Reptes de les economies post industrials

Esping-Andersan planteja que en les economies postindustrials es pensava que s'havia de tenir molt més present a la família, el mercat i el paper de l'estat i el benestar. Llavors es produeix un canvi dels models socioeconòmics, els quals són:

• Envelliment de la població: l'esperança de vida augmenta.

• Canvi en les estructures familiars amb la incorporació de la dona al món laboral.

• Canvi del model del treball: treballs més insegurs ja que hi ha una falta d'adaptació entre l'estat del benestar, polítiques socials i el tipus de mercat amb les pautes socials. Per tant queda al descobert la responsabilitat i de les tasques de la llar ja que la dona s'ha incorporat al món laboral. Existeix un problema de model clàssic perquè la dona s'incorpora al treball i a més disminueix la fecunditat i per tant es deixa de tenir fills. Això suposa que hi hagi més persones envellides i per tant més despesa en relació a les pensions.

A més, això suposa una crisi en el mercat del treball perquè les persones que es troben dins del sistema tenen menys cobertura perquè l'estat té més gestos arran de les pensions.

Per donar solució a la problemàtica anterior el que es fa és prolongar l'edat escolar, s'augmenta el treball de dones i joves per poder sustentar el sistema econòmic, s'ofereixen prejubilacions (per l'estat és més barat mantenir a un prejubilat que una persona que es troba a l'atur), augmentar la fecunditat, afavorir els fluxos migratoris per sustentar economia (mà d'obra barata) i l'estat del benestar.

En relació al dit anteriorment, amb les noves incorporacions en el treball s'han donat canvis en el model de producció i en el model de treball a través de tres aspectes:

• Qüestió de la revolució tecnològica: Canvis en la manera de comunicar-nos, de treballar, hàbits de consum i les oportunitats vitals. És un factor important d'exclusió o inclusió social. El canvi més important es dona en els mercats laborals i en la seva estructura d'ocupació, el qual es denomina terciarització d'ocupació.

• Terciarització d'ocupació: Molta més gent treballa en el sector servei, és a dir, a la producció i satisfacció de serveis.

• El model de producció: es tracta d'oferir el màxim de productes possibles, però intenta reduir el temps de producció, és a dir, més quantitat per menys temps de producció. Aquest aspecte s'aconsegueix a través dels aspectes tecnològics, és a dir, la revolució tecnològica ha estat positiva i negativa al mateix temps. Positiva perquè ha aportat robotització, canvis en el model de producció, entre altres. Negativa perquè ha provocat reduir llocs de treball però a la vegada ha inclòs a noves persones amb perfils diferents. En conclusió ha creat exclusió laboral.

Un altre canvi important a tenir en compte és el concepte de la globalització en el context capitalista, el qual es basa en que vivim en un món global on la societat és més diversa. El que produeix la globalització és que universalitza al mateix temps que concentra el poder i els espais de poder, però també fragmenta les societats, territoris el conflicte entre aquests.

Els reptes de la globalització són el control dels processos creixents en termes econòmics, per altra banda en termes socials és com es gestiona la diversitat creixent d'aquesta globalització. El que passa amb la globalització és que hi ha un conflicte amb els estats nació, on els estats del benestar paguen les conseqüències.

Els estats del benestar són incompatibles amb el creixent econòmic de les societats capitalistes perquè les característiques de les societats que van donar per a la creació dels estats del benestar han canviat com hem dit anteriorment, és a dir, hi ha hagut un canvi en les societats postindustrials. Les estructures dels estats del benestar tal com es van crear no són útils pels contextos en els que ens trobem. La plena ocupació era l'objectiu principal dels estats del benestar i avui dia és una utopia ja que hi ha elevades xifres d'atur i precarietat. El problema dels estats del benestar no són problemes d'un moment concret, és a dir, conjuntural, sinó que el repte que té l'estat del benestar són estructurals, són qüestions de base que afecten el moment polític, històric i social.

Els reptes de futur per encara les polítiques socials són:

• Cobertura: la previsió de les polítiques socials ha de ser universal o selectiva?

• Cost d'accés: la provisió de política social ha de ser gratuïta o hi ha d'haver copagament?

• El règim de provisió: la provisió de les polítiques socials ha de ser pública, privada o compartida?

• Competència: la provisió de política social s'ha de gestionar de manera centralitzada o descentralitzada?

• La fórmula de presa de decisions: les polítiques socials s'ha de decidir, dissenyar o fer un seguiment a través d'espais participatius i en que per tant la ciutadania pot participar-hi o ve se'n ocupi l'administració pública?

Per últim, les prioritats en les dimensions bàsiques del que han de ser polítiques urbanes són:

• Societat: aconseguir redistribució, cohesió social i participació.

• Economia: buscar innovació econòmica i social i creativitat.

• Territori: preservar la qualitat de vida a les ciutats, eficiència en els serveis urbans i sostenibilitat ecològica de les ciutats.