca”. Posteriorment la seva postura es va suavitzar i va acceptar que l’autonomia s’havia d’assolir des de la legalitat i dins de l’Estat espanyol. Això va dur a l’acostament de la burgesia basca, que veia el nacionalisme un aliat contra el creixent moviment obrer a Biscaia.