La República Romana: Origen, Guerres Púniques i Expansió
Enviado por Chuletator online y clasificado en Latín
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3,01 KB
La República Romana
1. Final de la Monarquia i Adveniment de la República Romana
El poder dels etruscs va arribar al seu zenit al segle VI aC. Es van estendre fins a la planúria del Po, van ocupar el Laci i Campània. Els amos de Roma –reges, títol d’origen indoeuropeu– eren etruscs. Roma fou alliberada del domini dels reis etruscs per una rebel·lió de la noblesa antimonàrquica (al voltant del 508 aC). La llegenda narra l’expulsió del rei Tarquini:
Segons l’analística, un fill de Tarquini abusà d’una jove, Lucrècia, que se suïcidà. L’escàndol revelat desencadenà una revolució popular i la monarquia fou abolida.
L’ordre social va romandre a Roma sense rei. Les funcions del rei –cap suprem de l’exèrcit, primer jutge i sacerdot– van ser repartides entre l’aristocràcia.
2. Les Guerres Púniques i l’Expansió Territorial de Roma
2.1 La Primera Guerra Púnica
La primera de les denominades guerres púniques té el seu origen en els fets que seguiren el lliurament, deditio, que féu Messina (Mesana) d’ella mateixa als romans i en la reacció posterior que això produí en els cartaginesos, ja que es trencava un equilibri inestable que s’havia mantingut a Sicília fins a aquell moment.
La guerra va durar 23 anys. El cònsol Duil va obtenir la victòria naval de Miles, la primera victòria marítima de la història de Roma, i el primer dels èxits romans que van culminar amb la victòria sobre Amílcar a les illes Ègades l’any 241 aC.
El resultat fou, però, molt important, i en la pau subsegüent Roma dominà pràcticament Sicília i els seus importants recursos alimentaris.
El botí de guerra i les indemnitzacions devien procurar una gran prosperitat, desconeguda fins aleshores a l’Estat romà.
L’any 237 aC un nou tractat amb Cartago permet als romans exercir les seves pretensions sobre Còrsega i Sardenya.
2.2 La Segona Guerra Púnica
El motiu esgrimit per a la segona guerra púnica fou hispànic: l’agressió dels cartaginesos a les ordres d’Anníbal a la ciutat de Sagunt, aliada dels romans, que resistí heroicament un setge cruel i fou destruïda.
Aquesta segona guerra púnica, més breu que la primera, entre els anys 218 i 202 aC, comportà la crisi política i militar més gran de Roma, però també els passos definitius per convertir-la en un imperi de la Mediterrània.
Anníbal decidí emprar la península ibèrica com a cap de pont per destruir el poder creixent de Roma, alhora que ho aprofitava per explotar els rics recursos miners de la península. Anníbal llançà la seva operació, l’any 218 aC, amb un exèrcit de més de 100.000 homes, descomunal per al món antic.
Des de Cartagena (Cartago Nova), Anníbal es dirigí vers Itàlia, travessà el Pirineu i els Alps amb el seu exèrcit, que portava fins i tot elefants.