Renovació Teatral i Assaig al País Valencià: Postguerra a l'Actualitat
Enviado por Chuletator online y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 9,5 KB
Renovació Teatral: Postguerra fins als Anys 70
La prohibició del català després de la guerra va provocar que el teatre visqués d'esquenes a les línies més innovadores del teatre europeu. A partir dels anys 50, la censura autoritzaria les representacions d’obres en llengües que no foren el castellà, així com també la traducció d'obres estrangeres.
A Catalunya, dels autors més grans, continua publicant Josep M. de Sagarra (La ferida lluminosa, 1954). Però es creen diverses associacions teatrals i naixen les companyies estables. S'editen obres d’autors prohibits com Joan Oliver, Joan Brossa i Manuel de Pedrolo.
A València es conserva la tradició folclòrica i es representen sainets, és a dir, representacions còmiques en què es ridiculitza la classe burgesa per no parlar el castellà (“llengua dels savis”) correctament. Fora d'aquest folclorisme, cal destacar Martí Domínguez i l'obra No n'eren deu?.
A la fi dels anys seixanta, s’introdueixen canvis en la concepció del teatre: creixent protagonisme dels directors en detriment dels autors, importància de la gestualitat i l’expressió corporal, l’expansió d’agrupacions teatrals sòlides i l’aparició d’obres que demanen la participació activa del públic.
Alguns dels grups que es van formar durant aquesta època foren els Joglars i Els Comediants. A València destaca Rodolf Sirera, amb l’obra Bloody Mary Show i Manuel Molins, amb Centaures.
L'Obra Teatral de Manuel Pedrolo
L'obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la literatura catalana contemporània. Conreà tots els gèneres. Destacà en narrativa i en teatre.
De les seues obres teatrals podríem destacar: Homes i No, que tracta de la rebel·lió d’una parella jove contra el conformisme; Darrera versió per ara, que reflexiona sobre la llibertat al voltant de la societat i la política, o Tècnica de cambra, on tracta bàsicament aspectes filosòfics sobre el coneixement del món. Alguns dels trets de la seua producció són: l’aparició d’espais tancats, els comportaments quotidians i el fet de presentar quasi sempre una atmosfera d’angoixa i inquietud (reflex simbòlic de la situació política en què viu).
Per tal d’evitar la censura, despulla el diàleg de qualsevol referència que permeta localitzar-ne l’acció.
Pedrolo treballa el teatre de l’absurd, amb influències de Beckett i Pinter.
Un teatre que reflexiona sobre l’absurd de la vida, relacionada amb l'existencialisme. No obstant, l’autor afirma que el seu teatre és massa coherent; la vida és absurda, i les situacions que es presenten també, però els seus personatges s’enfronten a elles amb lògica.
Els temes més recurrents són el de la mort i la comunicació entre els homes, el sentit de l’existència, però, sobretot, el de la llibertat.
Característiques de l'Escriptura Teatral Actual
A partir de 1975, la faena i funció de l'autor teatral es dilueix en la construcció espectacular col·lectiva. Els Joglars, Els Comediants, Dagoll-Dagom o La Fura dels Baus triomfen i són els màxims exponents d'aquest nou teatre.
Cap a la fi dels 80, es torna a l’autoria, però l’autor s’implica directament en la direcció de l’obra; sovint, és el qui escriu, dirigeix i també actua. Es posen en qüestió elements clàssics, com el diàleg (se li dona importància a l’espai i elements més tècnics), les coordenades temporals i espacials (es trenca amb l’ordre tradicional), el conflicte dramàtic, etc.
En el teatre actual, es poden observar les tendències següents:
- a) Teatre on apareix constantment la ironia i l’humor, així com la combinació entre l’experimentació formal i la comicitat (Sergi Belbel).
- b) Un teatre poc interessat en els problemes de l’actualitat, i més pendent dels conflictes individuals. El diàleg es fragmenta, es repeteix i està ple de silencis i interrogants (Paco Zarzoso).
- c) Un teatre que intenta anar més enllà del teatre tradicional i es decanta per una comèdia fàcil, lleugera i ben construïda, dirigida a un públic nombrós: Carles Alberola.
- d) Els autors de la generació anterior que continuen escrivint i estrenant obres, com Benet i Jornet, Rodolf Sirera o Manolo Molins.
Josep Maria Benet i Jornet i el Món Audiovisual
En els anys seixanta, Josep Maria Benet i Jornet es forma en les lectures populars i serials radiofònics, la radionovel·la. A Barcelona entra en contacte amb el teatre català.
Estrena obres amb regularitat, perquè ha sabut evolucionar (escriu, en un primer moment, amb un realisme històric, fins a evolucionar a temes actuals, com el conflicte generacional) i ha mantingut una certa complicitat amb un públic que l’entén.
Té una estreta relació amb joves directors, com Sergi Belbel.
En el seu teatre es pot observar l’evolució següent:
- a. Del realisme social dels primers temps a la recerca d’un territori mític (Cançons perdudes).
- b. El retorn del realisme, focalitzant en la intimitat dels personatges. No interessa tant la descripció d’una realitat (Berenàveu a les fosques).
- c. L’apropament al teatre de Harold Pinter (Desig, 1991).
- d. El retorn a un intimisme en què la comunicació es fa gairebé impossible. (Salamandra, 2005.)
L’entorn condiciona els personatges del dramaturg barceloní; els condiciona, els configura i els deforma. Mostra com l’entorn fa els personatges infeliços i cruels, i amb dificultats d’expressar-se.
A més, és important per ser un dels primers dramaturgs que han apostat pel gènere cinematogràfic i televisiu (telesèries).
Repercussió de l'Assaig de Joan Fuster
Es tracta d’un dels assagistes més importants de l’Espanya de la postguerra. La seua obra es pot classificar en tres blocs:
- a) Obres de temàtica humanística i general, com Diccionari per a ociosos; es tracta d'un recull de reflexions (a la manera d'un diccionari temàtic) sobre temes tan diversos com l’Amor o la Covardia.
- b) Obres destinades a reflexionar i investigar sobre la identitat col·lectiva dels valencians, com Nosaltres, els valencians.
- c) Obres de crítica i d’història literària, de tipus acadèmic (per exemple, els seus treballs sobre els nostres grans autors del segle XIV).
Les formes d’assaig del mestre Fuster són diverses: el diccionari filosòfic, el diari, l’aforisme, etc. Els seus assaigs responen a una mateixa actitud: la voluntat de comprendre un fet i reflexionar-hi. Es tracta d’examinar tot allò que sabem per tal d’aconseguir una reflexió aprofundida. Una de les obres més importants i que, potser, van tenir més ressò, va ser Nosaltres, els valencians. L’escriptor ens parla sobre els orígens dels valencians i du a terme diferents hipòtesis sobre el seu futur com a poble. Es pregunta: Qui érem? Per què som com som? Per què no hem aconseguit reivindicar les senyes d’identitat bàsiques, com la llengua?
Joan Francesc Mira i la Realitat Contemporània
Joan Francesc Mira, antropòleg, traductor i novel·lista, és autor d’una producció assagística abundant. Ha traduït obres tan importants com l’Odissea d'Homer i la Divina Comèdia de Dante.
És creador d’articles publicats a diaris que han aparegut recollits posteriorment en volums. En els articles es denota una certa presència de la ironia, del joc, que provoca una reflexió en el lector. En general, pretén fer veure que la nostra civilització s’acaba i que en comença una altra de nova.
Els temes més recurrents són el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i l’evolució de les identitats i dels símbols que les formen, la importància de les llengües i la possibilitat de manipulació d’aquests elements en benefici d’interessos molt concrets. És a dir, ha dedicat una gran part dels seus treball a parlar sobre temes socials, que mostren un compromís amb el seu país i la seua cultura.
Pel que fa als assaigs trobem: Crítica de la nació pura. De la seua producció narrativa destaquen Borja, Papa i El professor d’història.