Primera República Espanyola: Història, Presidents i Cantonalisme

Període de la història de l'estat espanyol que abasta des de l'11 de febrer de 1873 (en què fou proclamada la República per les Corts, després d'haver abdicat Amadeu I d'Espanya) fins al 29 de desembre de 1874 (proclamació d'Alfons XII, a Sagunt, pel general Martínez de Campos), data inicial de la Restauració. Hi ha dues etapes en la República: la parlamentària (que finalitzà la matinada del 3 de gener de 1874, quan les forces del general Pavía dissolgueren les Corts) i la presidencialista, en què es féu càrrec del poder executiu el general Serrano. De vegades hom restringeix el nom de República a la primera època, i aleshores la segona és considerada un règim de transició. En qualsevol cas, el govern de Serrano clou el Sexenni, obert per la revolució de setembre del 1868. Durant la primera etapa hi hagué quatre presidents del poder executiu (suprema magistratura de la Primera República): Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar. La dialèctica política de la República s'explica per la pugna entre els republicans unitaris, centralistes, de tendència conservadora, i els republicans federals. Sota el primer president compartiren el poder, però l'intent frustrat de cop d'estat de Cristino Martos, un dels caps dels republicans unitaris, el 23 d'abril, féu que el segon gabinet de Pi i Margall abandonés la política de conciliació. Tanmateix Pi i Margall, màxima figura de la República, no pogué estructurar la República federal perquè els federals intransigents, impacients, volgueren implantar-la des de baix, recolzats en les juntes i en els cantons. Salmerón plantà cara a la insurrecció cantonal —i ensems, com els seus antecessors, a les guerres carlina i de Cuba— i hagué de recórrer a militars no gens addictes a la República. El seu successor, Castelar, encara accentuà el caràcter relativament autoritari del seu govern. Precisament perquè perdé una votació al Congrés i per tal d'evitar un viratge cap al federalisme, Pavía donà el seu cop d'estat. Aquell mateix dia un grup de polítics, principalment unitaris, designà el general Serrano cap de l'executiu. Serrano definí el seu règim com a República unitària per tal de diferenciar-la de l'anterior, democràtica, federal i de tendència convencional; de fet, instaurà un règim autoritari i conservador, que governà per decret, de caràcter macmahonista, però sense arrels en l'opinió pública. Serrano reduí el cantó de Cartagena, combaté els carlins i els insurrectes cubans i no oposà cap resistència a la proclamació d'Alfons XII d'Espanya. 

Doctrina política que pretén l'organització de la societat en cantons federats, que substitueixin l'organització estatal. Fou especialment important a la Península Ibèrica i a Suïssa, a la segona meitat del s XIX. 

Manifest llançat l'1 de desembre de 1874 pel futur Alfons XII d'Espanya, llavors alumne de l'acadèmia militar de Sandhurst, localitat anglesa del Berkshire. En aquest manifest, redactat per Cánovas del Castillo, era presentat el programa polític de la monarquia de la Restauració, moderada i parlamentària i amb un clar compromís de respecte a la constitució. El manifest sintetitzava el programa de la nova monarquia, és a dir, un règim monàrquic de signe conservador i catòlic, que defensaria l'ordre social, però que garantiria el funcionament del sistema polític liberal i afavorí la restauració monàrquica, que tingué lloc pocs dies després.