Segona República (1931–1936): reformes, conflicte i camí cap a la Guerra Civil

1. La caiguda de la monarquia

El final de la monarquia va ser el resultat del deteriorament d’aquell sistema polític que havia començat el 1898 i s’havia anat afeblint progressivament durant les crisis posteriors (1909, 1917 i 1923) i va ser definitivament desprestigiat durant la dictadura. El 1929 hi ha una crisi econòmica mundial que afecta Espanya i, el 27 de gener de 1930, Primo de Rivera presenta la dimissió al rei. Aquest intenta un retorn al règim constitucional per salvar la monarquia i nomena el general Berenguer (la «dictablanda»).

L’agost de 1930 l’oposició signa el Pacte de Sant Sebastià per a la proclamació de la República (republicans, socialistes, anarquistes, comunistes, nacionalistes bascos, catalans i gallecs i intel·lectuals). També es crea un comitè revolucionari presidit per Niceto Alcalá‑Zamora i es prepara una vaga general (que no va arribar a celebrar‑se) i un pronunciament militar a Jaca el desembre de 1930 per forçar la proclamació de la República, que fracassa.

En febrer de 1931 l’almirall Aznar forma un nou govern i Alfons XIII li demana que convoqui eleccions municipals per tornar a un sistema parlamentari i constitucional. El 12 d’abril de 1931 se celebren eleccions municipals. A les ciutats triomfa la conjunció republicà‑socialista (als nuclis rurals, els monàrquics). Aquelles eleccions funcionaren com un «plebiscit» entre monarquia o república. El 14 d’abril de 1931, des dels balcons de diversos ajuntaments, els nous alcaldes proclamen la República. El mateix dia el rei marxa a l’exili.

Alguns dels signants del Pacte de Sant Sebastià constitueixen un govern provisional presidit per Alcalá‑Zamora; al marge de la coalició quedaven la dreta monàrquica, els nacionalistes bascos, els comunistes i els anarquistes. El nou govern pren mesures urgents:

• Amnistia general per als presos polítics.
• Proclamació de llibertats polítiques i sindicals.
• Designació d’alts càrrecs de l’administració.
• Convocatòria d’eleccions per a noves eleccions municipals el maig i per a Corts constituents (28/06/1931).

El resultat de les eleccions municipals i de les noves Corts constituents va donar una aclaparadora victòria de la conjunció republicà‑socialista, però no per a governar en solitari. El PSOE es va convertir en el principal grup parlamentari (116 escons), seguit pel Partit Republicà Radical de Lerroux (90 escons) i per les organitzacions de l’esquerra republicana. L’executiu queda en mans de la conjunció republicà‑socialista, que ratifica en el càrrec de cap de govern Alcalá‑Zamora i els ministres del govern provisional. La primera tasca era elaborar una nova Constitució de caire republicà.

En aquestes Corts hi entren les tres primeres dones diputades de la història d’Espanya: Clara Campoamor (Partit Republicà Radical), Victoria Kent (partit republicà d’esquerra) i Margarita Nelken (PSOE). Clara Campoamor, a més, entra a formar part de la comissió redactora de l’avantprojecte de Constitució (formada per vint homes i ella).

2. El nou règim republicà

2.1 La Constitució del 1931

Caràcter democràtic i progressista amb sufragi femení. L’Estat definia Espanya com una «República de treballadors de totes les classes socials». Tenia un caràcter idealista i pacifista (renúncia a la guerra en les relacions internacionals). S’estableix el principi de sobirania popular (vot des dels 23 anys), Corts unicamerals (com la de 1812) i una clara divisió de poders.

El president de la República, elegit pels ciutadans, tenia poques atribucions i exercia el càrrec durant sis anys. Hi ha una àmplia declaració de drets i llibertats, amb preocupació pels temes socials. Es garanteix la igualtat davant la llei, l’accés a l’educació i al treball i la no discriminació. S’afirma la laïcitat de l’Estat i es reconeix el matrimoni civil i el divorci.

2.2 Debats parlamentaris: qüestions polèmiques

La proclamació de la República va portar debats sobre:

• El sufragi femení (hi havia la creença que les dones votarien les dretes).
• La laïcitat de l’Estat, la prohibició als ordes religiosos d’impartir ensenyament i l’expulsió dels jesuïtes, que van provocar els debats més encarnissats.

La nova Constitució va ser rebutjada pels partits de dreta, pels sectors catòlics i pels grups republicans més moderats. Alcalá‑Zamora va dimitir com a president del govern per no estar d’acord amb la qüestió de la laïcitat de l’Estat. Passa a ser nomenat President de la República i Azaña (Acción Republicana) el substitueix com a president del govern.

2.3 El sistema de partits i de sindicats

Partits republicans: impulsaven grans reformes però no revolucionàries (classes mitjanes, intel·lectuals).

PSOE: el més sòlid, amb suport d’UGT; orientació socialdemòcrata —aplaçar plantejaments revolucionaris— però amb sectors més proclius al canvi social.

Sindicats d’esquerra i anarquistes:

• CNT: moviment anarcosindicalista.
• Trentistes: orientació més moderada mostrant cert suport a la República.
• FAI: sector més radical que defensava la via insurreccional i armada.

Partits de centredreta: Partit Republicà Radical (Lerroux), que fracassa a partir de 1934.

Partit de dreta: CEDA, el més potent de la dreta; defensa la propietat agrària, el pes tradicional de l’Església i de l’exèrcit i els interessos dels propietaris.

Partits clarament hostils a la República:

• Renovación Española: defensava la necessitat d’un cop d’estat per acabar amb la República; arriba a acords amb els carlins (Comunión Tradicionalista).
• Falange: feixistes, antidemocràtics, ultranacionalistes i organitzats en grups paramilitars.

3. Com va canviar la vida de les dones? La legislació republicana

El sufragi femení va fer augmentar la participació política de les dones en partits i sindicats. Es va implantar el matrimoni civil, el divorci i es van obrir debats sobre l’avortament. Es va garantir la igualtat d’accés d’homes i dones als llocs oficials i es va impulsar la creació d’escoles i l’accés de les nenes a l’educació: disminució de l’analfabetisme femení i major presència de dones en tots els nivells educatius.

4. El bienni reformista (1931–1933)

La política de reformes desenvolupada durant el bienni d’esquerres, impulsada pel govern de Manuel Azaña, es basava en l’aliança entre la burgesia republicana i l’obrerisme socialista i pretenia modernitzar i equiparar Espanya amb els països europeus més avançats.

4.1 Nova legislació sociolaboral

Principals mesures (artífexs destacats: Largo Caballero i altres líders socials):

• Llei de termes municipals: obligava a contractar primer els jornalers del terme abans que forasters.
• Llei de jurats mixtos: formats per propietaris i representants sindicals.
• Llei de cultiu forçós: els propietaris havien de treballar adequadament les seues terres.
• Llei de contractes de treball: establiment d’un salari mínim i la jornada de 8 hores.

4.2 Llei de reforma agrària

Objectiu: crear una classe mitjana rural de propietaris. La llei permetia l’expropiació sense haver d’indemnitzar totalment algunes terres de la noblesa, mentre que les terres dels camperols podien ser expropiades amb indemnització als propietaris. Les complexitats legals i burocràtiques i les limitacions pressupostàries van suposar una gran decepció per als llauradors pobres, que no veien arribar les reformes esperades. L’oposició de grans i mitjans propietaris agrícoles els va convertir en adversaris de la República.

4.3 Església i laïcisme

Objectiu: limitar la influència de l’Església i secularitzar la societat. Es va permetre el divorci i el matrimoni civil, es van treure crucifixos de les aules i es van secularitzar els cementiris. Es va prohibir als ordes religiosos dedicar‑se a l’ensenyament. La Llei de Congregacions (1933) limitava la possessió de béns als ordes religiosos i preveia la possibilitat de dissoldre’ls si es considerava que suposaven un perill per a l’Estat.

La posada en pràctica de polítiques laïcistes va generar gran polèmica i hostilitat per part de la jerarquia eclesiàstica. A més, les forces conservadores s’allunyen de la República.

4.4 Reforma militar

La reforma pretenia desburocratitzar una institució vella i obsoleta amb massa oficials mal pagats i poca possibilitat de promoció, i imposar l’obediència de l’exèrcit al poder civil. La Llei de retirada de l’oficialitat (1931) permetia que els oficials en actiu es retiressin voluntàriament en condicions òptimes. Hi va haver una renovació dels alts càrrecs, reducció d’unitats i oficials i es va tancar l’Acadèmia Militar de Saragossa.

La reforma va ser percebuda com una agressió a la tradició militar i al poder de l’exèrcit, sobretot pels sectors africanistes. L’agost de 1932 es produeix la Sanjurjada (cop d’estat fracassat a Sevilla pel general Sanjurjo). Això demostrava que la lleialtat de l’exèrcit no estava garantida. Es crea també la Guàrdia d’Assalt, força d’ordre públic fidel a la República, preparada per intervenir a les ciutats amb mitjans de dispersió de concentracions i manifestacions.

4.5 Política autonòmica

Els governants del 1931 defensaven la unitat d’Espanya però van emprendre una reforma territorial que permetia a les regions amb sentiments nacionalistes tenir una organització pròpia i accedir a l’autonomia.

Catalunya: L’intent fracassat per part de Macià (ERC) de proclamar la República Catalana obligà a iniciar negociacions per a la formació d’un govern autonòmic, la Generalitat, i l’aprovació d’un Estatut d’autonomia (setembre de 1932) que atorgava competències. Les eleccions de 1932 al Parlament català les va guanyar ERC; Francesc Macià va ser elegit president de la Generalitat fins a la seva mort el 1933, any en què va ser substituït per Lluís Companys.

País Basc: Nacionalistes del PNB i carlins redacten un projecte d’estatut (Estatut d’Estella) el juny de 1931. La seva aprovació es retardà fins l’octubre de 1936 per l’oposició del republicanisme d’esquerres i dels socialistes. Finalment, l’elecció del primer lehendakari va recaure en J. Antonio Aguirre.

Galícia: El procés estatutari va ser lent; el juny de 1936 es va sotmetre a plebiscit un projecte d’estatut que no va arribar a ser aprovat per les Corts a causa de l’esclat de la Guerra Civil.

Estatut valencià: El 1931 algunes forces valencianistes van pressionar per redactar un avantprojecte. Les tensions internes entre forces conservadores i progressistes retardaren la qüestió; finalment es va crear una comissió redactora el juliol de 1936, però la Guerra Civil ho va interrompre.

4.6 Promoció de l’ensenyament i de la cultura

Es van construir milers d’escoles per intentar consolidar un ensenyament públic, obligatori i gratuït, i es van crear més de 3.200 places de mestres per any. S’adoptà un sistema educatiu laic, eliminant l’obligatorietat d’estudiar religió a les escoles i suprimint la separació d’alumnes per sexe en algunes etapes. Hi va haver moltes iniciatives per fer accessible la cultura a sectors tradicionalment oblidats, com les missions pedagògiques.

També es van obrir Cases de la Cultura amb biblioteques estables i es van fomentar vacances i colònies escolars d’estiu. Els sectors conservadors van impulsar protestes contra el nou sistema educatiu (sobretot pel tema religiós), que desembocaren en la denominada «guerra escolar».

5. La crisi de la coalició d’esquerres

Les reformes de la coalició republicà‑socialista van ser contestades per diversos sectors:

• La dreta i grups de pressió (organitzacions patronals, l’Església i l’exèrcit).
• L’esquerra obrera considerava que les reformes eren massa lentes i insuficients.
• Alguns republicans de centre o moderats opinaven que algunes reformes eren excessives.

Als ja tradicionals problemes de l’economia espanyola s’hi uneixen les repercussions de la crisi econòmica del 1929. La República genera desconfiança entre l’empresariat industrial i els grans propietaris agrícoles, i la inversió privada té un gran afonament. El deteriorament econòmic porta a un augment de la conflictivitat social i de les vagues; hi ha intents revolucionaris per part de CNT i UGT, increment de la violència política i l’escàndol de Casas Viejas que contribueix al descrèdit de la República.

La crisi econòmica, la lentitud de les reformes, el malestar camperol i obrer i el succés de Casas Viejas (1933) van provocar la crisi de la coalició d’esquerres (republicans i socialistes).

6. El bienni conservador (1933–1936)

6.1 Eleccions de 1933 i canvi de govern

La crisi de la coalició d’esquerres, la forta organització i mobilització de les dretes (CEDA) i la crida a l’abstencionisme de la CNT van fer que, a les eleccions de 1933 (les primeres en què participen les dones), es conformés un nou govern format pel partit radical, alguns petits partits de centre i amb el suport necessari de la CEDA.

6.2 Governs de centredreta

El nou govern inicia una política revisionista que frena les reformes del primer bienni:

• Atur de la reforma agrària.
• Aprovació d’un pressupost amb més partida per al cult i el clero i reducció dels recursos per a educació i cultura.
• Amnistia per als revoltats de la Sanjurjada.
• Destitució d’ajuntaments progressistes, substituïts per comissions gestores.

6.3 Radicalització obrera

El gir conservador i l’obstrucció de les reformes provoquen una gran radicalització del PSOE i de la UGT. El juny de 1934 hi ha una vaga general convocada pels socialistes en defensa de la legislació sociolaboral del primer bienni. La repressió del moviment provoca un enduriment de les posicions; la CEDA reclama l’entrada al govern i se li concedeixen tres carteres ministerials, fet que deslliga una gran mobilització a Astúries i Catalunya el 1934.

6.4 Descomposició política

La posada en llibertat de Sanjurjo i la col·laboració amb la CEDA provoquen que un sector del partit radical formi un nou partit: Unió Republicana. A la primavera de 1935, un nou govern presidit per Lerroux amb cinc ministres de la CEDA inicia una «contrarevolució» que consisteix en:

• Suspensió de l’Estatut d’autonomia de Catalunya i de la Llei de Contractes de Cultiu.
• Retorn de propietats als jesuïtes.
• Avantprojecte de reforma de la Constitució que no arriba a ser aprovat.

Les mesures contrarevolucionàries i els escàndols de corrupció que afecten el partit radical condueixen a una gran divisió entre els partits que donaven suport als governs de centredreta i a un gran descrèdit públic. El president de la República, Niceto Alcalá‑Zamora, dissolveix les Corts i convoca noves eleccions per al febrer de 1936.

7. La revolució d’octubre de 1934

L’entrada de membres de la CEDA al govern provoca l’intent, fallit, dels socialistes de transformar la vaga general en una insurrecció armada contra el govern.

Astúries: gran insurrecció amb ús d’armes i dinamita, reprimida durament pels generals Franco i Goded, comandant les tropes africanistes. Les conseqüències: uns 1.100 insurrectes morts i Franco es consagra com a figura militar rellevant.

Catalunya: el president Lluís Companys proclama l’Estat català de la República Federal Espanyola. Companys i gairebé tots els consellers de la Generalitat són empresonats. També s’empresona Azaña (que era a Barcelona). S’imposa la suspensió de l’autonomia catalana.

8. El Front Popular (1936)

8.1 Polarització electoral

Les esquerres acudeixen a les eleccions formant una coalició: el Front Popular, integrat per Izquierda Republicana (diversos partits), el PSOE, el PCE, el POUM i el Partit Sindicalista.

Programa electoral del Front Popular:

• Amnistia per als empresonats d’octubre de 1934 i reintegració als seus càrrecs i llocs de feina.
• Aplicació de la legislació reformista del primer bienni republicà.

Els partits de dreta van formar diverses coalicions constituïdes per la CEDA, els monàrquics i els tradicionalistes (Bloc Nacional), però no van aconseguir una candidatura única ni un programa electoral consensuat per a tota Espanya.

8.2 Resultats electorals de febrer de 1936

Es forma un nou govern format exclusivament amb el suport parlamentari dels partits del Front Popular. President del govern: Santiago Casares; nou president de la República: Manuel Azaña.

8.3 L’etapa del Front Popular

Mesures i efectes immediats:

• Amnistia per a 30.000 presos polítics.
• Les empreses han de readmetre els treballadors acomiadats arran dels conflictes del 1934.
• El Govern de la Generalitat torna al poder i es restableix l’Estatut d’autonomia.
• Al País Basc i a Galícia comencen les negociacions per a l’aprovació dels estatuts respectius.

Els partits d’esquerra i els sindicats es llancen a la mobilització popular, amb accions revolucionàries, vagues i ocupacions de terres. Hi ha un gran rebuig dels conservadors, propietaris agraris i industrials i de l’Església.

8.4 La preparació del cop d’estat

La situació política i social esdevé molt conflictiva: clima de violència social, patrulles armades de grups d’extrema dreta que actuen contra líders esquerrans i reaccions similars de militants més radicals. Mentrestant, el govern intenta restablir l’ordre. Moltes forces de dreta pensen en un cop de força per fer fora el Front Popular i compten amb el suport de bona part de l’exèrcit.

Un cop d’estat que s’estava planificant prèviament per alguns dirigents militars comença a prendre forma. Els principals líders de l’exèrcit, temorosos d’una revolució però sense un objectiu clar més enllà del seu caràcter antidemocràtic i anticomunista, i amb la voluntat de restablir l’autoritat i defensar la religió catòlica, s’agrupen al voltant de Sanjurjo i del general Mola. El 17 de juliol de 1936 comença la insurrecció al Marroc.

Context

La Segona República (1931–1936) va ser un intent de solució democràtica a la crisi del sistema liberal. Amb la Segona República s’intentà donar resposta als problemes d’Espanya mitjançant la democratització i la modernització de la societat, amb un ampli programa de reformes econòmiques i socials. No obstant això, la República neix en moments difícils (la Gran Depressió provocada pel crac del 1929 i la difusió d’idees totalitàries procedents del comunisme soviètic i dels feixismes italià i alemany), cosa que, unida a la manca de tradició democràtica a Espanya, la conflictivitat social i l’oposició de grups conservadors, farà fracassar aquest intent democràtic.