Renovació Teatral Postguerra i Obra de Manuel de Pedrolo
Enviado por Chuletator online y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 2,49 KB
Renovació Teatral a la Postguerra i Anys 70
La trajectòria del teatre en català va experimentar un creixement significatiu després de la Guerra Civil. El règim franquista va prohibir qualsevol manifestació literària en català o valencià, incloent-hi el teatre, cosa que va desvincular el gènere dels corrents innovadors europeus i nord-americans.
El 1946, la censura va permetre representacions teatrals en català, tot i que eren obres sense aspiracions de crítica social. El canvi va arribar amb les primeres mostres teatrals de qualitat a Catalunya el 1955, amb la fundació de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB). L'ADB va representar clàssics (Shakespeare, Txèkhov), va editar traduccions d'autors europeus (Ionesco, Brecht) i va escenificar textos d'autors catalans com Salvador Espriu, Joan Brossa i Manuel de Pedrolo. La creació de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual el 1960 va ser crucial per impulsar els nous corrents teatrals que van desembocar en el teatre independent dels anys 70.
Al País Valencià, la renovació va ser possible gràcies a institucions com Lo Rat Penat i l'Ateneu Mercantil, i a autors com Martí Domínguez i Joan Alfons Gil Albors, que van treballar per modernitzar l'escena valenciana.
L'Obra Teatral de Manuel de Pedrolo
Manuel de Pedrolo i Molina (Lleida, 1918-Barcelona, 1990), tot i ser conegut com a novel·lista, va cultivar tots els gèneres per retratar una societat complexa i reprimida i imaginar-ne una altra basada en la llibertat.
Entre 1958 i 1963, Pedrolo va escriure tretze obres teatrals centrades en la temàtica de la llibertat, amb coincidències amb el teatre de l'absurd. A Cruma, reflexiona sobre l'autenticitat de l'home; a Homes i No, sobre el conformisme heretat; i a Situació Bis, sobre la llibertat des d'un punt de vista polític.
El teatre de Pedrolo, sorgit de la necessitat d'exposar una situació col·lectiva de repressió, despullava el diàleg de qualsevol referència que permetés localitzar l'acció. Els personatges són símbols.
Tot i que es relacionava el seu teatre amb el teatre de l'absurd, Pedrolo el considerava més aviat com a teatre de l'abstracte, ja que “és massa coherent per a l'adjectiu d'absurd”. Els temes de la mort, la comunicació entre els homes, l'autenticitat, el sentit de l'existència i, sobretot, la llibertat, articulen la seva obra dramàtica.