La Segona República Espanyola: Del Canvi de Règim al Bienni Reformista

El canvi de règim es realitzà sense vessament de sang el 14 d'abril de 1931, després de la proclamació de la república a Madrid, Barcelona i altres capitals espanyoles.

Un govern provisional, presidit pel conservador Niceto Alcalá-Zamora, amb representants de les diverses tendències de la coalició republicano-socialista, assumí pacíficament el poder i es posà en marxa per a la transformació de l'estat. El primer problema s'originà a Barcelona quan es proclamà la república catalana, dins d'una federació de repúbliques ibèriques. Diversos representants del nou govern provisional aconseguiren convèncer el dirigent d'Esquerra Republicana de Catalunya que abandonés aquesta actitud mitjançant el compromís d'establir la Generalitat i l'elaboració d'un estatut d'autonomia. Molts espanyols compartiren la idea que era necessari canviar.

Els bisbes, cautelosos, recordaren els seus fidels al respecte que s'havia de guardar als nous governants, mentre el nunci del Vaticà a Madrid, bon coneixedor de les simpaties monàrquiques del bisbat, animava l'Església espanyola a col·laborar amb la república. La calma durà poc. L'anticlericalisme governamental excità l'anticlericalisme popular, fermament ancorat en la societat espanyola, les manifestacions de la qual fugiren de les mans de les autoritats de la república i a la qual causaren un dany enorme. Malgrat que els incidents foren de menor gravetat, causaren greus tensions en el Govern provisional, inclosa l'amenaça de dimissió de Maura.

Les eleccions per a les Corts (28 de juny) tingueren una participació del 70,14%. La conjunció republicano-socialista obtingué una contundent majoria en quasi totes les províncies. El Congrés estava molt inclinat a l'esquerra, i incloïa nombrosos diputats sense experiència política; però hi eren presents els líders dels principals partits i un grup d'intel·lectuals.

La redacció d'una nova constitució va ser la primera tasca que s'imposaren els diputats. L'ardor en els debats constitucionals assolí les fites més altes en enfrontar les relacions de l'Església amb l'estat, provocant la primera crisi de govern. Inspirada en el model francès, la nova legalitat imposà la dissolució d'aquells ordes religiosos considerats un perill per a la seguretat de l'Estat i la fi del pressupost del clergat, tot això en l'escenari de la separació entre el poder civil i l'eclesiàstic. Espanya es convertia en un Estat democràtic, laic, amb una única cambra i un Govern responsable al capdavant: amb un president de la república que durant un mandat de sis anys gaudia de la facultat de dissoldre la cambra dues vegades: amb el sufragi universal, incloses les dones i amb subordinació del dret de propietat a l'interès públic. La nova constitució definia un estat central fort, però oferia un camí per resoldre els problemes regionals mitjançant la promulgació d'estatuts d'autonomia. Alcalá-Zamora era elegit pel Congrés president de la república.

Durant el bienni reformista i abans que s'aprovés la nova constitució es dugueren a terme un conjunt de reformes estructurals que pretenien la modernització social i política d'Espanya.

El govern d'Azaña s'abocà a la difícil tasca de substituir els mètodes i els professors religiosos per uns altres, partidaris d'un ensenyament progressista. Moltes de les mesures secularitzadores componien el repertori legislatiu dels països avançats.

En els primers decrets d'abril de 1931, ja hi havia quedat reflectida la inquietud pedagògica dels dirigents republicans, formats alguns d'ells a les aules de la Institució Lliure d'Ensenyament. A principis de 1933 prop de deu mil escoles primàries evidenciaven l'aposta del Govern per la millora de l'educació. S'augmentà el sou als mestres i amb la reforma dels plans d'estudi, es pretenia donar-los una millor preparació.

El govern republicà abordava l'espinosa tasca de modernitzar l'exèrcit que amb abundància de comandaments, escassa formació dels soldats i antiquat material li havien fet perdre capacitat tècnica. Una de les primeres decisions d'Azaña fou oferir a un bon nombre d'oficials la jubilació anticipada. Es limità la primacia dels militars africanistes i es prestigiaren les armes d'Artilleria i d'Enginyers, especialment maltractades els anys anteriors. Les reformes d'Azaña irritaren amplis sectors de l'exèrcit que hi veieren un propòsit encobert de minar el poder i el prestigi dels militars.

2.4. La reforma agrària: va ser un gran problema social i tècnic que s’arrossegava des de feia dos segles. El règim d’Azaña estava cridat a acabar amb totes les xacres del camp espanyol mitjançant una distribució més justa de la propietat i una major atenció als rendiments. L’agost del 1932 el fracàs de l’alçament monàrquic del general Sanjurjo contra la república enfrontà Manuel Azaña, que aprofità aquest moment per trencar l’oposició i aprovar la Llei de Bases de la Reforma Agrària que culminava una sèrie de decrets que havien reformat diversos aspectes de la realitat agrària. La burocràcia, els elevats costos de l’expropiació i les resistències dels propietaris afectats per la reforma no permetrien rebre terres més que a unes dotze mil famílies en els dos anys següents.

2.5. Les lleis laborals: la gravetat dels enfrontaments socials a l’Espanya rural empenyia a concedir satisfaccions immediates: extensió al camp de la jornada de vuit hores, prolongació dels contractes d’arrendament de terres. Gràcies a la confiança que la UGT disposava en Largo Caballero descendí el nivell de conflictivitat crònica en el sector tot buscant el sindicat socialista el consens amb la patronal i el seu enfortiment com a interlocutor.

2.6 Estatuts d’autonomia: la constitució definia Espanya com un estat integral amb opció de l’autonomia per a una o diverses províncies limítrofes els ajuntaments de les quals així ho decidissin per majoria de dos terços. Azaña forçà l’aprovació de l’Estatut de Catalunya que naufragava en el Congrés per les escomeses de la dreta o del centre. Al País Basc la divisió dels ciutadans respecte a la seva autonomia regional oferia un panorama polític ben distingit del de Catalunya.

2.7. La conjuntura econòmica: Espanya tardà més que els altres països en acusar el cop de la crisi del 1929, els lligams d’Espanya amb els països europeus es limitaven a l’exportació de minerals i de productes agrícoles. La depressió econòmica mundial originà una brutal caiguda de les exportacions i una disminució semblant de les compres que frenaria el ritme de mecanització del país. L’atur no cessava de créixer, fins a assolir la cota del 650.000 aturats el 1933, empesos per la crisi els emigrants tornaven en massa.

2.8 La conflictivitat social: la República només aspirava a una modificació substancial dels fonaments de l’Estat en les parcel·les administrativa, política i de participació social. Ferms partidaris de l’acció directa i la revolució social, els sindicats anarquistes comprengueren des del primer moment que les seves aspiracions no podien triomfar dins la legalitat d’una República Burgesa. Nombroses vagues i ocupacions de terres portaven el segell de la CNT que provocava la república i l’obligava a respondre-hi amb dures mesures policials.

2.9 La reacció de les dretes: La supressió de la Companyia de Jesús el gener de 1932 o la restrictiva Llei de Congregacions Religioses de l’any següent produïren una gran commoció entre els catòlics, que buscaren unir les seves forces per canviar, des de la lluita legal, el rumb del govern d’Azaña. De la mobilització catòlica naixia el 1933 la CEDA amb la finalitat de reformar la constitució republicana.

2.10 L’extrema dreta: els ultramonàrquics s’havien separat de Gil-Robles i havien fundat Renovación Española, els promotors de la qual, Antonio Goicoechea i José Calvo Sotelo, sostenien que el problema d'Espanya només es podia resoldre fora de les vies legals i amb el suport dels moviments autoritaris que triomfaven a Europa. El carlisme també es reorganitzà i derivà en un moviment nacionalista d'ultradreta. El feixisme espanyol: els primers grups de feixistes sorgiren en l'ambient estudiantil. La Falange es manifestava decididament contrària a la República democràtica i defensora d’un ferm nacionalisme espanyol, compatible amb la dialèctica dels punys i de les pistoles.