La Primera República Espanyola (1873-1874)

L’Assemblea Nacional va designar Estanislau Figueres com a president d’una república unitària que immediatament va topar amb els republicans federals. El seu principal objectiu fou convocar unes Corts Constituents per promulgar una nova Constitució.

Els problemes més greus que va afrontar el seu govern eren:

• La crisi de la Hisenda pública.
• La imminent guerra carlina al nord d’Espanya.
• El problema de Cuba.
• L’escassa col·laboració de l’exèrcit, inclinat al moderantisme i simpatitzant dels alfonsins.

Durant els mesos del seu govern, Figueres va posar en marxa alguns projectes democràtics com la promulgació d’una amnistia, l’abolició de l’esclavitud a Puerto Rico i la supressió de les quintes.

Però la república unitària no tenia suport social, ja que la petita burgesia, les classes populars urbanes i part del moviment camperol i obrer donaven suport a la república federal. De manera que el resultat de les primeres eleccions va donar el triomf als republicans federals, sent elegit president del govern Francesc Pi i Margall.

Govern de Francesc Pi i Margall

Amb el triomf dels republicans federals van sorgir entre ells discrepàncies sobre les passes a seguir en l’organització de l’Espanya federal. Apareixia un nou model dividit en 17 estats, entre els quals s’incloïen Cuba i Puerto Rico.

D’una banda, els “benèvols” (liderats per Pi i Margall) eren partidaris del respecte a la legalitat i contraris a les insurreccions armades i a les mobilitzacions populars reivindicatives. De l’altra, els “intransigents” defensaven el recurs a la via insurreccional com a mètode per proclamar la República federal.

Tots dos grups van presentar els seus projectes per a una Constitució federal. Però una sublevació popular exigint l’establiment de cantons independents va començar a Cartagena i es va anar estenent per altres ciutats del sud i l’est peninsular.

En aquesta revolució cantonal, en què cada població es proclamava cantó independent del poder central, van confluir tres revolucions diferents: la regionalista, la política i la social. Les classes populars, creient que amb el federalisme podrien trobar la solució als seus problemes (igualtat per a tots i un repartiment més ampli de la riquesa), van donar suport al moviment.

Pi i Margall, en no aconseguir l’aprovació del seu projecte i veure’s desbordat per la revolució dels cantons, va dimitir davant la disjuntiva d’haver de sufocar per les armes la revolta.

Govern de Nicolás Salmerón

Pi i Margall va ser substituït per Nicolás Salmerón, el qual va donar per acabada la política de negociació amb els cantons i va iniciar una acció militar contra el moviment.

Després d’un mes i mig de mandat, Salmerón va dimitir, incapaç d’afrontar la situació.

Govern d'Emilio Castelar

El nou president fou Emilio Castelar, partidari de la república unitària. Va suspendre les sessions parlamentàries i va governar autoritàriament, donant suport als sectors més conservadors i concedint àmplies atribucions als caps militars perquè mantinguessin l’ordre públic.

Però Castelar no tenia la majoria a les Corts, i un sector important dels diputats estava d’acord a plantejar la qüestió de confiança al govern Castelar i forçar la seva dimissió.

Fi de la República

El 3 de gener de 1874 es van obrir les Corts i el govern de Castelar fou derrotat per 120 vots contra 100. Per impedir la formació d’un nou govern de centre-esquerra, el general Pavía va entrar a l’hemicicle amb forces de la Guàrdia Civil i va dissoldre per la força l’Assemblea.

Es va establir un Govern provisional a mans d’unionistes i progressistes amb el general Serrano al capdavant, que va intentar estabilitzar el règim republicà de caràcter conservador.

El 29 de desembre del mateix any, el pronunciament militar de Martínez Campos a Sagunt va proclamar rei d’Espanya Alfons XII (Isabel II ja havia abdicat a favor del seu fill), donant pas al període que anomenem Restauració Borbònica.