Segona República: Igualtat de Gènere i Reformes (1931-1936)

La Segona República: Igualtat i Reformes (1931-1936)

Durant la Segona República a Espanya (1931-1936), es van viure profunds canvis en les esferes política, social i econòmica. En particular, en el camp de la igualtat de gènere, es va experimentar una transformació radical respecte a la situació preexistent.

La Constitució de 1931 va introduir canvis significatius, establint la plena igualtat de drets entre homes i dones, incloent-hi el sufragi femení, que va ser aprovat després de debats intensos. Aquesta concessió del dret de vot a les dones va provocar divisions entre les úniques diputades presents a les Corts, amb posicions divergents sobre la conveniència d'implantar-lo immediatament. No obstant això, es va arribar a un consens sobre la seva necessitat com a qüestió de justícia elemental, permetent a les dones espanyoles votar per primera vegada en les eleccions legislatives del 1933.

A més del sufragi, altres reformes legislatives van contribuir a l'avanç de la igualtat de gènere, com la implantació del matrimoni civil, la prohibició de discriminar els fills nascuts fora del matrimoni en el registre civil, l'aprovació del divorci i l'equiparació d'accés d'homes i dones a càrrecs oficials. A nivell educatiu, es van prendre mesures per reduir l'analfabetisme femení i facilitar l'accés de les nenes a l'educació.

Tot i aquests avenços, la situació de les dones durant la Segona República seguia marcada per la discriminació en àmbits com l'educació secundària i universitària, el món laboral amb sous inferiors i la representació política. La coeducació en l'ensenyament primari va trobar resistència, mantenint-se la segregació per gènere a les aules i les assignatures de labors de la llar reservades només a les nenes.

En resum, la legislació de la Segona República va impulsar la igualtat legal entre sexes i va facilitar la incorporació de les dones a l'educació i al treball remunerat, tot i que va ser limitada per la curta durada de l'experiència republicana i la persistència de prejudicis i mentalitats tradicionals.

El Bienni Conservador (1933-1936)

El 12 d’abril de 1931 es van celebrar eleccions crucials que es van convertir en un plebiscit per decidir el suport a la monarquia. Després de la victòria de la conjunció republicano-socialista, el 14 d'abril es va proclamar la Segona República, amb l'abdicació d'Alfons XIII. Aquest nou règim va prometre democratitzar, transformar i modernitzar Espanya per superar la crisi que enfrontava. Malgrat això, els reptes econòmics internacionals, l'ascens dels totalitarismes europeus i la profunda divisió política a Espanya van contribuir a la caiguda del règim amb l'inici de la Guerra Civil el 1939. Aquest període es divideix en quatre etapes: govern provisional, bienni reformista, bienni conservador i govern del Front Popular.

Les eleccions de novembre de 1933, les primeres amb sufragi femení, van veure una esquerra dividida i una coalició organitzada de partits de centre-dreta. La mobilització conservadora va portar a la victòria de la coalició de dretes i a la dispersió del vot d'esquerres. Això va donar lloc a un govern presidit per Lerroux amb el suport de la CEDA, conegut com el bienni conservador o radicalcedista, que es va caracteritzar per la paralització de les reformes iniciades pel govern anterior. Va ser un període d'inestabilitat amb una successió de governs presidits per Alcalá Zamora, amb Lerroux, Samper i Portella Valladares com a caps de govern.

Les Contrareformes del Bienni Conservador

Les contrareformes durant aquest període van afectar principalment els àmbits agrari, territorial, religiós, militar i educatiu, reflectint la tensió i la rivalitat política que dominaven el país:

• Àmbit agrari: Van retornar les terres expropiades a la noblesa i es van anul·lar les cessions de terres mal conreades als pagesos. Es van suprimir els decrets de millores salarials i laborals i es va retallar el pressupost de la reforma agrària.
• Àmbit territorial: La Generalitat de Catalunya es va enfrontar amb el govern central a causa de la Llei de Contractes de Conreu, mentre que a Euskadi es va paralitzar la discussió del projecte d’Estatut.
• Àmbit religiós: Es va restablir el pressupost de culte i clergat, es va dissoldre la Llei de Congregacions i es van iniciar negociacions per signar un Concordat amb el Vaticà.
• Àmbit militar: Es va retornar el càrrec a militars antirepublicans, i es va aprovar una Llei d’Amnistia pels revoltats amb Sanjurjo (s’exilia a Portugal).
• Àmbit educatiu: Es va reduir considerablement el pressupost d’educació.

A causa del gir conservador i la paralització del procés reformista, el PSOE i la UGT es van radicalitzar, convocant successives vagues i manifestacions que van acabar en enfrontaments policials. Paral·lelament, la CEDA exigia un major protagonisme polític al govern radical, que va atorgar tres ministeris al partit. L'ascens dels feixismes europeus i la seva relació amb la CEDA van conduir a la insurrecció d'esquerres, materialitzada en la Revolució d'octubre de 1934.

Aquesta revolució va començar amb un conjunt de vagues generals i revoltes, que van donar lloc a enfrontaments a diferents punts del país, especialment a Astúries i Catalunya. A Astúries es va produir una revolta social amb actuacions dels grups miners, i va ser sufocada i reprimida durament pels militars africanistes dels generals Franco i Goded. A Catalunya es va produir una revolta política, amb la proclamació de la República Catalana per part de Lluís Companys, seguida d’una vaga general. El Govern va actuar detenint el govern de la Generalitat, incloent-hi Companys i Azaña, i declarant l’estat de guerra.

Com a resultat, el govern de Lerroux va incorporar una major participació ministerial de la CEDA (amb Gil Robles com a ministre de Guerra) i va nomenar el general Franco com a cap de l'Estat Major. Es va suspendre l'autonomia de Catalunya, es va obligar els pagesos a pagar la totalitat de les rendes, es van retornar les propietats als jesuïtes i es va presentar un avantprojecte de modificació de la Constitució. La crisi de govern del 1935, a causa dels escàndols de corrupció de l'Straperlo i l'Afer Nombela, va portar a la dimissió de Lerroux, passant per dos caps de govern més fins a les eleccions de febrer del 1936. Aquestes eleccions van veure la victòria del Front Popular i van ser un indicador de la tensió política que desembocaria en la Guerra Civil.

El Govern del Front Popular (Febrer-Juliol de 1936)

El 12 d’abril de 1931 es van celebrar les eleccions convocades pel govern de l’almirall Aznar, que es van convertir en un plebiscit per determinar els suports a la monarquia. Després del triomf de la conjunció republicano-socialista, el 14 es va proclamar la Segona República, amb la renúncia d’Alfons XIII. Aquest nou règim partia amb una voluntat democratitzadora, transformadora i modernitzadora per treure Espanya de la profunda crisi en què es trobava. Tot i això, les dificultats econòmiques internacionals, l’auge dels totalitarismes europeus i la gran polarització política de la societat espanyola van conduir a la caiguda del règim a la Guerra Civil el 1939. Consta de quatre períodes: el govern provisional, el bienni reformista, el bienni conservador i el govern del Front Popular.

En el marc del clima de conflicte i polarització política del Bienni Conservador, i després de l'esclat de casos de corrupció i la dimissió de Lerroux, es van convocar les eleccions de febrer del 1936. En aquestes eleccions, els partits d'esquerres republicans, el PSOE i el PCE es van presentar junts en la coalició del Front Popular. Els sindicats anarquistes com la CNT no van promoure l'abstenció, cosa que es va traduir en suport al bloc d'esquerres. Les dretes no van aconseguir presentar un programa comú ni formar una coalició estatal, però es van organitzar al voltant del Bloc Nacional i la CEDA.

Amb una victòria molt ajustada, es va proclamar un nou govern amb Manuel Azaña com a president de la República i Casares Quiroga com a cap de govern. El nou executiu es va encarregar de restablir la situació del bienni reformista, afegint mesures adaptades a les circumstàncies del moment. Es va restablir la Generalitat de Catalunya i es va concedir l'amnistia als presos polítics. Els generals sospitosos de conspiració (com Mola, Franco i Goded) van ser desplaçats a diferents punts d'Espanya. Es van reimplementar les reformes educatives i eclesiàstiques, i es va tornar a posar en vigor la Llei de Reforma Agrària.

És llavors quan es comença a percebre una divisió dins del govern del Front Popular, amb una tendència reformista i una altra revolucionària. Aquesta divisió també es reflecteix dins del PSOE, on els ideals revolucionaris de Largo Caballero guanyen terreny. Alguns sectors de l'esquerra van dur a terme accions revolucionàries com vagues, ocupacions de terres i assalts a esglésies, augmentant la tensió i el conflicte social. Davant d'aquesta situació, els sectors conservadors donen suport a les forces polítiques de dreta, defensant els seus interessos. Aquest clima de violència social es manifesta en enfrontaments constants al carrer i atemptats contra líders dels dos bàndols, especialment intensificat a la primavera del mateix any.

El Bloc Nacional i la Falange van dur a terme accions de terrorisme feixista per desestabilitzar la democràcia, enfrontant-se amb les forces de l'ordre. Paral·lelament, van començar les primeres conspiracions militars de la UME (Unió Militar Espanyola), precursora de la Conspiració. Es va coordinar un pronunciament simultani de tres generals amb un ideari comú d'inspiració feixista: antidemocràcia, antimarxisme, catolicisme confessionalista, exaltació del nacionalisme espanyol, etc. Aquest moviment va rebre suport principalment dels grups tradicionalistes, com l'antiga noblesa, el clergat, els falangistes i una part de l'exèrcit, així com suport internacional d'Itàlia i Alemanya. Cal destacar el paper del banquer mallorquí Joan March en el finançament del cop.

Els tres militars colpistes eren: Sanjurjo, el líder, exiliat a Portugal; Mola, el coordinador, destinat a Pamplona; i Franco, el braç armat, destinat a Canàries. El 12 de juliol, el socialista Tinent Castillo va ser assassinat per grups d'ultradreta, i l'endemà, com a venjança, grups policials van assassinar José Calvo Sotelo, líder de l'extrema dreta. Com a resposta, el 17 de juliol va començar la insurrecció militar al Marroc i les Canàries, i la seva fallida va ocasionar els tres anys de la Guerra Civil Espanyola.

Conclusió

Es pot observar com el govern del Front Popular no va ser capaç d'afrontar les dificultats internes d'Espanya, des de la crisi econòmica fins a la polarització sociopolítica. A més, el context internacional, a les portes de la Segona Guerra Mundial, era completament desfavorable, amb l'amenaça dels totalitarismes d'extrema dreta d'Alemanya o Itàlia. Així va acabar la Segona República, la primera etapa veritablement democràtica de la història d'Espanya, que es va veure devorada per una Guerra Civil de tres anys que va acabar de polaritzar i destruir la societat espanyola del segle XX, provocant un mal irreparable que es perllonga fins als nostres dies.