La Segona República Espanyola: Front Popular, Crisi i Cultura (1931-1936)

El Front Popular (Febrer-Juliol de 1936)

Entre febrer i juliol de 1936, l'esquerra tornà a governar i intentà reprendre les reformes del primer bienni. El nou govern, però, va haver de fer front a nombroses dificultats. En primer lloc, malgrat comptar amb una clara majoria parlamentària, estava integrat únicament per republicans d'esquerra, mentre que els socialistes i els comunistes decidiren donar-li suport des de fora. A més, la radicalització del moviment obrer i de la dreta faran cada vegada més difícil el manteniment de l'ordre públic i precipitaren l'esclat de la Guerra Civil.

El Govern del Front Popular i les seves primeres mesures

El 19 de febrer, Manuel Azaña fou nomenat president del Govern. Es mantingué en el càrrec fins que l'abril les Corts destituïren Alcalá Zamora de la presidència de la República. Després de celebrar eleccions a compromissaris, Azaña fou elegit nou president de la República, mentre que Santiago Casares Quiroga passà a la presidència del govern. El govern posà en marxa el seu programa electoral i prengué, entre d'altres, les següents mesures:

1. Concedí una àmplia amnistia als repressaliats pels Fets d'Octubre.
2. Restablí l'Estatut de Catalunya; Lluís Companys tornà a la presidència de la Generalitat. A més, es reprengueren els processos autonòmics al País Basc i Galícia.
3. Es tornà a posar en vigor la Llei de Reforma Agrària.

Radicalització política i social

Mentrestant, es produí un deteriorament del clima polític, ben visible en les sessions de les Corts, i que a la primavera degenerà en una situació de violència generalitzada a algunes zones de l'Estat. D'una banda, amplis sectors de l'esquerra es mostraven impacients davant la lentitud de les reformes i volien l'abolició immediata de les desigualtats socials. A les zones rurals, es produïren ocupacions de terres per part dels jornalers sense esperar a l'aplicació de la Reforma Agrària.

Dins el PSOE s'accentuà l'enfrontament entre el sector moderat de Indalecio Prieto, partidari de l'enteniment amb els republicans d'esquerra, i el sector radical de Francisco Largo Caballero, partidari d'un acord amb els comunistes i anarquistes per arribar en el futur a un govern obrer de caràcter revolucionari. Les Joventuts Socialistes s'unificaren amb les Comunistes, donant lloc a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU).

Dins la dreta començaren a dominar els sectors partidaris d'una conspiració militar que posés fi a la República. En aquests mesos va créixer considerablement Falange Española de las JONS, organització d'extremadreta encapçalada per José Antonio Primo de Rivera i que pretenia l'establiment d'un règim feixista (el març fou prohibida i els seus dirigents empresonats, a causa de la seva implicació en actes violents). Durant la primavera es produïren nombrosos enfrontaments al carrer entre elements de dreta i d'esquerra i alguns atemptats.

La situació a Mallorca i l'esclat de la Guerra Civil

A Mallorca, tot i que la situació no era tan greu, també es produïren alguns fets violents, com un atemptat contra la Casa del Poble, de Palma (juny de 1936). Aquesta greu situació culmina amb l'assassinat del tinent Castillo, militant socialista i membre de la Guàrdia d'Assalt, el 12 de juliol, i l'endemà —com a represàlia per aquest fet— del dirigent de la dreta monàrquica José Calvo Sotelo.

La conspiració militar i l'inici de la Guerra Civil

Paral·lelament, els plans per a una conspiració militar promoguda per la dretana Unión Militar Española (UME) prengueren força. El 8 de març se celebrà una reunió en què es decidí enderrocar el govern del Front Popular. Enterat de l'existència d'aquesta conspiració, el govern allunyà del centre alguns generals perillosos: Franco fou destinat a les Canàries, Goded a les Balears, i Mola a Navarra. Al final d'abril, Mola esdevingué director de la conspiració, a la qual s'afegiren els carlins, els falangistes i part dels monàrquics. Arran de l'assassinat de Calvo Sotelo, la data del cop d'Estat fou avançada.

L'alçament tingué lloc entre el 17 i el 19 de juliol de 1936: s'inicià al Marroc espanyol (17 de juliol), i l'endemà s'estengué a les Canàries i nombroses guarnicions de la Península. A les Balears, s'inicià el 19 de juliol. El cop d'Estat va haver de fer front a la resistència de les organitzacions obreres i d'una part minoritària de l'exèrcit, que es mantingué fidel a la República. Per aquest motiu, l'alçament fracassà a les principals ciutats de l'Estat i deixà Espanya dividida en dues zones, per la qual cosa s'inicià la Guerra Civil (1936-1939) entre els partidaris del govern del Front Popular (bàndol republicà) i els partidaris de l'alçament militar (bàndol "nacional" o franquista).

Evolució Econòmica i Social (1931-1936)

El deteriorament de la convivència social que caracteritzà el decenni dels trenta a l'Estat espanyol va estar afavorit per un context de crisi econòmica. Aquest s'ha d'entendre en el marc de la recessió econòmica internacional (la Gran Depressió) posterior a l'enfonsament de la borsa de Nova York (octubre de 1929), si bé els efectes a Espanya foren limitats. Respecte a l'evolució econòmica i social en aquest període podem destacar els següents elements:

1. L'impacte de la crisi econòmica internacional: Tot i que l'impacte de la crisi internacional no fou tan gran a Espanya com a altres països europeus (Gran Bretanya, França) a causa de la seva limitada industrialització i del relatiu allunyament dels grans circuits econòmics, la Gran Depressió afectà l'economia espanyola entre 1931 i 1933, provocant una disminució de la inversió estrangera, dels intercanvis comercials i de l'emigració espanyola cap a Amèrica, perquè molts països tancaren les fronteres a l'arribada de nous immigrants. La crisi afectà principalment el proletariat agrícola i determinats sectors de la indústria, però en canvi no perjudicà excessivament la burgesia i les classes mitjanes.
2. L'agricultura: Els problemes del camp adquiriren una gran rellevància en els anys trenta, principalment pels problemes relacionats amb l'existència de quasi dos milions de jornalers sense terra i amb un baixíssim nivell de vida marcat pels baixos salaris i l'atur crònic. Aquests predominaven a la zona latifundista del sud de la Península (Andalusia, Extremadura, la Manxa). A l'Espanya del nord predominaven els petits propietaris i els arrendataris —per exemple, els rabassaires catalans—, molts dels quals vivien també en una situació de pobresa. Com ja hem vist, la reforma agrària iniciada en el primer bienni intentà, sense massa èxit, solucionar el problema dels jornalers. Per aquest motiu, el camp visqué una situació de conflictivitat permanent. D'altra banda, l'agricultura es va veure afectada només parcialment per la crisi internacional: alguns productes d'exportació com l'oli, el vi i la taronja varen perdre mercats. En canvi, la producció cerealícola va créixer considerablement en aquests anys.
3. La indústria: En general, les indústries de consum (com la tèxtil) varen conèixer una consolidació, però en canvi la siderúrgia i la mineria del País Basc i d'Astúries patiren una dura recessió, en part per la seva manca de competitivitat i la reducció de la inversió pública. Així mateix, les dificultats pressupostàries provocaren una disminució de les obres públiques, tan importants durant la Dictadura de Primo de Rivera. L'augment de la conflictivitat social en els anys trenta es va relacionar amb l'important increment de l'atur als sectors industrials en crisi i a la construcció.
4. El comerç exterior: Va ser el sector més perjudicat per la conjuntura internacional: Espanya era un país exportador d'aliments i primeres matèries i importador de productes manufacturats. La crisi econòmica que patien alguns dels principals importadors de productes espanyols (Estats Units, França, Gran Bretanya) i la política proteccionista practicada per aquests ocasionà una contracció dràstica de les exportacions de productes agrícoles.

La Cultura i l'Educació (1931-1936)

Els sectors republicans avançats intentaren, a més de democratitzar la vida política espanyola, universalitzar la cultura, la qual cosa es considerava part crucial del procés de modernització del país. Cal tenir en compte que en proclamar-se la República, Espanya vivia una situació d'endarreriment cultural i educatiu molt marcat, amb gran part de la població infantil sense escolaritzar i més d'un 30% d'analfabetisme entre la població adulta, problema que era especialment greu entre les dones i a les zones rurals (sobretot en el sud de la Península), mentre que a les zones industrialitzades (Catalunya) el grau d'instrucció era molt més elevat.

Aquesta deficient situació cultural, a més de tenir efectes molt negatius per al desenvolupament econòmic del país, afavoria el caciquisme. La gran majoria dels intel·lectuals espanyols acolliren amb entusiasme la proclamació de la República, i molts d'ells participaren activament en la política (Manuel Azaña, José Ortega y Gasset, Antonio Machado, etc.) posant especial esment en la necessitat que el nou règim donés solució a les mancances educatives i culturals d'Espanya.

Obra de promoció cultural i educativa republicana

L'obra de promoció de la cultura i l'educació realitzada pels governants republicans fou molt important. Podem destacar els següents aspectes:

1. Durant el primer bienni es dugué a terme una activa política de construccions escolars (a Mallorca, destaca la tasca desenvolupada pel batle de Palma Emili Darder) i d'ampliació del nombre de mestres i professors, alhora que s'intentà eliminar la influència de l'Església dins l'educació (Llei de Congregacions).
2. També en els inicis de la República es crearen les Missions Pedagògiques, les quals tenien com a objectiu estendre la cultura a les zones més allunyades posant en pràctica els ideals de la Institució Lliure d'Ensenyament, i es crearen biblioteques i centres culturals diversos.
3. Hi hagué una gran difusió de publicacions periòdiques de totes les ideologies (a Mallorca, per exemple, República, Foch i Fum, El Obrero Balear, etc.).
4. Fou un moment d'auge de la literatura en les diverses llengües de l'Estat. Destacà la Generació del 27: autors com Vicente Aleixandre, Rafael Alberti, Federico García Lorca i Miguel Hernández varen escriure en aquests anys les seves principals obres.
5. La cultura catalana conegué una etapa de gran vitalitat gràcies al restabliment de la Generalitat i la cooficialitat del català al Principat. A Mallorca, l'Associació per la Cultura de Mallorca realitzà gran nombre d'activitats per promoure la cultura autòctona (cursos de català, d'història de Mallorca, etc.).