Renovació teatral catalana (1946-1970)

Després de la Guerra Civil, el teatre català va patir una forta repressió. No obstant això, a poc a poc, va anar ressorgint amb noves propostes i autors.

Primers anys de la postguerra (1939-1960)

En un primer moment, durant la postguerra, el teatre català pràcticament no existia. L'any 1946 es va donar la primera autorització per representar El ferrer de tall, de Frederic Soler, i L'hostal de la Glòria, de Josep M. de Sagarra. Malgrat això:

• Les traduccions no estaven permeses.
• Les companyies no professionals no podien representar.
• No es podien fer més de cinc representacions.
• Hi havia censura.

Fins a finals dels anys seixanta, hi va haver poques iniciatives.

El teatre independent (1960-1970)

Fins a l'any 1968 no es donen els primers intents de coordinació de teatre independent. Entre els projectes principals, cal recordar la iniciativa del Teatre Capsa (1969), on es representen les primeres obres d'Els Joglars i Jordi Teixidor obté el gran èxit d'El retaule del flautista.

Les dues grans tendències dels autors d'aquests anys són la realista i l'avantguardista.

Tendència realista

L'any 1955 és clau, ja que es funda l'Agrupació Dramàtica de Barcelona. Com una branca d'aquesta, neix l'Escola d'Art Dramàtic de Barcelona, fundada per Ricard Salvat i M. Aurèlia Capmany. Les seves activitats més importants són la representació de Primera història d'Esther, de Salvador Espriu, i el muntatge Ronda de mort a Sinera (1965), sobre textos del mateix poeta.

A partir de 1963 s'atorga el premi Josep Maria de Sagarra. Els autors i les obres premiats durant la dècada dels seixanta són molt significatius i representants del realisme històric:

• Una vella, coneguda olor, de Josep M. Benet i Jornet (1963).
• Defensa índia de rei, de Jaume Melendres (1966).
• El retaule del flautista, de Jordi Teixidor (1968).
• Crònica desballestada, d'Alfred Badia (1971).

Paral·lelament, per influència de Peter Weiss, comença el teatre document amb obres com Adrià Gual i la seva època, de Ricard Salvat (1967), o posteriorment La Setmana Tràgica, de Lluís Pasqual (1975).

Tendència avantguardista

La tendència avantguardista no té uns plantejaments unitaris. Es tracta d'una sèrie d'autors que escriuen teatre segons uns models més o menys avantguardistes, amb diferents intencionalitats, però amb molt poques possibilitats de representació. Així, per exemple, Manuel de Pedrolo practica aquest tipus de teatre per evitar la censura franquista i per exposar una situació col·lectiva de repressió. El seu model és el teatre absurd europeu de Beckett o Pinter. Cruma (1957) és potser l'obra que s'acosta més a aquests plantejaments.