La Segona República: Reformes, Tensions i Guerra Civil (1931-36)

Eleccions Municipals i Proclamació de la República (1931)

Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 van donar la victòria a l’aliança republicanosocialista a les principals ciutats. El 14 d’abril, Francesc Macià va proclamar la República Catalana, però després d’un acord amb el govern provisional espanyol, va acceptar esperar l'autonomia a canvi d’un estatut immediat. El mateix dia, el rei Alfons XIII va abdicar i abandonar Espanya, i es va establir el govern provisional sorgit del Pacte de Sant Sebastià, liderat per Niceto Alcalá Zamora.

Aquest govern va aprovar mesures urgents com l’amnistia per a presos polítics, la legalització de partits i sindicats, i el nomenament de càrrecs republicans a l’administració. Les eleccions generals del 28 de juny de 1931 van donar la majoria a la coalició republicanosocialista, i les noves Corts Constituents van començar a redactar una constitució.

La Constitució de 1931

La Constitució de 1931, aprovada el 9 de desembre, era democràtica i progressista. Definia Espanya com una "república de treballadors de tota classe" amb drets socials avançats, incloent-hi la igualtat de gènere, el sufragi universal (inclòs el femení des de 1933), la separació entre Església i Estat, l'educació gratuïta i obligatòria, i el dret al divorci. També reconeixia la possibilitat d'autonomia per a les regions, com Catalunya i el País Basc.

La Constitució va generar tensions amb partits de dreta, sectors catòlics i republicans moderats. Alcalá Zamora, en desacord amb la regulació de la qüestió religiosa, va dimitir com a president del govern, però posteriorment va ser nomenat president de la República. Manuel Azaña el va substituir com a president del govern.

La Generalitat durant el Bienni Reformista (1931-1933)

La tasca del govern de la Generalitat durant aquest període va ser força important en determinats àmbits, destacant:

• Àmbit econòmic: Es van crear serveis d'estadística i caixes de dipòsits. En l'agricultura, es va fomentar la creació de cooperatives agràries i centres d'experimentació agraris. Es va intentar resoldre el problema dels rabassaires, uns pagesos que pagaven un lloguer per conrear les terres d’un altre propietari. L’any 1934 s’aprovaria la Llei de Contractes de Conreu, que reduïa un 50% la renda que aquests rabassaires havien de pagar al propietari.
• Àmbit territorial: La Generalitat va proposar una divisió comarcal de Catalunya en lloc de la provincial. Les capitals de comarca passarien a ser centres de serveis per a un conjunt de municipis. Aquesta divisió es va aprovar l'agost de 1936.
• Àmbit social: S'aprova l’any 1934 la Llei de Bases, que permetia organitzar la sanitat i l'assistència social. Es van fer campanyes de prevenció de malalties (com la tuberculosi) i també de vacunació i higiene públiques. Es va millorar la xarxa d'hospitals, l'atenció als malalts i l’assistència psiquiàtrica.
• Educació: Es van crear milers d'escoles, es van millorar les condicions laborals dels mestres, es va concedir autonomia a la Universitat de Barcelona i es van fundar biblioteques i museus.
• Cultura: Es va normalitzar l'ús del català amb el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932) de Pompeu Fabra, es van impulsar activitats culturals en català i es va instaurar el bilingüisme a les escoles.

Crisi del Govern d'Esquerres (Bienni Reformista)

Les reformes que va aprovar aquest govern republicanosocialista van trobar molta oposició per part dels empresaris, terratinents, sectors de l'exèrcit i l'Església. D'altra banda, aquest govern també va tenir en contra els grups d'esquerra radical (anarquistes i comunistes), argumentant que les reformes avançaven molt lentament i era necessari fer una revolució. Finalment, els republicans de centre moderats també estaven en contra del govern per la gestió de la qüestió religiosa.

A aquests problemes polítics se'n van afegir d'altres d'econòmics, com eren el desigual repartiment de la terra i el gran atur agrícola. La baixa competitivitat del mercat espanyol es va sumar a les conseqüències del crac del 29. Les reformes del govern de centreesquerra havien provocat molta desconfiança entre els grans empresaris i els terratinents. Per aquest motiu, la inversió privada va caure en picat. D'altra banda, el govern, per intentar equilibrar el pressupost, va contenir la despesa pública, i això es va reflectir en un augment de l’atur.

La conseqüència de tot això va ser una gran conflictivitat social i l'aparició de moltes vagues, moltes de les quals van acabar transformant-se en insurreccions socials. El govern, per reprimir aquestes revoltes, va utilitzar la violència policial per poder restaurar l'ordre públic. Aquesta repressió va ser molt dura, amb morts, ferits i detinguts, que poc a poc van anar desgastant la imatge del govern.

La pèrdua de popularitat del govern es va accentuar la primavera-estiu de 1933 amb els tràgics esdeveniments de Casas Viejas (Cadis), on un grup d’anarquistes va assaltar la caserna de la Guàrdia Civil. La repressió del govern contra els rebels va ser ferotge, i va causar morts, ferits i detinguts.

A les eleccions municipals de l'abril de 1933, la coalició republicanosocialista va quedar molt tocada per la pèrdua de vots. La col·laboració entre republicans d'esquerra i socialistes es feia cada cop més difícil a causa de la repressió governamental. Finalment, el president de la República, Alcalá Zamora, va destituir Manuel Azaña com a president del govern i va nomenar Diego Martínez Barrio, que tenia la tasca de dissoldre les Corts i convocar eleccions generals per al novembre de 1933.

El Bienni Conservador o Radical-Cedista (1933-1935)

Les eleccions de novembre de 1933 van ser les primeres en què les dones van poder votar a Espanya. La dreta va guanyar gràcies a la formació de coalicions entre diversos partits, destacant la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas, liderada per José María Gil Robles) i el Partit Radical d'Alejandro Lerroux. Lerroux va formar un govern de centredreta amb el suport parlamentari de la CEDA, amb l'objectiu de rectificar les reformes del bienni anterior. A Catalunya, la Lliga Catalana va ser la força més votada, però Esquerra Republicana va mantenir el govern de la Generalitat gràcies a una coalició d'esquerres. El govern de Lerroux va paralitzar la reforma agrària, retornant terres a la noblesa i expulsant milers de jornalers de les terres prèviament assignades, i va aprovar la llibertat de contractació, la qual cosa va provocar una baixada dels sous dels treballadors agrícoles. Aquestes mesures van provocar descontentament i tensió social.

El govern va aprovar un pressupost per al manteniment del culte i el clergat catòlics i va iniciar negociacions per a un concordat amb el Vaticà. Pel que fa a l'àmbit militar, es va concedir l’amnistia al general Sanjurjo i als seus seguidors implicats en l'intent de cop d'estat de 1932; Sanjurjo va marxar a l'exili a Portugal, on va començar a conspirar. En l'àmbit territorial, es van destituir els ajuntaments governats per l'esquerra, substituint-los per gestores formades per partits monàrquics i simpatitzants afins a Lerroux i la CEDA. A més, va esclatar un greu conflicte entre el govern central i la Generalitat arran de la Llei de Contractes de Conreu, aprovada pel Parlament català, que afavoria els rabassaires. La Lliga Catalana va presentar un recurs d'inconstitucionalitat davant el Tribunal de Garanties Constitucionals al·legant invasió de competències.

El Tribunal va anul·lar la llei, però el Parlament de Catalunya la va tornar a aprovar gairebé idèntica. Paral·lelament, el govern central va paralitzar la discussió de l'Estatut d'Autonomia del País Basc. Aquest gir conservador va provocar una radicalització del PSOE i la UGT, especialment del sector liderat per Largo Caballero.

La Revolució d'Octubre de 1934

Els Fets del Sis d'Octubre a Catalunya

La insurrecció no es va limitar a Astúries; també va tenir lloc a Catalunya, motivada pel conflicte de la Llei de Contractes de Conreu i l'entrada de la CEDA al govern. La llei agrària enfrontava propietaris (amb el suport de la Lliga i el govern central) i pagesos rabassaires (amb el suport d'Esquerra Republicana i la Generalitat).

L'entrada de la CEDA al govern va ser interpretada pel govern de la Generalitat com una amenaça per a la República i l'autonomia catalana. Així, el 6 d'octubre de 1934, el president Lluís Companys va proclamar des del balcó de la Generalitat l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola i va cridar a una vaga general per intentar establir una república federal.

La vaga general va tenir un seguiment limitat (Mossos d'Esquadra, alguns ajuntaments, militants socialistes i comunistes); la CNT se'n va desentendre.

Finalment, el govern central va declarar l'estat de guerra i va enviar l'exèrcit, comandat pel general Domènec Batet, que va sufocar ràpidament la insurrecció. Van ser detinguts el president Companys i els membres del seu govern, així com Manuel Azaña, que es trobava casualment a Barcelona.

Crisi del Bienni Conservador

La principal conseqüència política d'aquesta revolta va ser la suspensió de l'Estatut d'Autonomia i de la Generalitat (substituïda per un governador general nomenat per Madrid). A la primavera de 1935, Lerroux va formar un nou govern amb cinc ministres de la CEDA, entre els quals destacaven Gil Robles (ministre de la Guerra) i el general Franco (cap de l'Estat Major Central). Aquest nou govern va iniciar la "contrarevolució" anunciada per la CEDA, presentant un avantprojecte per modificar la Constitució que restringia les autonomies, eliminava el divorci i dificultava l'expropiació de terres.

Aquesta proposta de reforma constitucional no va arribar a ser votada perquè a finals de 1935 el govern de Lerroux es va veure fortament desgastat per escàndols de corrupció (cas de l'estraperlo) que afectaven el mateix president del Partit Radical. Davant l'escàndol, el president de la República, Alcalá Zamora, va retirar la confiança al govern, va dissoldre les Corts i va convocar noves eleccions per al febrer de 1936.

El Front Popular i les Eleccions de 1936

A les eleccions de febrer de 1936, les esquerres es van agrupar en una gran coalició electoral, el Front Popular, integrada per republicans d'esquerra (Izquierda Republicana i Unión Republicana), el PSOE i el PCE (Partit Comunista d'Espanya).

La dreta es va presentar dividida. La coalició principal va ser el Bloc Nacional, format per la CEDA, monàrquics (Renovación Española) i carlins (Comunión Tradicionalista). Aquesta coalició no va aconseguir presentar candidatures úniques a totes les circumscripcions ni elaborar un programa electoral consensuat.

A Catalunya, les esquerres es van agrupar en el Front d'Esquerres de Catalunya, liderat per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), mentre que la dreta es va presentar com a Front Català d'Ordre, liderat per la Lliga Catalana.

El Front d'Esquerres demanava l'amnistia per als empresonats pels fets d'octubre de 1934, el restabliment ple de l'Estatut i la Generalitat, la readmissió dels treballadors acomiadats arran d'aquella revolta i l'aplicació de la Llei de Contractes de Conreu.

Aquesta coalició donava suport al Front Popular a nivell estatal. La CNT no va participar en el pacte, però aquesta vegada no va demanar l'abstenció als seus afiliats, la qual cosa va beneficiar indirectament les candidatures d'esquerra.

Les eleccions les va guanyar el Front Popular amb un 48% dels vots, superant el Bloc Nacional (46,5%) i els partits de centre (5,4%). Falange Española, un partit feixista minoritari, no va obtenir representació parlamentària.

A Catalunya, el Front d'Esquerres va obtenir una victòria aclaparadora. A Espanya, es va formar un nou govern integrat exclusivament per republicans d'Izquierda Republicana i Unión Republicana, presidit per Santiago Casares Quiroga. La resta de partits del Front Popular (PSOE, PCE) van comprometre's a donar suport parlamentari al nou govern. Manuel Azaña va substituir Alcalá Zamora com a president de la República. A Catalunya, Lluís Companys i ERC van tornar al capdavant de la Generalitat restaurada.

El Govern del Front Popular i la Polarització

El nou govern va començar a aplicar el programa pactat pel Front Popular:

• Es va decretar una amnistia general per als condemnats pels fets d'octubre de 1934.
• Es va restablir plenament la Generalitat de Catalunya i l'Estatut d'Autonomia.
• Es va reactivar la Llei de Contractes de Conreu.
• Es va obligar les empreses a readmetre els obrers acomiadats arran dels conflictes de 1934.
• Es van reprendre les negociacions per aprovar els estatuts d'autonomia del País Basc i Galícia.

La victòria electoral i les primeres mesures del govern van generar un clima d'entusiasme entre els partits d'esquerra i els sindicats, que van impulsar mobilitzacions populars per exigir canvis més profunds. Els anarquistes van proposar accions revolucionàries, i el sector més radical del PSOE, liderat per Largo Caballero, es va apropar a les tesis del PCE.

A les ciutats es van convocar vagues, i a Andalusia i Extremadura, els pagesos van iniciar l'ocupació de latifundis. La dreta política i social va rebre amb hostilitat el resultat electoral i va mostrar un fort rebuig cap al govern del Front Popular. Els propietaris agraris es van oposar a les mesures governamentals. Alguns empresaris van transferir capitals a l'estranger per por a possibles expropiacions, i l'Església va iniciar una nova campanya contra la República.

Tota aquesta situació va generar una creixent conflictivitat social. Les vagues van augmentar, així com el desordre públic. Es van produir enfrontaments als carrers, creant un clima de violència social. Falange Española i altres grups d'extrema dreta van formar escamots armats per atacar violentament líders i militants d'esquerra. Grups d'extrema esquerra van respondre amb accions similars contra líders de dretes.

A Catalunya, aquesta espiral de radicalització política va ser menys intensa: ERC va mantenir una posició moderada, la Lliga Catalana es va distanciar de l'extrema dreta, la premsa catalana era menys extremista i dins la CNT, el sector moderat (trentista) tenia més pes que el sector radical (FAI).

La Conspiració Militar i l'Inici de la Guerra

Paral·lelament, des de feia mesos, alguns oficials de l'exèrcit, convençuts de la imminència d'una revolució comunista, conspiraven contra la República. La victòria del Front Popular i l'augment de la conflictivitat social van reforçar la seva determinació. Van planificar un cop d'estat militar, organitzat principalment des de Pamplona pel general Emilio Mola ("el Director") i que havia de ser liderat pel general José Sanjurjo, exiliat a Portugal.

Aquest cop d'estat era clarament antidemocràtic i pretenia restaurar l'ordre i l'autoritat, defensar la unitat d'Espanya i la religió catòlica. Els militars colpistes van buscar suports entre sectors civils conservadors (carlins, falangistes, monàrquics) i també van iniciar contactes amb la Itàlia feixista i l'Alemanya nazi.

La tensió va arribar al punt àlgid el 13 de juliol de 1936 amb l'assassinat de José Calvo Sotelo, líder del partit monàrquic Renovación Española, a mans de militants d'esquerres uniformats, com a venjança per l'assassinat, el dia anterior, del tinent de la Guàrdia d'Assalt José Castillo a mans de l'extrema dreta. Aquest fet va accelerar els plans dels colpistes. La revolta militar va començar el 17 de juliol al Marroc i l'endemà, 18 de juliol, es va estendre a la Península, donant inici a la Guerra Civil Espanyola.