Renovació Teatral i Autors Clau al País Valencià: Anàlisi i Context

Renovació Teatral al País Valencià

A partir de 1946, el règim franquista va suavitzar la repressió i va permetre la representació d’algunes obres en català d’autors del segle XIX com ara Frederic Soler. Ben entrada la dècada dels cinquanta, hi hagué intents de renovar el teatre que, tot i ser vacil·lants, són estimables dins del context del teatre valencià. Els més destacables són Martí Domínguez i Francesc de Paula Burguera. El primer va dignificar el sainet tradicional i va incorporar la línia de l’humanisme crític del teatre catòlic europeu. Burguera, per la seua banda, planteja l’existència de la bondat i les formes de manifestar-se en les persones. Al voltant de l’inici de la dècada dels seixanta, en alguns cercles universitaris començaren a aparéixer grups de teatre independents i col·lectius que incorporaren els corrents teatrals. Autors com Manuel de Pedrolo escrigueren d’acord amb el teatre surrealista i de l’absurd. Els corrents que més van influir en el teatre català independent van ser el teatre èpic de l’alemany Bertolt Brecht i el teatre document. També en les dècades dels seixanta i dels setanta van aparéixer a Catalunya alguns grups que realitzaven espectacles de creació col·lectiva en els quals van introduir noves tècniques dramàtiques: Els Joglars, Els Comediants.

Manuel de Pedrolo: Teatre de l'Absurd i Compromís Social

Gran part de les peces dramàtiques de Pedrolo es poden circumscriure tècnicament al teatre de l’absurd: situacions inicialment absurdes, poca acció, escenografia simple i, de vegades, al·legòrica, temps i espai inconcrets, llenguatge telegramàtic amb repeticions i equívocs. Però amb tot, hi ha un desenvolupament, nus i desenllaç. Els personatges de Pedrolo són personatges essencials entre els quals falla la comunicació. Habiten en un món trencat, que els separa de manera radical de l’espai exterior i, en aquesta situació, reaccionen de dues maneres: alguns s’hi acostumen i accepten la situació a causa de la por que tenen a tot el que no coneixen; altres es rebel·len i intenten enderrocar els murs de la seua presó i l’escorcollen i l’amiden, però sembla que acaben fracassant. En realitat, davall la tècnica del teatre de l’absurd, hi ha una reflexió filosòfica sobre la condició de l’ésser humà i sobre la llibertat. És més, tècnica i temàtica existencial naixen del compromís social i polític de Pedrolo.

Característiques de l'Escriptura Teatral Actual

El nostre panorama teatral del final del segle XX i començament del segle XXI es pot definir per la seua riquesa i el seu dinamisme. La nòmina d’autors i grups teatrals actius i amb èxit de crítica i de públic s’ha ampliat molt. Als autors consolidats de les dècades dels seixanta i setanta cal afegir-n’hi altres, com Carles Alberola. També s’han consolidat molts dels grups teatrals de la dècada dels seixanta i dels setanta, que actualment són un referent internacional de molt d’èxit. A aquests, s’han sumat altres de nous o que són una substitució d’altres anteriors. Malgrat la gran embranzida del gènere dramàtic valencià dels últims anys, la política teatral institucional no acaba de donar el suport que necessitaria al teatre en valencià; per exemple, només el Teatre Micalet de València ofereix una programació permanent en valencià.

Josep Maria Benet i Jornet: Evolució i Temàtiques Constants

Des de les primeres obres de base realista, la producció de Josep Maria Benet i Jornet ha evolucionat cap a una dramatúrgia més personal d’experimentació permanent, encara que manté les matixes constants temàtiques: la reflexió sobre l’individu i la societat que l’envolta. L’any 1963 va guanyar un premi amb Una vella, coneguda olor, influïda pel teatre realista espanyol i pel teatre nord-americà: és una visió desencaixada dels anys seixanta a través d’uns joves protagonistes incapaços de plantar cara a una realitat hostil i opressora. Entre 1966 i 1969 estrenà la trilogia sobre el mite de Drudània, que, en termes simbòlics, vol encarnar una reflexió sobre el país. Benet accentuà el teatre experimental i imaginatiu, on el món de la infantesa i el de la postguerra prenen una dimensió mítica. També va tindre en aquesta etapa obres infantils. Amb Revolta de bruixes elevà a la categoria de símbol la base realista plantejada entre la raó i el compromís, i la irracionalitat i l’evasió. L’any 1989 va estrenar una comèdia realista on es radiografia la generació de l’autor. En els darrers anys del segle XX mostra un teatre més personal. Igualment, és guionista dels serials produïts per Televisió de Catalunya.

Joan Fuster: Assaig i Identitat Valenciana

Joan Fuster estudià dret i exercí durant un temps com a advocat. El 1944 publicà el seu primer article i pràcticament fins a la seua mort no va parar d’escriure, de col·laborar a la premsa i de publicar. Encara que els seus primers llibres foren de poesia, la seua obra s’ha centrat sobretot en el terreny de l’assaig. La seua producció en aquest camp s’insereix en la línia del pensament humanista. Per això, les reflexions fusterianes se centren en l’home, i en la seua activitat creadora, i abracen tota classe de temes: ideològics, morals, polítics, culturals, de la vida quotidiana. Fuster és, en definitiva, un moralista preocupat per l'home i per la crisi que aquest pateix en un món de constant transformació. La seua obra es classifica en tres blocs temàtics:

1. Obres de temàtica humanística i general, on es tracten temes que van de la història a la política, passant per aspectes diversos de la vida quotidiana.
2. Obres dirigides a investigar i reflexionar sobre la identitat dels valencians. Ací pertanyen llibres bàsics per al coneixement de la història, la cultura i els problemes d'identitat nacional del País Valencià, com Nosaltres els valencians, que va encetar al País Valencià una important revolució intel·lectual i ideològica fent-nos descobrir qui som els valencians i rescatant el concepte de nació.
3. Obres de crítica i d'història literàries. Destaquen els estudis als clàssics medievals.

Té una voluntat de comunicació que es concreta en un estil clar i precís. La desimboltura i el “to” parlat les aconsegueix mitjançant els jocs de paraules, les metàfores, les exageracions, la ironia i les expressions populars. De les dimensions de la seua tasca civicocultural ens donen idea els atacs que va rebre, dels quals són una mostra les dues bombes que esclataren al seu domicili.

Joan Francesc Mira: Humanisme i Reflexió sobre el País Valencià

Joan Francesc Mira és un humanista. A partir dels anys 70 va iniciar la publicació de la seua obra literària, de traducció, d’investigació humanista i política. Del seu quefer periodístic, destaca la seua obra de reflexió sobre la situació de la llengua i del poble valencià, Població i llengua al País Valencià. L’obra assagística és una reflexió sobre l’actualitat dels últims anys del segle XX i principis del segle XXI. Mostra especial interès per temes d’identitat nacional i imaginari col·lectiu. A més, la seua escriptura és directa, concisa, de vegades eixuta. En els llibres de política, analitza el nacionalisme, les relacions entre cultures, el paper de la llengua en la creació de la consciència col·lectiva. Les seues obres són resultat de les vivències personals i lectures dels clàssics. La llengua literària copia a Joan Fuster, amb un lèxic de valencià elegant, ric i variat pròxim al lector valencià. Els seus assajos tenen una ironia, frescor i l’adjectivació essencials que es caracteritzen.