La repressió franquista a Catalunya: un genocidi cultural

La repressió institucionalitzada

El franquisme no va mostrar mai cap interès a trobar una reconciliació amb els vençuts de la Guerra Civil. El seu objectiu sempre va ser destruir o sotmetre tots aquells que mostraven la seva oposició al règim.

Els instruments de la repressió

Per imposar el nou ordre franquista es va voler destruir sistemàticament tots aquells que eren considerats contraris al règim: socialistes, comunistes, maçons i, a Catalunya, també els catalanistes. Es van crear lleis i organismes per institucionalitzar la repressió:

• Llei de Responsabilitats Polítiques (1939): havia de regir la depuració de les persones que havien col·laborat d'una manera o altra amb la República.
• Llei de Repressió del Comunisme i de la Maçoneria: per la qual s'incoava expedient als acusats de “defensar idees contràries a la religió, la pàtria i les seves institucions fonamentals”.

L'exèrcit va ser el braç executor principal de la política repressiva fins a l'any 1963. Els primers anys de la postguerra, la majoria de les causes van ser jutjades pels tribunals militars en consells de guerra, davant els quals la indefensió era gairebé total.

Les xifres de la repressió:

• A tota Espanya es van executar per raons polítiques unes 150.000 persones (50.000 ho van ser a la postguerra).
• A Catalunya van ser executades per motius polítics gairebé 4.000 persones.
• Entre les víctimes de la repressió immediata hi hagué Lluís Companys, que va ser detingut a França pels alemanys el 1940, lliurat a les autoritats franquistes, jutjat en consell de guerra i executat al Castell de Montjuïc el 15 d'octubre del mateix any.
• Pel que fa a la població empresonada, s'ha establert que l'any 1940 hi havia a tot Espanya 280.000 presos (23.300 dones). Es van haver d'habilitar camps de concentració. L'amuntegament i unes condicions higièniques i alimentàries pèssimes van provocar una alta mortaldat entre els presoners. A més, una part considerable dels reclusos van ser enviats als batallons de treballadors, dedicats a la realització d'obres de reconstrucció, en les quals havien de treballar en unes condicions equiparables als treballs forçats.
• Les mesures repressives adoptades per les autoritats, a banda de fer pagar les culpes, perseguien escampar el terror entre la població i fer callar qualsevol dissidència. Va ser un temps de por i de silenci, atesa la tendència generalitzada a amagar el passat i a no parlar de política.

Confiscació de béns i depuracions

Les mesures repressives van anar acompanyades d'un ampli procés de confiscació i espoliació del patrimoni dels vençuts. D'una banda, es van confiscar les propietats de la majoria dels exiliats i dels polítics republicans; de l'altra, els béns de tots els partits, dels sindicats, de les associacions i de les entitats vinculades als republicans van passar a engrandir el patrimoni de les institucions del règim.

A Catalunya, les sancions econòmiques i la confiscació de béns van afectar un gran nombre de persones. El franquisme també va expulsar del món laboral tothom qui havia destacat a favor de la causa republicana. Es va dur a terme una depuració generalitzada dels funcionaris. El cos de funcionaris del magisteri va ser objecte d'una depuració especialment dura i una tercera part de tots els mestres de Catalunya van ser sancionats amb la separació definitiva, la suspensió temporal de sou i feina o el trasllat forçós de la seva destinació.

L'exercici de certes professions liberals també va ser objecte de control a partir de les depuracions obligatòries que es van fer als col·legis professionals, com ara el de metges, el d'advocats i el de periodistes, en els quals van causar baixa de manera automàtica tots els exiliats i els processats. De la mateixa manera, les autoritats van ordenar a les empreses particulars l'acomiadament obligatori de tots els exiliats, dels detinguts sota l'acusació d'abandonament del lloc de treball i dels militants dels partits i organitzacions d'esquerres.

La política franquista envers Catalunya

La victòria de Franco va tenir unes característiques molt particulars a Catalunya, i també al País Basc i a Galícia, perquè els sentiments identitaris d'aquests territoris atemptaven contra el principi de la unitat d'Espanya. Consegüentment, es van prohibir i perseguir les manifestacions lingüístiques i culturals no castellanes que poguessin servir com a base per al manteniment d'actituds nacionalistes.

Una de les obsessions més grans de les noves autoritats franquistes era posar fi al que anomenaven “separatisme català”. Franco va imposar un règim centralista i uniformista que volia forjar una nova “Cataluña española”, de la qual es pretenia extirpar definitivament el catalanisme.

L'intent d'esborrar la identitat catalana va tenir un gran impacte en l'àmbit cultural, fins al punt que podem parlar d'un veritable genocidi cultural:

• Es van prohibir els símbols identitaris de Catalunya.
• Es va procedir a una nova retolació dels carrers.
• Es van eliminar monuments públics.
• Es va bandejar la llengua catalana de la vida i els espais públics.
• Es va prohibir l'ús de la llengua catalana a l'administració, l'escola i els mitjans de comunicació, i en la vida econòmica i social.
• L'ús del català fora de l'àmbit familiar fou objecte de multes i sancions.
• Es va impedir que s'emprés el català en l'edició de llibres, periòdics i revistes, en les representacions teatrals, en els espectacles públics i, fins i tot, a les esglésies.
• Les principals institucions culturals catalanes, com l'Institut d'Estudis Catalans, van haver de passar a la clandestinitat.

Es tractava, en definitiva, de recloure la llengua catalana a l'àmbit estrictament domèstic i d'imposar el castellà com a única llengua oficial i de cultura.