Repressió del Franquisme: Censura, Camps i Conseqüències

Repressió del Franquisme

La repressió franquista va ser una política dirigida contra els desafectes al règim, però també contra aquells que no estaven clarament implicats. Aquesta repressió va ser tant directa com indirecta.

Lleis de Censura

Es van promulgar diverses lleis importants, com la llei de 1937 que controlava tot el que fos escrit o televisat. La televisió i la ràdio van quedar sota el control del règim, igual que el cinema i els llibres. Hi havia censors que determinaven què es podia publicar. Posteriorment, va aparèixer la llei Fraga de censura, que teòricament era liberalitzadora, però va tenir un efecte contrari: es podia publicar tot, però el règim ho podia segrestar.

Formes Directes de Repressió

Les formes més directes de repressió consistien en els camps de concentració i de treball. Hi va haver execucions, i unes 200.000 persones van morir executades. Després de la guerra, es va organitzar la Causa General, una revenja organitzada per Franco, que pretenia fer una llista de morts per la "barbàrie roja" per honorar-los i culpar els responsables. La Causa General va servir per perseguir els republicans i falsejar proves per condemnar gent innocent. Es va instaurar un règim de terror on es va assassinar molta gent.

Consells de Guerra

Els consells de guerra eren portats per l'exèrcit sense garanties processals, i els judicis eren consells de guerra a gran part de la postguerra. Aquests consells fabricaven testimonis i acusacions per aconseguir la condemna desitjada.

Camps de Concentració i Presons

Després de la guerra, encara hi havia camps de concentració i camps de treball per a presoners polítics. En aquests llocs hi havia tortures i fam, i molts van morir. Altres van ser enviats a presons, fins al punt que el govern franquista va reconèixer que hi havia uns 280.000 presoners a les presons espanyoles al voltant de 1940. Abans d'entrar a les presons, els presoners passaven per zones habilitades per torturar-los. Moltes vegades, els presoners es suïcidaven o quedaven amb seqüeles físiques. A les presons també es podia arribar directament per mitjà de denúncies, tot i que gran part eren falses. Aquesta fabricació es pactava, i també hi havia molts testaferros. La repressió es basava molt en rumors.

Tribunals Militars i Execucions

La majoria de víctimes durant els primers anys del franquisme passaven pels tribunals militars i no tenien cap garantia jurídica, amb condemna arbitrària. A les matinades es duien a terme les "saques" per afusellar els condemnats. Per evitar que els presoners arrelassin en un lloc, hi havia el "turisme carcelari". Les condicions eren deplorables, però eren pitjors per a les dones, ja que es consideraven inferiors i eren pitjor tractades. Nájera, el psicòleg del règim, deia que el marxisme era una malaltia de retard mental, i per això creia que els fills s'havien de separar de les seves mares per salvar-los. Moltes vegades les dones entraven a la presó amb els seus fills. Molts d'aquests nens morien, i aquest era un dels objectius. Es va obrir una presó de mares, però se les va separar dels seus fills, i aquí va començar el robatori de fills.

Redempció de Penes i Treball Forçat

Al 1935, s'aprova la Redempció de Penes per el Treball, que consistia en utilitzar els presoners com a mà d'obra forçada i, a canvi, reduir-los la pena. Això es feia només amb un tipus de presoners: els anteriors (els que van estar amb el bàndol republicà durant la guerra), però després hi havia els posteriors (aquells que després de la guerra van estar a les guerrilles o van voler reorganitzar partits i sindicats). També se'ls pagava ajudant a les seves dones a l'auxili social, malgrat que això servia per controlar les dones i, fins i tot, pel robatori de nens, així que moltes van rebutjar aquest ajut.

Llei de Responsabilitats Polítiques

La llei de responsabilitats polítiques de l'any 1940 consistia en què una persona desafecta al règim rebia un càstig econòmic. Va haver-hi un robatori brutal de propietats de republicans. La burocràcia franquista va acabar saturada d'expedients, i una part va tornar als propietaris. La llei s'aplicava també després d'executar la gent, i va ser terrible per a les famílies.