La Primera República i la Restauració Borbònica a Espanya

La Primera República (1873-1874)

Davant l’abdicació del rei, les corts van proclamar la República al febrer del 1873.

La República no tenia gaires possibilitats d’èxit i va provocar problemes diversos:

• La divisió dins del republicanisme, ja que alguns volien aconseguir més llibertats.
• La guerra carlina.
• La guerra a Cuba, que provoca un gran desgast.
• Oposició dels sectors monàrquics.

El gener de 1874, el general Pavía va fer un cop d’estat.

Va dissoldre les corts espanyoles i va passar la presidència al general Serrano. Aquest tenia una doble missió: restablir l’ordre i preparar la tornada d’Alfons XII, fill d’Isabel II.

Tema 5: La Restauració i inicis del catalanisme (1875-1898)

La Restauració Borbònica significava la implantació d’un nou sistema polític que volia posar fi a la inestabilitat d’Espanya anteriorment.

El polític Cánovas del Castillo va ser el creador d’aquest nou règim, on hi havia 2 grans partits que es tornaven en el poder de forma pacífica (sistema canovista):

• El partit conservador de Cánovas (PP).
• El partit liberal de Sagasta (PS).

El funcionament d’aquest sistema estava manipulat pel frau electoral, fent com si fos legal. D’aquesta forma tan poc democràtica, es garantia el poder a un dels dos partits leials a la monarquia, i els altres partits polítics quedaven al marge.

Era la fórmula escollida per les classes altes (grans propietaris agrícoles i industrials) per garantir l'estabilitat política i evitar el perill revolucionari.

En definitiva, la Restauració representa el triomf dels liberals moderats.

La dinastia dels Borbons va tornar amb la proclamació d’Alfons XII com a nou rei d’Espanya.

Al començament de la Restauració, van haver-hi 2 èxits importants:

• La derrota de les tropes carlines al acabar la Tercera Guerra Carlina al 1876.
• La pacificació de l'illa de Cuba al 1878.

Cánovas del Castillo impulsa la nova constitució del 1876.

Les seves principals característiques són:

1. La sobirania es compartida entre el rei i les corts espanyoles (el rei manté un fort protagonisme en el lloc polític).
2. El poder legislatiu estava en el Congrés dels Diputats i en el Senat.
3. Encara que al principi es va establir el sufragi censatari, al 1890 es va introduir el sufragi universal masculí.
4. No reconeixia la llibertat de culte a nivell públic, solament es podia practicar a nivell privat. Pel que va haver un retrocés a la constitució de 1869, la qual sí que reconeixia la llibertat de culte.

La mort d’Alfons XII al 1885 va fer que la seva dona, Maria Cristina, fos la reina regent, que va durar de 1885 a 1902.

Durant la seva regència, continuaven les trampes electorals o tupinades, en diverses fases:

1. Quan elaboraven el cens electoral, l’augmentaven amb moltes persones desconegudes o mortes.
2. El dia de les eleccions, algunes persones es feien passar per aquests morts o desconeguts.
3. A l’hora de fer el recompte, si calia, es falsificaven els resultats.
4. L’existència del caciquisme.

Els cacics eren persones o famílies que, per la seva influència i poder, controlaven una determinada zona. D’aquesta forma, aconsellaven als seus habitants o treballadors perquè votessin pel partit que representava més els seus interessos, encara que ho feien amb coaccions i/o amenaces.

Tot això provocava la impotència dels partits de l’oposició i de part de la població, el que provocava unes altes abstencions.

Les forces polítiques de l’oposició

Al 1881 es van legalitzar tots els partits polítics.

A l’esquerra política:

• Hi havia el republicanisme, dividit en molts partits polítics, els més importants eren:
  • El progressista → liderat per Ruiz Zorrilla.
  • El centralista → liderat per Salmerón.
  • El federal → liderat per Pi i Margall.
• Més a l’esquerra estava el Partit Socialista Obrer → liderat per Pablo Iglesias.

A l’extrema dreta:

• Hi havia els carlistes, que malgrat la seva última derrota al 1876, tenien els seus seguidors al País Basc, Navarra i Catalunya.
• A més, van aparèixer moviments regionalistes i nacionalistes al País Basc i Catalunya. Ex: al País Basc, Sabino de Arana va fundar el Partit Nacionalista Basc al 1895.

El sindicalisme i obrersisme

El moviment obrer espanyol va viure en clandestinitat (secretisme) fins al 1871. A partir d’aquest any, es va iniciar una política permissiva que permetia la fundació de la Federació dels Treballadors de la Regió Espanyola, en 1871.

Fins al 1890 no es permetia la celebració del Primer de Maig o dia del treballador.

No es permetien tots els sindicats, ja que algunes tendències sindicalistes eren molt violentes (ex: l’anarquisme que utilitzava actes terroristes per canviar la societat).

El 1893, a Barcelona, es van produir 14 atemptats amb bomba. El més tràgic va ser quan un anarquista, el 7 de novembre, va llençar una bomba des d’un 5è pis del teatre del Liceu, causant la mort de 25 persones i molts ferits.

Tots aquests actes van provocar una forta repressió contra el moviment obrer, amb deportacions, penes de presó i penes de mort.

Es va crear la Unió General de Treballadors (UGT) al 1888, ideològicament afí al PSOE.

Entre 1815 i 1833 es van independitzar la majoria de colònies espanyoles que Espanya tenia des del descobriment d’Amèrica.

Només quedaven sota poder espanyol Cuba, Puerto Rico i Filipines.

En 1878 es va pacificar l'illa de Cuba, reprimint el moviment independentista a través de la Pau de Zanjón (poble de Cuba).

Però en 1895, va començar un altre conflicte per la independència, liderat per José Martí. I al 1896, s’inicia el conflicte per la independència a Filipines.

El govern espanyol va enviar l'exèrcit per intentar controlar la situació, però els Estats Units es van ficar en el conflicte a favor de la independència de Cuba.

Això va provocar que els Estats Units i Espanya entressin en guerra.

La campanya militar va ser breu, per la superioritat dels Estats Units.

→ Ex: l’1 de maig de 1898 a Cavite (Filipines), els americans van destruir tots els vaixells espanyols a la flota del Pacífic, gairebé sense pèrdues pròpies. Setmanes més tard, van desembarcar a Cuba, Puerto Rico i posteriorment a Filipines. Davant de la gran força de l’exèrcit dels Estats Units, el govern espanyol va demanar la rendició, posant fi a la guerra.

Les conseqüències del “desastre” de 1898

A més de pèrdues en vides humanes, la guerra va tenir per Espanya un alt cost econòmic.

Per fer front a les despeses, es van incrementar els impostos, per així augmentar els ingressos del govern.

Aquest fet va provocar un malestar general i, en particular, a Catalunya, on es va fer l’anomenat “tancament de caixes” (185 gremis van decidir no pagar impostos).

La derrota espanyola de 1898 va suposar:

• La pèrdua del mercat colonial (pagar per productes que abans no calia).
• Pel Tractat de París, signat el 10 de desembre de 1898, Espanya reconeixia la independència de Cuba i cedía als EUA: Filipines, Puerto Rico i la illa de Guam.

Per a molts intel·lectuals espanyols, la derrota va ser humiliant.

Van pensar que calia introduir una sèrie de canvis, com el moviment regeneracionista, que volia reformar i modernitzar el país.