Repressió i Estructura del Règim Franquista
Enviado por Chuletator online y clasificado en Historia
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 6,45 KB
Repressió
Els instruments de la repressió. La voluntat d'eliminar als "enemics d'Espanya" va donar lloc a una violència indiscriminada i planificada. A la fi del conflicte aquesta violència brutal es va institucionalitzar: Llei de responsabilitats polítiques (1939) i al 1940 la Llei de Repressió del comunisme i la maçoneria. El braç de la repressió va ser l'exèrcit (Consells de Guerra) fins a la creació del TOP al 1963. 150.000 persones varen ser executades - 50,000 després de la guerra - i 280,000 acabaren a les presons i als camps de concentració, amb unes condicions higièniques i sanitàries pèssimes - elevada mortalitat. Molts condemnats varen ser enviats als Batallones de trabajadores, que junt als Batallones disciplinarios de soldados trabajadores - els reclutes dubtosos - per a treballar com esclaus en diverses obres de reconstrucció o en pedreres, mines o edificis públics. La voluntat dels nous dirigents era d'exemplaritat i càstig. Eliminant la dissidència mitjançant el terror. És el temps de la por i del silenci.
Estructura del Règim Franquista
Lleis fonamentals
L'organització jurídica del franquisme no va concloure fins el 1966 amb la Llei Orgànica de l'Estat. Tots els poders es van concentrar en Franco, però calia donar-li al règim una organització estable. El Fuero del Trabajo, el Fuero de los Españoles – per aparentar certes llibertats polítiques - o la Llei de Referèndum Nacional, la Llei de successió o la de Principios del Movimento Nacional, foren la resposta a aquesta necessitat. La democràcia orgànica: Inspirat en l'Estat Corporatiu italià establia tres espais de participació: la família, el municipi i el sindicat. La Llei consultiva de les corts (1942) establia que els procuradors eren designants pel poder o ho eren pel seu càrrec – alcaldes de les grans ciutats, rectors universitaris, jerarquia eclesiàstica. A partir de 1966 s'introduí el terç familiar elegit per sufragi dels caps de família. En tot cas les Corts no eren escollides i no tenien el poder legislatiu, eren un organ de col·laboració amb Franco. Territorialment el govern nomenava els governadors civils i militars – al comandament de les Capitanies general. Els alcaldes que eren també caps locals del movimiento, eren elegits pel governador civil. El OSE, o sindicats verticals eren altre poder de l'Estat, des de la llei d'unitat sindical de 1940. L'estat dictava les condicions laborals sense negociació col·lectiva i les vagues eren ilegals. Els baixos salaris i les condicions extremes dels treballadors van permetre uns amplis beneficis empresarials.
Anys de Creixement
1. El sector industrial es convertí en el motor de l'expansió econòmica amb taxes del 10% anual. Els baixos salaris, la importació de tecnologia i la inversió de capitals estrangers milloraren la productivitat. 2. També s'incrementà la producció de béns d'equip. La millora de la productivitat va permetre la baixada de preus, i afavorí les exportacions. Els increments salarials i la compra a termini van incrementar la demanda de béns de consum duradors – vehicles, electrodomèstics. 3. Els sectors que lideraren el progrés i canvi tecnològic: química, energia, siderúrgia, construcció naval i automòbil. 4. Altre sector industrial: baix nivell tecnològic però competitiu per els baixos costos laborals (vestuari, calçat, mobles). 5. Junt a Biscaia, Catalunya i Astúries es va consolidar Madrid, i nous aixecaments a València, Alacant, Sevilla, El Ferrol, Vigo, Cadis, Huelva, Valladolid i Burgos. 6. L'Agricultura: Reconversió de l'agricultura tradicional. Molts camperols emigraren per trobar treball a les ciutats (indústria) i els salaris rurals començaren a créixer. Els propietaris iniciaren la mecanització, i davant del augment de la demanda per la millora de la renda, diversificaren les produccions. El blat va disminuir el seu paper en favor de la ramaderia i hortofructicultura, desajustant la demanda. Molts latifundis es convertiren en empreses capitalistes modernes i l'estat afavorí la concentració parcel·lària dels minifundis i la construcció de regadius.
2. El sector terciari es va beneficiar del procés d'urbanització, de l'augment de les xarxes de distribució i comerç, del transport i comunicació i especialment del turisme. La millora dels nivells de vida occidentals, propicià el boom turístic dels 60. Clima, platges, preus. El creixement incrementà les necessitats de finançament: Sector bancari: inversió en sectors industrials. Es va beneficiar de la prohibició a la banca estrangera – encara que la falta de competència limita la modernització del sistema bancari espanyol. El comerç internacional va créixer i modificà la seva composició: les manufactures superaren als productes agrícoles en l'exportació. Malgrat això la balança comercial era deficitària compensada per les remeses dels emigrants i el turisme. En tot cas el creixement va ser molt dependent de l'exterior: La conjuntura internacional favorable va permetre obrir mercats, energia barata, i capitals per a finançar les inversions. Igualment europa absorbí la mà d'obra excedentària, que podria col·lapsar el creixement.
Crisi del Règim
Al juny del 73 Carrero va ser nomenat president del Govern. Era la persona que podia mantenir unides a les famílies franquistes i assegurar la continuïtat del règim. A desembre ETA el va assassinar. Des de llavors la lluita entre els immovilistes (búnquer: comandaments militars, vells falangistes i ultrafranquistes) i els oberturistes es va fer cada volta més evident. Al gener Carlos Arias Navarro, pretenia unir als dos sectors al seu govern. El seu esperit del 12 de Febrero en el que semblava disposat a avançar cap a un major pluralisme polític, va quedar en res davant de les pressions del sector ultradretà que denunciaven els perills davant la malaltia de Franco. Arias va capgirar cap a l'immovilisme. A partir del 73 la contestació política i social va créixer espectacularment. Al 71 l'Assemblea de Catalunya concentra tota l'oposició catalana. La Junta Democràtica sota la direcció del PCE i la Plataforma de Convergencia Democrática del PSOE amb la Democràcia cristiana, UGT y PNB, acabaren fusionades a Coordinación Democrática. La violència política també s'incrementa. ETA, FRAP o el GRAPO amb la resposta de repressió del règim. Puig Antich i les sentències del 75.